És la setmana de Nadal, i en aquestes dates sempre m’agrada recordar la relectura dels evangelis feta pels Monty Python a La Vida de Brian, del 1979 (disponible a Filmin i Netflix). En una de les moltes escenes hilarants, Brian, el profeta involuntari, intenta dissoldre una munió de seguidors enfervorits a la porta de casa seva al crit de: “Marxeu! No cal seguir profetes, tots som diferents!”. La munió respon embogida en un crit uniforme i consensuat: “Sí! Tots som diferents!”.
Un dels principis de les societats democràtiques és que la vida comuna es regeix per consensos sobre els quals es desenvolupen les normes formals i informals i les accions de l’Estat. El consens és fruit d’un diàleg, i, per tant, és sempre inestable. A mesura que les societats canvien, també ho fan els seus consensos. La idea del diàleg o contracte social té un límit evident, i és que aquest diàleg no el desenvolupem els individus tots amb tots, sinó que ho fem a través d’intermediaris, de representants. N’hi ha diversos: els mitjans, els polítics, els personatges de ficció, els tertulians, els articulistes…
Hi ha un terme provinent del rus o el polonès per anomenar la classe social que conformen aquestes persones i les seves institucions: la intel·ligèntsia. Amb la representació de diferents posicions i visions del món, els membres de la intel·ligèntsia duen a terme la complexa tasca de crítica, guia, lideratge i configuració de la cultura i el consens social. No tots els temes ni, sobretot, totes les posicions poden ser presents en els entorns de representació, i quan una posició no hi apareix, l’aparent consens té el risc d’esdevenir dogma. Quan a la intel·ligèntsia hi ha dogma, els membres de la societat que defensen posicions contràries a aquest dogma no se senten representats.
Trump és un exemple d’això. El proper expresident dels EUA, amb les seves barroeres sortides de to, ha trencat consensos de la intel·ligèntsia nord-americana pel que fa a immigració, feminisme, política internacional, ecologisme i també en la gestió del coronavirus, i ha donat ales a moviments reaccionaris que s’han sentit representats en algú que deia, per fi, les coses políticament incorrectes que pensaven i que mai no sentien dir. En la manera de fer de Trump, i de qualsevol populista, hi ha una dinàmica de retroalimentació amb els seus correligionaris. Però no és cert que els populistes creïn del no-res les posicions amb les quals guanyen vots. Aquestes posicions triomfen perquè ja existeixen en la societat i els seus líders en són alhora portaveus i promotors.
Per acabar-ho d’adobar, internet esdevé una eina poderosa perquè grups socials amb idees no representades als mitjans, les sèries, les pel·lícules o els parlaments, creïn els seus propis espais de consens a part. Aquest fenomen es repeteix una vegada i una altra en temes com la immigració, el feminisme o l’ús de les mascaretes.
Quan hi ha posicions que no es poden defensar a l’arena pública, qui hi creu se sent mal representat en el consens de la societat en què viu, s’aïlla entre els seus i és més fàcil que abraci posicions dogmàtiques i radicals. És per això que la correcció política és tant perillosa, i més quan decideix que qui no defensa els seus postulats ha de ser aïllat i obligat a viure en l’ostracisme. Les idees poden sobreviure aïllades de la societat i renéixer quan hi ha algú amb prou força o habilitat per representar-les. Potser per això Popper, en la seva famosa paradoxa de la intolerància –les societats tolerants no poden tolerar la intolerància– recalca que és important que la supressió del pensament intolerant –que és intolerable– s’ha de fer preferentment per mitjà de la reflexió i el debat. D’una altra manera, argumenta, no es deixa més sortida a l’intolerant que “els punys i les pistoles”.
Aquest argument no és relativista. La llibertat d’expressió no és una validació moral ni ètica de tot el que s’expressa, però es basa en la convicció que darrere de cada idea hi ha una por o una preocupació que pot ser legítima i a la qual la societat ha de donar resposta. Com deia Brian, tots som diferents, i quan els espais de debat públic no representen bé aquesta diferència, generem bosses de descontentament que poden amenaçar el nostre model de convivència en llibertat.
