M’estreno. Primer article en aquestes pàgines de cel·lulosa i de bits. I per començar, una confessió: estic a favor de la independència de Catalunya. Pensant-hi millor, potser no és una confessió, de fet, ni tan sols és un missatge per a qui estigui llegint aquest article, sinó un acte d’autoafirmació. Sí, Oriol, recorda-ho, estàs a favor de la independència. Vas arribar aquí com tanta altra gent, navegant sobre el relat que els intents de pacte amb l’Estat havien arribat al seu límit. Ni l’Estatut que vam votar, ni una negociació de pacte fiscal, ni una consulta no vinculant… Res.
Em resulta ben curiós haver-me de dir tot això després que l’Estat hagi deixat en ridícul (per tebis) els cops de porta dels anys previs al pic del procés. I és que la resposta policial a l’1 d’octubre, la sentència contra els presos polítics i el judici contra la cúpula dels
Mossos, entre altres, són manifestacions molt més evidents, al meu entendre, de la necessitat de disposar de les màximes quotes d’autogovern possibles.
Així doncs, per què he estat tres anys dubtant de les meves conviccions independentistes? Pot ser que el meu dubte vingui del fet que jo no sóc independentista. O no sóc independentista com sóc liberal-demòcrata, per exemple. La meva posició a favor de la independència no és una posició ideològica, en el sentit que no surt de reflexions, si voleu, filosòfiques i ètiques sobre què és just i què no ho és. Estic a favor de la independència perquè em sembla detectar en la cultura política espanyola una incapacitat manifesta de reformar l’estructura institucional de l’Estat per poder acomodar les voluntats polítiques de la ciutadania de Catalunya i que això, a la llarga, està afectant la llibertat i el benestar de cadascun de nosaltres.
Dec ser el que els més convençuts, amb certa cara de menyspreu, anomenen independentista pragmàtic. Però això per si sol no explica el meu dubte. Llavors, què és el que m’ha fet acomplexar del meu independentisme pragmàtic els últims tres anys? La resposta es troba en el fet que a partir de l’1-O el moviment independentista va oblidar que el seu discurs, i més encara la seva praxi, havia de donar resposta a una societat complexa com és la catalana. No hi ha mostra més evident d’això que la declaració d’independència (fallida? suspesa? de ficció?) del Parlament.
No dic res de nou si constato una vegada més que el joc de desconfiances entre els diferents actors va ser el que va portar el Parlament i el president a declarar la República sense un mandat democràtic que ho legitimés. Des de llavors, el judici a la resposta
de l’Estat s’ha associat a un cert legitimisme i adhesió a totes les decisions que van prendre els líders del procés. Les veus més matisades han sigut titllades de traïdores o ingènues. No es pot negar que plantejar possibilitats d’entesa amb l’Estat amb nou persones a la presó i cinc d’exiliades genera una bona dosi d’incomoditat interna. Malgrat això, ha de ser possible un independentisme pragmàtic i sense maximalismes, que passi perquè els partits que el defensin constatin una veritat i adoptin dos compromisos.
En primer lloc, la constatació: la ciutadania de Catalunya no ha donat un mandat als seus governants perquè implementin una República. Pot ser dur d’admetre davant molta de la gent que com jo vam votar l’1 d’octubre i vam defensar el nostre dret a fer-ho, però dir el contrari és menysprear la democràcia. I els compromisos: primer, que el proper procés que es faci per decidir el futur polític de Catalunya comptarà amb el suport del 80% de la ciutadania que està a favor del dret a decidir. Això no vol dir que en un eventual referèndum d’independència calgui un 80% dels vots favorables, ni molt menys. El que vol dir és que al vespre, quan coneguem els resultats, tothom els accepti com a legítims perquè tothom ha avalat el procediment.
I segon, que s’aprofitarà tot el poder de les institucions d’autogovern, que malgrat que és insuficient no és poc, per treballar constructivament per la llibertat i el benestar de la ciutadania, des de la posició ideològica que sigui, però dissenyant polítiques públiques efectives als seus objectius i que no serveixin només d’ariet per defensar la independència.
Així doncs, sí, ho confesso, m’ho recordo: estic a favor de la independència des d’un possibilisme que eviti convertir els nostres polítics en gossets cridaners que borden molt però no mosseguen.
