Deixar de passar vergonya

La millor sèrie d’advocats que s’ha fet aquesta dècada és The Good Wife (disponible a Amazon Prime), diguin el que diguin els fans de Suits. La sèrie és genial en tots els aspectes: guió, interpretacions, equilibri de les històries autoconclusives en cada capítol i l’arc narratiu general… 

En una de les subtrames recurrents els guionistes s’imaginen un equip de la National Security Agency (NSA) dels Estats Units  dedicats a escoltes telefòniques. Els caracteritzen com uns friquis de bona fe, amb l’aspecte que l’imaginari col·lectiu ha atribuït als informàtics, i que escolten les converses d’altres des d’una oficina que podria ser a la Diagonal, com qui mira una pel·lícula o llegeix
una novel·la. 

Aquestes últimes setmanes hem estat tots una mica aquests personatges de The Good Wife amb les filtracions de les escoltes telefòniques de l’operació Volhov, però els fragments que n’he llegit o escoltat no m’han produït precisament fascinació literària. Més aviat m’he sentit com quan de petit em convidaven a casa d’un amic i els seus pares l’esbroncaven a ell, una sensació d’incomoditat profunda per ser allà on no toca quan no toca.

El fet que s’hagin filtrat converses que no tenen res a veure amb l’objecte de l’operació és gravíssim, i sembla demostrar una vegada més que a la Guàrdia Civil hi ha tot un equip dedicat a desprestigiar l'independentisme amb informes policials que són un popurri de suposicions i idees peregrines que s’assemblen més aviat a un dossier de premsa. Malgrat això, l’assumpte dels 10.000 soldats russos no és menor, perquè ens recorda que a l’univers independentista hi ha un seguit de personatges pintorescos, més a prop del fanatisme que de la raó, que per dir-ho clar, ho emmerden tot. Aquest fenomen no és exclusiu de l’independentisme. A tot arreu se’n fan, de bolets, sobretot quan plou. Però tinc la sensació que la desorientació actual del moviment és camp adobat perquè persones amb una visió molt estreta del que és el país i el món adquireixin responsabilitats en aquesta espiral interminable per demostrar qui és el més independentista de tots.

Com que els partits no poden demostrar el seu pedigrí independentista per la via dels fets, ho han de demostrar amb discursos buits i fitxatges estrella en el món de l’activisme. Paradoxalment, aquest fenomen conviu amb una reivindicació creixent de la gestió pública com a valor polític a reivindicar. Els tres partits independentistes que han governat, Junts, PDECat i ERC defensaran els mesos vinents que cadascun d’ells és el més preparat per a la gestió de la pandèmia i la crisi que se’n deriva. Cal recordar primer que una proposta política completa, més enllà de comprometre’s amb la bona gestió, ha de presentar quines són les seves idees, les seves prioritats, els seus valors i els seus principis per determinar què és just i què no ho és. Sabem que ERC ho farà des de l’esquerra, el PDECat des del centre i Junts des d’una indefinició ideològica que l’acaba situant sempre a l’esquerra.

Com es pot defensar la gestió quan vius segrestat per activistes que has col·locat a les llistes per arreplegar vots i el plantejament amb el qual fas política és el de la confrontació constant? Em sembla difícil de defensar que la bona gestió pública sigui compatible amb l’estratègia del “persistir”, el “mandat de l’1 d’octubre” i l’“ho tenim a tocar”. Aquest model ha portat l’independentisme a utilitzar la gestió de la Generalitat més com a arma propagandística que com a eina de transformació de la societat. I és ingenu pensar que algú podrà governar bé les competències de la Generalitat sense voluntat d’entesa i diàleg amb l’Estat i renunciant a fer política al Congrés i al Senat. L’Estat és poc lleial amb els compromisos als quals arriba amb Catalunya, però això no és excusa per deixar d’intentar utilitzar tots els espais de poder i influència per governar bé sense fer creure a la gent que la República és a tocar.

En definitiva, necessitem opcions que ofereixin les seves propostes de fons i no seleccionin els seus lideratges a Twitter. Així, si hem de tornar a sentir-nos com agents de la NSA en un capítol de The Good Wife, potser escoltarem converses que en lloc de vergonya aliena produiran un cert orgull sobre la talla dels nostres líders.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides