Que el TSJC hagi deixat en suspens el decret de suspensió de la convocatòria electoral és normal. És normal perquè les eleccions, de fet, no les va convocar el Govern, sinó que van ser resultat dels terminis legalment establerts quan deixa d’haver-hi president i no s’aconsegueix investir-ne un altre. Que la legislació contempli aquests terminis automàtics és precisament per evitar que els governs s’eternitzin, assegurant de facto la democràcia.

L’executiu no pot decidir no convocar eleccions. Arriba un punt que les eleccions es convoquen de manera automàtica. Poder decidir la data concreta de les eleccions considerant l’evolució de la pandèmia és una bona idea per intentar minimitzar el possible impacte sobre la salut pública i assegurar la tranquil·litat de tothom a l’hora d’anar a votar. Però Junts i ERC van decidir renunciar a la potestat de convocar eleccions (probablement l’element de poder més efectiu del qual pot disposar un president de la Generalitat). Era més important permetre que el president Torra pogués acabar la seva legislatura intentant fer-nos creure que és un màrtir de la causa independentista per no retirar a temps una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat.

També era important que el partit del president, Junts, es reordenés i fes tot el seu procés de primàries per decidir candidats. Així doncs, per preservar els interessos particulars de Torra i de Junts, qui acabarà decidint la data de les eleccions serà el TSJC .

Davant d’aquest últim ridícul del nostre Govern, la maquinària dels dos partits s’ha posat en marxa. Hi ha dues versions. En primer lloc la del juntisme, que, amb la seva llegendària capacitat d’expulsar-se les puces sobre tot el que passa al Govern, ha atribuït el fracàs a ERC . Obliden, o ho fan veure, que la maniobra de Torra és també responsabilitat seva i que el gabinet jurídic de la Generalitat que ha assessorat en la redacció del decret de suspensió depèn de la conselleria de Presidència, en mans de Meritxell Budó. La segona versió d’argumentaris per intentar justificar les mesures cautelars del TSJC és parlar de 155 encobert (vegeu la piulada d’Oriol Junqueras del 19 de gener). Ara resultarà que qualsevol decisió de qualsevol tribunal contra decisions de la Generalitat serà un atac a la democràcia i a l’autogovern, com si pogués actuar al marge de la llei i sense control per part dels tribunals perquè Espanya és molt dolenta.

Estem parlant de democràcia i d’eleccions. El problema és greu, i presenta una dinàmica de fons molt perillosa que s’ha anat incrementant els últims anys: la idiotització dels debats i de la política catalana en general. Des del 2017, la política catalana s’ha anat degradant fins allà on la volia l’Estat: reduïda a debats locals i localistes.

Estem segrestats per una barreja de buròcrates amb ínfules semirevolucionàries, d’una banda, i d’activistes semirevolucionaris amb aspiracions de buròcrates, de l’altra. Des de la perspectiva d’un sobiranista, ser un país normal implica també tenir discussions sobre els grans temes del món i aportar-hi la nostra visió.

Però tenim uns partits tan profundament desideologitzats que han externalitzat els grans temes a l’Estat i a Europa, com si no anessin amb nosaltres, com si ens haguéssim cregut que la Generalitat i el Parlament són només gestories de misèries i no espais de poder amb capacitat de configurar debats profunds. Aquesta doctrina no només desprestigia les institucions, sinó que representa un insult a la intel·ligència –i a la butxaca– dels ciutadans.

Només ens queda esperar que el resultat de les eleccions, bé per la via de canviar majories, bé per l’entrada de noves veus al Parlament, aconsegueixi trencar aquesta dinàmica absurda i rellançar la política catalana.

La entrada Eleccions inajornables se publicó primero en El Triangle.

Un dels principis de les societats democràtiques és que la vida comuna es regeix per consensos sobre els quals es desenvolupen les normes formals i informals i les accions de l’Estat. El consens és fruit d’un diàleg, i, per tant, és sempre inestable. A mesura que les societats canvien, també ho fan els seus consensos. La idea del diàleg o contracte social té un límit evident, i és que aquest diàleg no el desenvolupem els individus tots amb tots, sinó que ho fem a través d’intermediaris, de representants. N’hi ha diversos: els mitjans, els polítics, els personatges de ficció, els tertulians, els articulistes…

Hi ha un terme provinent del rus o el polonès per anomenar la classe social que conformen aquestes persones i les seves institucions: la intel·ligèntsia. Amb la representació de diferents posicions i visions del món, els membres de la intel·ligèntsia duen a terme la complexa tasca de crítica, guia, lideratge i configuració de la cultura i el consens social. No tots els temes ni, sobretot, totes les posicions poden ser presents en els entorns de representació, i quan una posició no hi apareix, l’aparent consens té el risc d’esdevenir dogma. Quan a la intel·ligèntsia hi ha dogma, els membres de la societat que defensen posicions contràries a aquest dogma no se senten representats.

Trump és un exemple d’això. El proper expresident dels EUA, amb les seves barroeres sortides de to, ha trencat consensos de la intel·ligèntsia nord-americana pel que fa a immigració, feminisme, política internacional, ecologisme i també en la gestió del coronavirus, i ha donat ales a moviments reaccionaris que s’han sentit representats en algú que deia, per fi, les coses políticament incorrectes que pensaven i que mai no sentien dir. En la manera de fer de Trump, i de qualsevol populista, hi ha una dinàmica de retroalimentació amb els seus correligionaris. Però no és cert que els populistes creïn del no-res les posicions amb les quals guanyen vots. Aquestes posicions triomfen perquè ja existeixen en la societat i els seus líders en són alhora portaveus i promotors.

Per acabar-ho d’adobar, internet esdevé una eina poderosa perquè grups socials amb idees no representades als mitjans, les sèries, les pel·lícules o els parlaments, creïn els seus propis espais de consens a part. Aquest fenomen es repeteix una vegada i una altra en temes com la immigració, el feminisme o l’ús de les mascaretes.

Quan hi ha posicions que no es poden defensar a l’arena pública, qui hi creu se sent mal representat en el consens de la societat en què viu, s’aïlla entre els seus i és més fàcil que abraci posicions dogmàtiques i radicals. És per això que la correcció política és tant perillosa, i més quan decideix que qui no defensa els seus postulats ha de ser aïllat i obligat a viure en l’ostracisme. Les idees poden sobreviure aïllades de la societat i renéixer quan hi ha algú amb prou força o habilitat per representar-les. Potser per això Popper, en la seva famosa paradoxa de la intolerància –les societats tolerants no poden tolerar la intolerància– recalca que és important que la supressió del pensament intolerant –que és intolerable– s’ha de fer preferentment per mitjà de la reflexió i el debat. D’una altra manera, argumenta, no es deixa més sortida a l’intolerant que “els punys i les pistoles”.

Aquest argument no és relativista. La llibertat d’expressió no és una validació moral ni ètica de tot el que s’expressa, però es basa en la convicció que darrere de cada idea hi ha una por o una preocupació que pot ser legítima i a la qual la societat ha de donar resposta. Com deia Brian, tots som diferents, i quan els espais de debat públic no representen bé aquesta diferència, generem bosses de descontentament que poden amenaçar el nostre model de convivència en llibertat.

La entrada El consens i el dogma se publicó primero en El Triangle.

En una de les subtrames recurrents els guionistes s’imaginen un equip de la National Security Agency (NSA) dels Estats Units  dedicats a escoltes telefòniques. Els caracteritzen com uns friquis de bona fe, amb l’aspecte que l’imaginari col·lectiu ha atribuït als informàtics, i que escolten les converses d’altres des d’una oficina que podria ser a la Diagonal, com qui mira una pel·lícula o llegeix
una novel·la. 

Aquestes últimes setmanes hem estat tots una mica aquests personatges de The Good Wife amb les filtracions de les escoltes telefòniques de l’operació Volhov, però els fragments que n’he llegit o escoltat no m’han produït precisament fascinació literària. Més aviat m’he sentit com quan de petit em convidaven a casa d’un amic i els seus pares l’esbroncaven a ell, una sensació d’incomoditat profunda per ser allà on no toca quan no toca.

El fet que s’hagin filtrat converses que no tenen res a veure amb l’objecte de l’operació és gravíssim, i sembla demostrar una vegada més que a la Guàrdia Civil hi ha tot un equip dedicat a desprestigiar l'independentisme amb informes policials que són un popurri de suposicions i idees peregrines que s’assemblen més aviat a un dossier de premsa. Malgrat això, l’assumpte dels 10.000 soldats russos no és menor, perquè ens recorda que a l’univers independentista hi ha un seguit de personatges pintorescos, més a prop del fanatisme que de la raó, que per dir-ho clar, ho emmerden tot. Aquest fenomen no és exclusiu de l’independentisme. A tot arreu se’n fan, de bolets, sobretot quan plou. Però tinc la sensació que la desorientació actual del moviment és camp adobat perquè persones amb una visió molt estreta del que és el país i el món adquireixin responsabilitats en aquesta espiral interminable per demostrar qui és el més independentista de tots.

Com que els partits no poden demostrar el seu pedigrí independentista per la via dels fets, ho han de demostrar amb discursos buits i fitxatges estrella en el món de l’activisme. Paradoxalment, aquest fenomen conviu amb una reivindicació creixent de la gestió pública com a valor polític a reivindicar. Els tres partits independentistes que han governat, Junts, PDECat i ERC defensaran els mesos vinents que cadascun d’ells és el més preparat per a la gestió de la pandèmia i la crisi que se’n deriva. Cal recordar primer que una proposta política completa, més enllà de comprometre’s amb la bona gestió, ha de presentar quines són les seves idees, les seves prioritats, els seus valors i els seus principis per determinar què és just i què no ho és. Sabem que ERC ho farà des de l’esquerra, el PDECat des del centre i Junts des d’una indefinició ideològica que l’acaba situant sempre a l’esquerra.

Com es pot defensar la gestió quan vius segrestat per activistes que has col·locat a les llistes per arreplegar vots i el plantejament amb el qual fas política és el de la confrontació constant? Em sembla difícil de defensar que la bona gestió pública sigui compatible amb l’estratègia del “persistir”, el “mandat de l’1 d’octubre” i l’“ho tenim a tocar”. Aquest model ha portat l’independentisme a utilitzar la gestió de la Generalitat més com a arma propagandística que com a eina de transformació de la societat. I és ingenu pensar que algú podrà governar bé les competències de la Generalitat sense voluntat d’entesa i diàleg amb l’Estat i renunciant a fer política al Congrés i al Senat. L’Estat és poc lleial amb els compromisos als quals arriba amb Catalunya, però això no és excusa per deixar d’intentar utilitzar tots els espais de poder i influència per governar bé sense fer creure a la gent que la República és a tocar.

En definitiva, necessitem opcions que ofereixin les seves propostes de fons i no seleccionin els seus lideratges a Twitter. Així, si hem de tornar a sentir-nos com agents de la NSA en un capítol de The Good Wife, potser escoltarem converses que en lloc de vergonya aliena produiran un cert orgull sobre la talla dels nostres líders.

La entrada Deixar de passar vergonya se publicó primero en El Triangle.

Les grans crisis tenen la capacitat de fer aflorar la idea recurrent segons la qual la millor resposta a l’embat serà superar la política i actuar tècnicament, guiats per experts i tècnics. El 2008 els mitjans es van omplir d’economistes; durant el judici als líders del procés, d’advocats, i ara els tenim  farcits d’epidemiòlegs i metges. Això no és dolent per se, però amb el temps he observat que els tècnics  que més m’interessen són els que a la pregunta de “què hem de fer?” responen amb poca contundència. Són persones amb un aparent domini dels seus camps espectacular, capacitat divulgativa notable i àmplia autoritat, però que entenen que a l’hora de parlar de mesures col·lectives, la conversa fuig del seu camp estricte de competència i passa al de la política.

La política en el seu sentit original és la gestió de la cosa pública, dels espais comuns on els  individus actuem. La vida en comú és complexa perquè és fruit de la iologia, la psicologia, l’economia, el dret, la física, la química i el sursum corda. No hi ha respostes
unívoques als reptes comuns. Quan els experts diversos pretenen imposar les seves pedres filosofals, passa com quan et vols tapar amb una manta massa curta, has de decidir si passar fred al pit o als peus. No és que les veus expertes no hagin de guiar les decisions polítiques, és que el polític ha d’escoltar experts en diferents camps i dissenyar actuacions equilibrades que no generin més problemes que no pas en solucionin. 

Amb la pandèmia hem tingut un bon exemple d’això amb el debat entre decisions a favor de la salut pública contra decisions a favor de l’economia. Tal com s’ha plantejat el debat és fal·laç. “L’economia” no és un grup de senyors grassos amb barret de copa i puro als llavis que juguen a cartes amb els destins de tothom. L’economia som tots. I està àmpliament demostrat que l’evolució dels indicadors econòmics correlaciona amb indicadors de salut pública.

Com millor va l’economia menys alcoholisme, diabetis, assassinats i millor salut pública. Si a aquesta complexitat intrínseca de la cosa pública hi afegim la complexitat de la governança democràtica i territorialment dispersa, el tema encara es torna més enrevessat. El polític no només ha de tenir en compte coneixements tècnics que poden ser contradictoris, sinó que ha de prendre  decisions consensuades socialment i amb la resta d’actors de l’arena política.

Per tal que reptes com la pandèmia, grans crisis econòmiques o projectes col·lectius cabdals es puguin gestionar amb èxit, cal un context favorable al consens, on tots els actors siguin conscients de la gravetat del repte i estiguin disposats a assumir el cost d’oportunitat de no aprofitar-lo per afavorir els seus legítims projectes de part.

A Espanya sembla que no disposem d’aquest context, i per tant les sàvies opinions dels experts no troben bons polítics que les escoltin. L’escenari és dantesc. Un govern liderat per un president que no sembla haver entès que els discursos, més enllà de sonar bé, han de dir alguna cosa. Un líder de l’oposició segrestat pel radicalisme de Vox i una por guerracivilista a Podem. Governs regionals com el de Madrid, amb tan poca cultura política federal que només estan disposats a adoptar mesures si són homogènies a tot l’Estat.  I finalment, un independentisme que al principi de la crisi estava més preocupat per demostrar ser el més dur a l’hora de prendre mesures que no per valorar si aquestes eren realment efectives.

La política no podrà ser mai millor que els seus actors. Necessitem que qui gestioni la cosa pública tingui més visió que un doctor Frankenstein obsessionat amb el seu projecte i estigui disposat a prendre decisions que no s’acabin convertint en un monstre descontrolat.

La entrada La política en mans del doctor Frankenstein se publicó primero en El Triangle.

El president Torra ha estat inhabilitat per l’assumpte de la pancarta al palau de la Generalitat durant la campanya electoral de les eleccions generals del 2019. La sentència és una barrabassada desproporcional i mostra una vegada més la hiperactivitat repressiva dels tribunals espanyols contra els independentistes. Ara, val la pena preguntar-nos què ens portat a que els líders independentistes hagin passat d’arriscar-se a problemes legals per posar urnes, a fer-ho per una pancarta en un edifici. Així doncs, i malgrat que és injust, hi ha dos elements sobre l’assumpte que me’l converteixen en una performance de saló, sense piano ni cançons lleugeres més que en una noble batalla per la dignitat de Catalunya: la qüestió dels drets fonamentals i la perícia en la gestió del tema.

Pel que fa als drets fonamentals, sembla que s’ha instal·lat el relat segons el qual la sentència vulnera la llibertat d’expressió, com si el palau de la Generalitat fos un raper que canta contra els Borbons, un periodista que critica el poder o un ciutadà anònim que es manifesta. Però no és cert que un poder públic executiu tingui llibertat d’expressió com la tinc jo escrivint aquest article. No és cert perquè la Generalitat també té capacitat coercitiva contra la llibertat d’expressió, com tota administració, i perquè els drets fonamentals són de les persones, no de les administracions. El palau de la Generalitat no està doncs a la disposició de cap polític ni cap funcionari com a llenç perquè hi exerceixin el seu dret a expressar opinions lliurement.

Per tant, cal ser prudents a l’hora d’expressar determinats missatges polítics pels canals de l’administració, també els seus edificis. I tot i que no està clar què determina quan un símbol és prou de consens com per ser acceptable als edificis administratius, si valorem el que ens ocupa, cal dir que malauradament la reclamació de llibertat dels presos polítics ha generat menys consens del que hagués pogut generar si el 27 d’octubre del 2017, amb la declaració d’independència, no s’hagués convertit l’1 d’octubre en patrimoni exclusiu dels independentistes més abrandats.  

El segon element és encara més palmari perquè parla de la perícia del president Torra prenent decisions sent perfectament coneixedor de l’entorn en què les pren. Els presos polítics i exiliats poden adduir desconeixement sobre com reaccionaria l’Estat davant el referèndum, al cap i a la fi, el 9N de 2014 s’havia saldat amb inhabilitacions i multes, penes prou greus però sense privació de llibertat. Però sabent com actua l’Estat després del 2017, el president Torra va decidir no retirar la pancarta (a temps) sent perfectament conscient que la desobediència el podia portar molt probablement a una inhabilitació. És com si el 2017 s’hagués optat per emmagatzemar les urnes a les cavallerisses del palau de la Generalitat a la vista de tothom. Reclamar als líders independentistes que actuïn amb perícia sense deixar-se enganxar per la repressió no és legitimar-la, és demanar que ens demostrin que la seva tasca i el que poden aportar al país va més enllà de ser simples homes de palla en una campanya de desprestigi de l’Estat aprofitant les seves greus mancances democràtiques.

Així doncs, pren força la hipòtesi que el President va actuar sabent que seria inhabilitat o fins i tot amb l’objectiu de ser-ho. I com que ara resulta que la confrontació passarà a ser intel·ligent, cal preguntar-se què té d’intel·ligent una nova picabaralla que ni ampliarà les fronteres del suport social a la independència i el dret a l’autodeterminació, ni millorarà la sobirania de Catalunya.

Jo no tinc ni la fortuna, ni l’elegància, ni l’experiència de la Sra. Trentham de Maggie Smith a Gosford Park, però m’agradaria demanar a part de l’independentisme que deixi d’aplaudir amb els seus vots la tàctica de la performance permanent que només fa que reduir el prestigi de les nostres institucions i el perímetre de l’afecció amb Catalunya i el seu futur.

La entrada No aplaudiu se publicó primero en El Triangle.

Que el Partit Demòcrata decidís marcar perfil en un tema tan important i controvertit com la regulació dels lloguers no és cosa menor.  Uns dies abans la direcció nacional dels postconvergents, davant l’expulsió de la consellera Àngels Chacón del Govern, s’havia compromès a marcar perfil ideològic en les votacions al Parlament i al Congrés sempre que fos necessari. El trencament de la disciplina de vot juntista demostra que el divorci entre el partit on encara milita Artur Mas i el nou artefacte de Puigdemont és més profund que una simple baralla de cadires.

Les darreres setmanes el nou partit del president exiliat ha rebut adhesions entusiastes de convergents de tota la vida, suposadament escandalitzats per la maniobra de la direcció del PDECat de portar a mans de la justícia les argúcies dels puigdemontistes per quedar-se amb el control del nom inscrit al registre de partits. Aquesta va ser l’excusa perfecta perquè persones que tota la vida havien militat en un partit de centredreta es llancessin als braços d’un partit els dirigents del qual no es cansen de manifestar que juga a l’altra banda de l’arc parlamentari. Estic segur (i de fet poden repassar alguns tuits de juntistes previs a la votació) que molts dels membres del nou partit s’haurien sentit molt més còmodes amb el no a la proposta de llei.

Però, ai las!, el partit de Puigdemont que només té com a espina central un determinat relat sobre la independència, té tan poca musculatura ideològica que és incapaç de no caure en els paranys d’una determinada esquerra que ha situat el debat sobre la llei de lloguers en una guerra entre bons i dolents. A saber, bons els que estan a favor de la llei, dolents els que hi estan en contra. Els primers ens defensen als pobres i soferts llogaters, els segons són la mà negra dels fons voltors que volen especular i fer-se rics
sobre les espatlles dels primers. No aprofundiré en els arguments contraris a la llei. L’Institut  Ostrom (@InstitutOstrom a Twitter) ha fet una molt bona feina defensant-los. Però sí que diré que es pot ser contrari a una llei, per considerar-la dolenta tècnicament, i no estar en contra dels seus objectius. 

Sigui com sigui, alguna cosa està canviant en la guerra entre el PDECat i el nou partit de Puigdemont i els seus. La batalla ja no és
simplement d’encaix orgànic, no ho ha estat mai, sinó que comença a aflorar l’autèntica tensió entre un món i l’altre. Els primers volen representar el que representava Convergència, actualitzant-ne alguns plantejaments i apostant per un independentisme moderat. L’objectiu dels segons és substituir Esquerra Republicana, jugant al terreny on aquesta jugava abans del 21 de desembre: sempre a punt per assenyalar traïdors i tebis a casa del veí.

El problema és que malgrat que la independència de Catalunya és un tema cabdal, el Parlament i el Govern segueixen prenent decisions que afecten el futur del país més enllà de la seva relació amb l’Estat. És per això que cal que els partits pensin i defensin alguna cosa sobre polítiques de promoció econòmica, serveis socials o habitatge. El nou partit de Puigdemont i els seus no sap què pensar, per això es fa la foto amb el Sindicat de Llogaters entrant la llei al Parlament i després, quan intenta modificar la llei en el tràmit parlamentari, queda com un traïdor de la noble causa de l’habitatge assequible. Amb la seva votació en contra, el PDECat ha començat a construir la tanca del poblat que els defensi de la invasió d’aquells que pretenien convertir-lo en un partit de centreesquerra amb un independentisme d’abrandat populisme.

Caldrà veure qui serà el seu Astèrix i quina serà la fórmula de la poció que els permetrà seguir resistint i, qui ho sap, algun dia pensar a guanyar.

La entrada PDECat el gal se publicó primero en El Triangle.

A diferència de Dunbar, la política catalana sembla que ha decidit amputar-se una cama, la cama dreta, per ser més concrets.L’evolució instrumental de l’espai polític de centredreta, l’espai postconvergent, camina inexorablement cap a la mesura més
dràstica: l’amputació. El desenllaç de CDC feia necessari un tractament agressiu per intentar disposar d’un partit que sostingués i defensés les polítiques de centre o centredreta al país. Perquè, sí, CDC era un partit de centredreta. Centredreta ampli, centredreta catch-all, centredreta a la catalana (per tant escorat a l’esquerra en termes europeus); però centredreta al cap i a la fi. L’oposició als governs de Pujol i Mas estava a la seva esquerra, i CDC participava de la família europea liberal.

Cal recordar que es pot ser de centre i defensar uns bons serveis socials (no necessàriament de titularitat pública) i un sistema que garanteixi oportunitats per a tothom però que posi l’accent en la defensa de l’economia de mercat, la propietat privada i una administració que no carregui els seus costos i la seva impotència sobre la butxaca i la llibertat dels ciutadans. 

El PDECat es va fundar amb l’objectiu de ser l’operació que salvés la cama dreta de la política catalana, però el procés no ha acabat de permetre que fes el seu efecte sanador. Les dinàmiques del procés han empetitit un espai polític que va governar el país en dos períodes diferents, i el nou partit al voltant del president Puigdemont i els presos i exiliats ha renunciat a seguir el llegat convergent de centredreta.

Que el nou partit de Puigdemont és d’esquerres més enllà de la seva posició relativa al procés (es veu que ara cal accelerar-lo) ho indica la primera frase del seu manifest fundacional, que diu que “la llibertat individual és indestriable de la llibertat col·lectiva”. Llibertats individuals i col·lectives dialoguen, però és fals que siguin indestriables. L’individu és sempre la unitat més vulnerable, davant de l’Estat, dels poders i també davant del col·lectiu. Els col·lectius actuen per consensos morals: demaneu als homosexuals russos què en pensen de la llibertat dels col·lectius per actuar lliurement. De fet, la creixent homofòbia a Rússia neix d’una campanya de preservació dels  valors col·lectius russos contra l’occidentalització de la seva pàtria. Els drets col·lectius poden perfectament xocar amb els drets individuals. Entre individu i col·lectiu hi ha una tensió inherent que cal resoldre.

Creant una nova força política independentista d’esquerres, el puigdemontisme solapa els dos eixos tradicionals de la política  catalana, el nacional i el social. Sense una manifestació independentista de centre o centredreta no és només que el moviment perdi força per falta de diversitat; és que el país perd una cama. Perd algú capaç d’introduir en el debat públic posicionaments ideològics alternatius a aquells que troben en l’administració, la regulació i els impostos la solució a tots els mals. No és tant que el país necessiti una força liberal (amb el matís que es vulgui: demòcrata, social, conservadora, etc.) perquè es facin polítiques liberals; és que sense liberalisme al Parlament, les polítiques intervencionistes seguiran sense ningú que les matisi, n’aixequi les alertes i les qüestioni, empobrint el debat.

Aquells que durant anys van militar i participar de la força política central del país poden optar ara per amputar la cama dreta a la política catalana i que tot recolzi sobre l’esquerra. La via del tinent Dunbar requereix valentia. Després de la seva escomesa es troba sol, amb un cavall al mig de les planes de l’oest americà i li costarà tornar a ser feliç; però ho serà i ben dret sobre les dues cames. 

La entrada Ballant amb llops se publicó primero en El Triangle.

Em resulta ben curiós haver-me de dir tot això després que l’Estat hagi deixat en ridícul (per tebis) els cops de porta dels anys previs al pic del procés. I és que la resposta policial a l’1 d’octubre, la sentència contra els presos polítics i el judici contra la cúpula dels
Mossos, entre altres, són manifestacions molt més evidents, al meu entendre, de la necessitat de disposar de les màximes quotes d’autogovern possibles.

Així doncs, per què he estat tres anys dubtant de les meves conviccions independentistes? Pot ser que el meu dubte vingui del fet que jo no sóc independentista. O no sóc independentista com sóc liberal-demòcrata, per exemple. La meva posició a favor de la independència no és una posició ideològica, en el sentit que no surt de reflexions, si voleu, filosòfiques i ètiques sobre què és just i què no ho és. Estic a favor de la independència perquè em sembla detectar en la cultura política espanyola una incapacitat manifesta de reformar l’estructura institucional de l’Estat per poder acomodar les voluntats polítiques de la ciutadania de Catalunya i que això, a la llarga, està afectant la llibertat i el benestar de cadascun de nosaltres.

Dec ser el que els més convençuts, amb certa cara de menyspreu, anomenen independentista pragmàtic. Però això per si sol no explica el meu dubte. Llavors, què és el que m’ha fet acomplexar del meu independentisme pragmàtic els últims tres anys? La resposta es troba en el fet que a partir de l’1-O el moviment independentista va oblidar que el seu discurs, i més encara la seva praxi, havia de donar resposta a una societat complexa com és la catalana. No hi ha mostra més evident d’això que la declaració d’independència (fallida? suspesa? de ficció?) del Parlament.

No dic res de nou si constato una vegada més que el joc de desconfiances entre els diferents actors va ser el que va portar el Parlament i el president a declarar la República sense un mandat democràtic que ho legitimés. Des de llavors, el judici a la resposta
de l’Estat s’ha associat a un cert legitimisme i adhesió a totes les decisions que van prendre els líders del procés. Les veus més matisades han sigut titllades de traïdores o ingènues. No es pot negar que plantejar possibilitats d’entesa amb l’Estat amb nou persones a la presó i cinc d’exiliades genera una bona dosi d’incomoditat interna. Malgrat això, ha de ser possible un independentisme pragmàtic i sense maximalismes, que passi perquè els partits que el defensin constatin una veritat i adoptin dos compromisos. 

En primer lloc, la constatació: la ciutadania de Catalunya no ha donat un mandat als seus governants perquè implementin una República. Pot ser dur d’admetre davant molta de la gent que com jo vam votar l’1 d’octubre i vam defensar el nostre dret a fer-ho, però dir el contrari és menysprear la democràcia. I els compromisos: primer, que el proper procés que es faci per decidir el futur polític de Catalunya comptarà amb el suport del 80% de la ciutadania que està a favor del dret a decidir. Això no vol dir que en un eventual referèndum d’independència calgui un 80% dels vots favorables, ni molt menys. El que vol dir és que al vespre, quan coneguem els resultats, tothom els accepti com a legítims perquè tothom ha avalat el procediment.

I segon, que s’aprofitarà tot el poder de les institucions d’autogovern, que malgrat que és insuficient no és poc, per treballar constructivament per la llibertat i el benestar de la ciutadania, des de la posició ideològica que sigui, però dissenyant polítiques públiques efectives als seus objectius i que no serveixin només d’ariet per defensar la independència.

Així doncs, sí, ho confesso, m’ho recordo: estic a favor de la independència des d’un possibilisme que eviti convertir els nostres polítics en gossets cridaners que borden molt però no mosseguen.

La entrada Per començar, una confessió se publicó primero en El Triangle.