L’art i la cultura són poderosos instruments per exercitar la capacitat de traspassar fronteres”. Najat El Hachmi

L’art, la cultura i l’educació, poden ser les bases per a un diàleg i una convivència sòlida i de futur, els instruments pel necessari reconeixement mutu que ens ajudin a superar enfrontaments i fractures y ens condueixin al diàleg. I les llengües instruments de comunicació que haurien d’apropar-nos i no enfrontar-nos  ni separar-nos, sinó enriquir-nos i no empobrir-nos.  

En aquest sentit seria interessant promoure des de les primeres etapes educatives l’aprenentatge de les llengües i cultures de les diferents comunitats, regions... a cada una d’elles, “L’avenç de les diverses cultures de l’Estat espanyol beneficiarà sens dubte les altres”, reflexionava Alfonso Comín i  seguia “el progrés de la cultura de llengua castellana a Catalunya, i de la cultura andalusa o aragonesa, i de les altres, serà un estímul per al creixement de la nostra cultura catalana”, i així mateix per al creixement de la cultura andalusa, aragonesa, gallega, murciana….

Posteriorment a les meves reflexions va caure a les meves mans un article de J.Ayala-Dip escrit al desembre del 2018, on hi planteja el plurilingüisme com “una oportunitat per estrènyer llaços entre territoris amb llengües pròpies” enlloc d’un perill i l’ urgència d’”abordar mitjançant una llei la visibilitat de totes les llengües a les escoles espanyoles”. I proposa l’aprenentatge com a llengües optatives de l’euskera, l’asturià, l’aragonès, el català i el gallec, sense que això suposi cap contratemps pel seu sentiment de pertinença a Espanya per l’habitant d’Extremadura o Castella-la Manxa o Andalusia, els fills dels quals les tinguin en la llista de matèries que cursaran: “Aquell día haurem resolt molts dels problemes territorials que aquest país arrossega des de fa molt de temps innecessàriament”.

I des de les primeres etapes educatives, també, impulsar experiències d’ intercanvi i de convivència entre totes les comunitats autònomes, i dins de cadascuna entre les diverses zones i realitats. Com diuen, el contacte porta l’afecte. Un Erasmus intracomunitari i intercomunitari. Els qui hem treballat amb la infantesa i la joventut sabem que els canvis que es treballen amb les nenes i els nens, les joves i els joves, es traslladen a les famílies i a les llars, i això propicia un canvi de mentalitats. Unes comunitats avui humanament més riques i complexes, fruit de la migració procedent de moltes parts del món, persones migrants que arriben a les nostres comunitats carregades d’esperança i deixant enrere històries d’esquinçament i de dolor, como ho van fer al segle XX els andalusos, extremenys, murcians, aragonesos… que van arribar a Catalunya.

Por la mañana rocío / al mediodía calor, / por la tarde los mosquitos, / no quiero ser labrador”. “Cançó de bressol que llavors ja em parlava / del meu avi que dorm al fons d’un barranc, / d’un camí ple de pols, d’un cementiri blanc, / i de camps de raïms, de blats i d’oliveres. / D’una verge en un cim, de camins i dreceres, / de tots els teus germans que van morir a la guerra,” canta Joan Manuel Serrat en su Cançó de Bressol.

És urgent establir ponts i articular realitats urbanes i realitats rurals,  realitats  metropolitanes i realitats agràries, realitats de la muntanya i realitats banyades pel  mar, els polígons i les zones buidades. L’apropament i el coneixement de l’altra realitat des de la infantesa. L’industrial i agrari Baix Llobregat i la llum i el mar de Màlaga i de Cadis, la ventosa i fronterera Tarifa i l’escarpada Vall Fosca, la mediterrània i romana Tarragona i l’empordanès Port de la Selva, el buidat Teruel i la industrial Zona Franca, el verd Bierzo i el lluitador Nou Barris, la freda Soria i la popular Vallecas, el monumental Santiago de Compostela i la llevantina València i un sense fi... Per deixar  d’anteposar el jo i el nosaltres davant el tu i l’altre i convertir aquest altre en nostre. Per aprendre a escoltar i a parlar, a conviure i a caminar junts.

I saber-nos dir com el poeta granadí Luis García Montero en el seu Libro primero: Yo vengo sin idioma desde mi soledad,/ y sin idioma voy hacia la tuya. / No hay nada que decir, / pero supongo / que hablaremos desnudos sobre esto, / algo después, quitándole importancia, / avivando los ritmos del pasado, / las cosas que están lejos / y que ya no nos duelen.”