A totes les famílies hi ha pel·lícules fetitxe, d’aquelles que es miren un cop l’any amb tothom assegut al sofà murmurant els diàlegs. A casa meva aquest honor el té Dances with wolves (Ballant amb llops) de Kevin Costner (1990). Aquest magnífic western comença amb el tinent nordista John J. Dunbar estirat a una precària llitera d’hospital de campanya greument ferit en una de les batalles de la guerra de secessió nord-americana. Li han d’amputar la cama. L’heroi que no vol viure sempre coix decideix sacrificar-ho tot, munta dalt d’un cavall i carrega contra l’enemic a pit descobert.
A diferència de Dunbar, la política catalana sembla que ha decidit amputar-se una cama, la cama dreta, per ser més concrets.L’evolució instrumental de l’espai polític de centredreta, l’espai postconvergent, camina inexorablement cap a la mesura més
dràstica: l’amputació. El desenllaç de CDC feia necessari un tractament agressiu per intentar disposar d’un partit que sostingués i defensés les polítiques de centre o centredreta al país. Perquè, sí, CDC era un partit de centredreta. Centredreta ampli, centredreta catch-all, centredreta a la catalana (per tant escorat a l’esquerra en termes europeus); però centredreta al cap i a la fi. L’oposició als governs de Pujol i Mas estava a la seva esquerra, i CDC participava de la família europea liberal.
Cal recordar que es pot ser de centre i defensar uns bons serveis socials (no necessàriament de titularitat pública) i un sistema que garanteixi oportunitats per a tothom però que posi l’accent en la defensa de l’economia de mercat, la propietat privada i una administració que no carregui els seus costos i la seva impotència sobre la butxaca i la llibertat dels ciutadans.
El PDECat es va fundar amb l’objectiu de ser l’operació que salvés la cama dreta de la política catalana, però el procés no ha acabat de permetre que fes el seu efecte sanador. Les dinàmiques del procés han empetitit un espai polític que va governar el país en dos períodes diferents, i el nou partit al voltant del president Puigdemont i els presos i exiliats ha renunciat a seguir el llegat convergent de centredreta.
Que el nou partit de Puigdemont és d’esquerres més enllà de la seva posició relativa al procés (es veu que ara cal accelerar-lo) ho indica la primera frase del seu manifest fundacional, que diu que “la llibertat individual és indestriable de la llibertat col·lectiva”. Llibertats individuals i col·lectives dialoguen, però és fals que siguin indestriables. L’individu és sempre la unitat més vulnerable, davant de l’Estat, dels poders i també davant del col·lectiu. Els col·lectius actuen per consensos morals: demaneu als homosexuals russos què en pensen de la llibertat dels col·lectius per actuar lliurement. De fet, la creixent homofòbia a Rússia neix d’una campanya de preservació dels valors col·lectius russos contra l’occidentalització de la seva pàtria. Els drets col·lectius poden perfectament xocar amb els drets individuals. Entre individu i col·lectiu hi ha una tensió inherent que cal resoldre.
Creant una nova força política independentista d’esquerres, el puigdemontisme solapa els dos eixos tradicionals de la política catalana, el nacional i el social. Sense una manifestació independentista de centre o centredreta no és només que el moviment perdi força per falta de diversitat; és que el país perd una cama. Perd algú capaç d’introduir en el debat públic posicionaments ideològics alternatius a aquells que troben en l’administració, la regulació i els impostos la solució a tots els mals. No és tant que el país necessiti una força liberal (amb el matís que es vulgui: demòcrata, social, conservadora, etc.) perquè es facin polítiques liberals; és que sense liberalisme al Parlament, les polítiques intervencionistes seguiran sense ningú que les matisi, n’aixequi les alertes i les qüestioni, empobrint el debat.
Aquells que durant anys van militar i participar de la força política central del país poden optar ara per amputar la cama dreta a la política catalana i que tot recolzi sobre l’esquerra. La via del tinent Dunbar requereix valentia. Després de la seva escomesa es troba sol, amb un cavall al mig de les planes de l’oest americà i li costarà tornar a ser feliç; però ho serà i ben dret sobre les dues cames.
