Dins de l’eufòric context del mundanal soroll del Barça que s’acabava de proclamar campió de la Copa del Rei, va passar desapercebuda una declaració del president Joan Laporta sobre la renovació de Lamine Yamal: «És una decisió de la comissió esportiva des del punt de vista tècnic, i hi ha una part que afecta l’economia del club que decideix la junta directiva i el president».
Pot interpretar-se que al president no li venia de gust parlar del tema al cap de poques hores de la victòria de Sevilla, que no li va semblar oportú entrar en un tema tan espinós, o que, realment, volia refredar aquesta expectativa que es dona per feta com un tràmit d’una manera tan generalitzat.
Si el Barça ha produït des de l’extraordinari laboratori de la Masia un altre jugador genial, únic i desequilibrant com ell, al qual ja es pretén comparar amb Messi, i que, a més, ha manifestat obertament la seva voluntat de continuar vinculat al Barça, res no pot sortir malament quan el seu agent, Jorge Mendes, i el director de futbol actual, Deco, comparteixen aquests mateix desig. Que només és qüestió d’afinar el seu contracte en els dos mesos que resten perquè, a partir del 13 de juliol, quan faci 18 anys, signi aquesta ampliació de contracte sobre la qual totes les parts han treballat des de fa tant de temps.
El problema, com també és fàcil endevinar, radica en el fet que els paràmetres sobre el valor de mercat de Lamine Yamal de fa uns mesos han canviat substancialment. Dels 90 milions previs a l’Eurocopa del 2024, el crac de Rocafonda ha vist com es duplicava en l’última actualització de desembre passat a 180 milions, com resulta evident que al final d’aquesta temporada, més enllà dels títols, els seus extraordinaris partits en els grans compromisos del Barça l’han consagrat com un futbolista que, malgrat la seva edat, ja competirà per la Pilota d’Or com una de les estrelles del futbol mundial. El més probable és que iguali o superi els tres futbolistes del podi de Transfermarkt, Erling Haaland (Manchester City, 200 milions), Vinícius Júnior (Real Madrid, 200 milions) i Jude Bellingham (Real Madrid, 180 milions). De moment, ja ha deixat enrere Kylian Mbappé en el rànquing, que figura amb 170 milions sense que el seu fitxatge pel Reial Madrid hagi disparat la seva taxació com s’esperava.
L’altra complicació, la que de debò li arrabassa l’entusiasme a Laporta, si bé no és l’única, rau en la coincidència de la precarietat i la manca de marge salarial per afrontar el seu nou contracte amb la urgència de signar-lo abans que venci la seva actual vinculació amb el Barça, el 30 de juny del 2026. Això significa que, a partir de l’1 de gener entrant, podria negociar amb altres clubs com a agent lliure. Si Laporta havia calculat la seva continuïtat sobre la probabilitat de convertir-se amb només 18 anys en el jugador millor pagat del club, ara aquesta estimació s’ha quedat curta i lluny de les expectatives de Jorge Mendes, el seu agent i expert negociador a qui tots els elements d’aquesta operació se li han posat de cara.
En aparença, totes les cartes juguen a favor seu i contra el plantejament de Laporta de millorar-li les condicions prenent com a referència el millor contracte actual de la plantilla. Ara es tracta de blindar el futbolista amb més projecció del panorama mundial competint amb les ofertes que li plouen a Mendes de fitxes que tripliquen la del Barça i comissions captivadores per al seu representant.
Amb el factor afegit de la majoria d’edat de Lamine Yamal, tan propera en el temps (13 de juliol), i la incidència no menor de convertir-se també en el propietari del seu propi futur com un altre vector participant, el pitjor és que les expectatives que Laporta pugui acreditar marge salarial suficient per cobrir el seu nou contracte són pessimistes, per ara, fins i tot si al final l’auditor dona llum verda a l’entrada dels 100 milions de la venda dels seients VIP abans del 30 de juny. Qualsevol matís reduccionista, com l’obligació de prorratejar-los pels anys de contracte o que Goldman Sachs es quedi amb la meitat del pastís per la naturalesa de l’ingrés, seria una catàstrofe complementària i terrible.
Laporta se les haurà de veure també amb la voracitat de Jorge Mendes, que si li fa alguna petita rebaixa serà a còpia de resoldre molt a favor seu altres casos de la seva clientela, com la renovació i ampliació del contracte de Balde -un altre que ha guanyat jerarquia- i la baixa o cessió d’Ansu Fati en les millors condicions per a un futbolista al qual Laporta va destrossar quan, després de fer fora Messi, li va donar el dorsal 10 i li va posar a sobre una pressió i exigències exagerades, a més d’una clàusula de 1.000 milions, sense esperar a veure com tornava als terrenys de joc després d’un any lesionat.
En el cas de Lamine, les mútues promeses d’amor etern poden resistir la temptació d’alguna proposta indecent de club de la competència durant un cert temps prudencial. Més enllà d’un límit, no valdran les promeses, les especulacions ni els embuts tan recurrents de Laporta sobre aquest fair play financer evanescent que va i ve, descontrolat, amb operacions cada cop més sospitoses. Que li ho preguntin, si no, a Dani Olmo, víctima d’una aixecada de camisa que encara cueja administrativament al marge del fet que, encara avui, Laporta continua sense poder-lo inscriure amb els recursos ordinaris del club i molt menys gràcies als seus enganys. Ja no es tracta només que Lamine vulgui arriscar-se a viure un any sencer, com el seu company Olmo, sobre aquest cable tan perillós. La cosa és que, senzillament, el pròxim gener ja podria signar per un altre club i, en el cas de completar el triplet, el seu preu de mercat i de renovació també es dispararia.
