No aplaudiu

Gosford Park (Robert Altman, 2001, disponible a Filmin) és una d’aquelles pel·lícules que durant una temporada mirava un cop l’any. La cinta explica un embolic coral estil Cluedo en una mansió de camp anglesa. Jo la mirava sobretot per veure treballar les bèsties que hi actuen i per una vulgar fascinació que reconec pels gustos i costums de la classe alta anglesa. En una escena, un dels convidats canta des del piano per amenitzar la vetllada. Quan acaba cada cançó els congregats aplaudeixen amb més o menys entusiasme en funció de la mida del seu compte corrent. La veterana de la festa, una deliciosa Maggie Smith fent de vella anglesa podridament rica demana al grupet amb qui juga a cartes: “no siusplau, no l’aplaudiu, sinó no pararà mai”.

El president Torra ha estat inhabilitat per l’assumpte de la pancarta al palau de la Generalitat durant la campanya electoral de les eleccions generals del 2019. La sentència és una barrabassada desproporcional i mostra una vegada més la hiperactivitat repressiva dels tribunals espanyols contra els independentistes. Ara, val la pena preguntar-nos què ens portat a que els líders independentistes hagin passat d’arriscar-se a problemes legals per posar urnes, a fer-ho per una pancarta en un edifici. Així doncs, i malgrat que és injust, hi ha dos elements sobre l’assumpte que me’l converteixen en una performance de saló, sense piano ni cançons lleugeres més que en una noble batalla per la dignitat de Catalunya: la qüestió dels drets fonamentals i la perícia en la gestió del tema.

Pel que fa als drets fonamentals, sembla que s’ha instal·lat el relat segons el qual la sentència vulnera la llibertat d’expressió, com si el palau de la Generalitat fos un raper que canta contra els Borbons, un periodista que critica el poder o un ciutadà anònim que es manifesta. Però no és cert que un poder públic executiu tingui llibertat d’expressió com la tinc jo escrivint aquest article. No és cert perquè la Generalitat també té capacitat coercitiva contra la llibertat d’expressió, com tota administració, i perquè els drets fonamentals són de les persones, no de les administracions. El palau de la Generalitat no està doncs a la disposició de cap polític ni cap funcionari com a llenç perquè hi exerceixin el seu dret a expressar opinions lliurement.

Per tant, cal ser prudents a l’hora d’expressar determinats missatges polítics pels canals de l’administració, també els seus edificis. I tot i que no està clar què determina quan un símbol és prou de consens com per ser acceptable als edificis administratius, si valorem el que ens ocupa, cal dir que malauradament la reclamació de llibertat dels presos polítics ha generat menys consens del que hagués pogut generar si el 27 d’octubre del 2017, amb la declaració d’independència, no s’hagués convertit l’1 d’octubre en patrimoni exclusiu dels independentistes més abrandats.  

El segon element és encara més palmari perquè parla de la perícia del president Torra prenent decisions sent perfectament coneixedor de l’entorn en què les pren. Els presos polítics i exiliats poden adduir desconeixement sobre com reaccionaria l’Estat davant el referèndum, al cap i a la fi, el 9N de 2014 s’havia saldat amb inhabilitacions i multes, penes prou greus però sense privació de llibertat. Però sabent com actua l’Estat després del 2017, el president Torra va decidir no retirar la pancarta (a temps) sent perfectament conscient que la desobediència el podia portar molt probablement a una inhabilitació. És com si el 2017 s’hagués optat per emmagatzemar les urnes a les cavallerisses del palau de la Generalitat a la vista de tothom. Reclamar als líders independentistes que actuïn amb perícia sense deixar-se enganxar per la repressió no és legitimar-la, és demanar que ens demostrin que la seva tasca i el que poden aportar al país va més enllà de ser simples homes de palla en una campanya de desprestigi de l’Estat aprofitant les seves greus mancances democràtiques.

Així doncs, pren força la hipòtesi que el President va actuar sabent que seria inhabilitat o fins i tot amb l’objectiu de ser-ho. I com que ara resulta que la confrontació passarà a ser intel·ligent, cal preguntar-se què té d’intel·ligent una nova picabaralla que ni ampliarà les fronteres del suport social a la independència i el dret a l’autodeterminació, ni millorarà la sobirania de Catalunya.

Jo no tinc ni la fortuna, ni l’elegància, ni l’experiència de la Sra. Trentham de Maggie Smith a Gosford Park, però m’agradaria demanar a part de l’independentisme que deixi d’aplaudir amb els seus vots la tàctica de la performance permanent que només fa que reduir el prestigi de les nostres institucions i el perímetre de l’afecció amb Catalunya i el seu futur.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides