L’educació i la cultura fonaments per a reconèixer l’altre

L’art i la cultura són poderosos instruments per exercitar la capacitat de traspassar fronteres”. Najat El Hachmi

L’art, la cultura i l’educació, poden ser les bases per a un diàleg i una convivència sòlida i de futur, els instruments pel necessari reconeixement mutu que ens ajudin a superar enfrontaments i fractures y ens condueixin al diàleg. I les llengües instruments de comunicació que haurien d’apropar-nos i no enfrontar-nos  ni separar-nos, sinó enriquir-nos i no empobrir-nos.  

En aquest sentit seria interessant promoure des de les primeres etapes educatives l’aprenentatge de les llengües i cultures de les diferents comunitats, regions… a cada una d’elles, “L’avenç de les diverses cultures de l’Estat espanyol beneficiarà sens dubte les altres”, reflexionava Alfonso Comín i  seguia “el progrés de la cultura de llengua castellana a Catalunya, i de la cultura andalusa o aragonesa, i de les altres, serà un estímul per al creixement de la nostra cultura catalana”, i així mateix per al creixement de la cultura andalusa, aragonesa, gallega, murciana….

Posteriorment a les meves reflexions va caure a les meves mans un article de J.Ayala-Dip escrit al desembre del 2018, on hi planteja el plurilingüisme com “una oportunitat per estrènyer llaços entre territoris amb llengües pròpies” enlloc d’un perill i l’ urgència d’”abordar mitjançant una llei la visibilitat de totes les llengües a les escoles espanyoles”. I proposa l’aprenentatge com a llengües optatives de l’euskera, l’asturià, l’aragonès, el català i el gallec, sense que això suposi cap contratemps pel seu sentiment de pertinença a Espanya per l’habitant d’Extremadura o Castella-la Manxa o Andalusia, els fills dels quals les tinguin en la llista de matèries que cursaran: “Aquell día haurem resolt molts dels problemes territorials que aquest país arrossega des de fa molt de temps innecessàriament”.

I des de les primeres etapes educatives, també, impulsar experiències d’ intercanvi i de convivència entre totes les comunitats autònomes, i dins de cadascuna entre les diverses zones i realitats. Com diuen, el contacte porta l’afecte. Un Erasmus intracomunitari i intercomunitari. Els qui hem treballat amb la infantesa i la joventut sabem que els canvis que es treballen amb les nenes i els nens, les joves i els joves, es traslladen a les famílies i a les llars, i això propicia un canvi de mentalitats. Unes comunitats avui humanament més riques i complexes, fruit de la migració procedent de moltes parts del món, persones migrants que arriben a les nostres comunitats carregades d’esperança i deixant enrere històries d’esquinçament i de dolor, como ho van fer al segle XX els andalusos, extremenys, murcians, aragonesos… que van arribar a Catalunya.

Por la mañana rocío / al mediodía calor, / por la tarde los mosquitos, / no quiero ser labrador”. “Cançó de bressol que llavors ja em parlava / del meu avi que dorm al fons d’un barranc, / d’un camí ple de pols, d’un cementiri blanc, / i de camps de raïms, de blats i d’oliveres. / D’una verge en un cim, de camins i dreceres, / de tots els teus germans que van morir a la guerra,” canta Joan Manuel Serrat en su Cançó de Bressol.

És urgent establir ponts i articular realitats urbanes i realitats rurals,  realitats  metropolitanes i realitats agràries, realitats de la muntanya i realitats banyades pel  mar, els polígons i les zones buidades. L’apropament i el coneixement de l’altra realitat des de la infantesa. L’industrial i agrari Baix Llobregat i la llum i el mar de Màlaga i de Cadis, la ventosa i fronterera Tarifa i l’escarpada Vall Fosca, la mediterrània i romana Tarragona i l’empordanès Port de la Selva, el buidat Teruel i la industrial Zona Franca, el verd Bierzo i el lluitador Nou Barris, la freda Soria i la popular Vallecas, el monumental Santiago de Compostela i la llevantina València i un sense fi… Per deixar  d’anteposar el jo i el nosaltres davant el tu i l’altre i convertir aquest altre en nostre. Per aprendre a escoltar i a parlar, a conviure i a caminar junts.

I saber-nos dir com el poeta granadí Luis García Montero en el seu Libro primero: Yo vengo sin idioma desde mi soledad,/ y sin idioma voy hacia la tuya. / No hay nada que decir, / pero supongo / que hablaremos desnudos sobre esto, / algo después, quitándole importancia, / avivando los ritmos del pasado, / las cosas que están lejos / y que ya no nos duelen.”

 

 

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.