Fill de la pobresa, mai va acaronar un robí, tampoc una maragda… Avui Ahmed, el tunisià, és un nòmada de ciutat. Camina pels carrers de la gran urbs amb el seu vell paraigua groc  dibuixant enormes cercles. Passa i torna a passar. El transcurs del temps ha difuminat la imatge de la primera trobada… Sí, però encara puc recordar el seu caminar decidit portant, en bandolera, una vella
motxilla. Era jove, de pell colrada pel sol i ulls color de mel. Es va aproximar amb calma estudiada i em va preguntar quina hora era, i em va sol·licitar, tot seguit, auxili econòmic. Va explicar que, per raons familiars, li urgia tornar immediatament a Bizerta, que es trobava sense peculi i que suplicava ajuda a la gent de bon cor… Es va guanyar un grapat de monedes i un clàssic i sincer: “Que la sort t’acompanyi”. 

Van passar uns mesos i al mateix lloc i a la mateixa hora vaig topar de nou amb Ahmed. No em va reconèixer. Em va abordar amb paraules semblants i un argumentari idèntic al de la vegada anterior. Va demanar auxili econòmic de nou. Amb una  fredor evident li vaig advertir que em sentia enganyat, que en un altre moment vaig creure en la seva història de retorn urgent a la llar, que no tenia intenció d’estovar de nou el meu cruel cor. Va callar i va perdre la mirada entre les verdes fulles dels arbres del passeig. Va clavar ulls en mi i, ferit en el seu orgull, va dir:
– Ets racista?
Desconcertat, vaig tardar uns instants a al·legar:
– No, és clar que no…. Però no suporto l’engany. Segueixes aquí… 

No vam creuar més paraules. Va marxar rabent passeig amunt sense mirar enrere. Les vidrieres d’Armani reflectien la seva escanyolida figura superposada a vestits elegants i complements ostentosos. Després, igual que un aroma fugaç de primavera, es va
evaporar entre la gent.

En una altra ocasió vaig observar com Ahmed seduïa un turista adinerat; el va enredar amb aquella habilitat innata per fabular que només posseeixen  els contacontes àrabs. I així, de tant en tant i d’any en any, he envellit amb Ahmed. El tunisià ja forma part del paisatge i del paisanatge permanent que passeja pels carrers de la metròpoli. Hi és com els nois negres del top manta, els policies de paisà, els trilers, els coloms, les putetes de tarda, les cotorres argentines i els venedors de l’ONCE… Ens coneixem de vista, de creuar mirades, quatre frases perdudes en el temps i poc més. Hem madurat junts a l’abric d’humitats i olors mediterrànies.

Han passat gairebé vint anys i torno a parlar amb ell. Esbrino que es diu Ahmed, com el príncep de Les mil i una nits. Li pregunto si encara pensa a tornar a Tunísia. Torna a extraviar la mirada, com antany, entre les fulles verdes dels plataners del passeig. M’explica,
amb veu tremolosa, que no pot ni vol tornar. Lamenta el deteriorament de la pau social al seu país d’origen, maleeix els integristes i valora l’atmosfera de llibertat que diu que respira a Occident. Té mal aspecte. S’ha aprimat molt. No té diners ni feina estable. Em revela que un matrimoni sirià li permet dormir a casa seva, al Raval, amb la condició inexcusable d'abandonar l’habitatge a l’alba. M’explica una vivència d’infància en la qual un ancià mor deshidratat per no trencar el dejuni. Afirma seguir escrupolosament el ritual del Ramadà, els dejunis, resar i les obres de caritat… Em recorda, també, que l’Alcorà permet a malalts i ancians obviar la prohibició
d’alimentar-se.

Ahmed seguirà vagant amb la seva vella motxilla traçant cercles inexistents, esperant que el virus marxi i els turistes dels creuers de luxe tornin. La seva imatge continuarà reflectint-se als aparadors de les millors botigues i grans magatzems de la ciutat.

Fins quan?

La entrada El tunisià se publicó primero en El Triangle.

Més enllà de saber quantes vicepresidències tindrà, quines adhesions recollirà i el nombre de militants que s’hi aplegaran, esdevé important saber quin tipus de moviment s’està gestant a Catalunya i quin discurs està elaborant per oferir al seu electorat. Estem parlant d’una reencarnació del vell pujolisme, o potser estem davant d’un sincretisme polític farcit de populisme nacionalista i culte a la personalitat, adobat amb frustracions col·lectives? Convé saber tot això per evitar sorpreses futures, disgustos i lamentacions.

L’il·lustre historiador i politòleg, Jean Touchard, en la seva Història de les idees politiques va definir el peronisme com un 'nacionalisme popular, demagògic i amb pretensions autàrquiques'. Ens explicà, també el francès, que una de les característiques d’aquell populisme peronista era l’exaltació del lideratge de Juan Domingo Perón, i la identificació de la seva persona amb el poble i la pàtria. La utilització dels sentiments i un hàbil ús dels símbols -incloent-hi el fenomen Evita -donaren al general argentí bons rèdits polítics.

Com poden comprovar, establir un cert paral·lelisme entre ambdós moviments no és gens forçat. En el fons del discurs puigdemontià rau un menysteniment envers la llei, un panegíric constant de la desobediència i l’establiment d’una correspondència perversa entre el moviment que  pretén impulsar i Catalunya. Després de la presentació en societat de Junts, podem afirmar que el puigdemontisme ha fet una passa més per fagocitar tot el que es mou en l’univers independentista. Resulta paradoxal escoltar dir a polítics prehistòrics com Mascarell, Trias o Colomines, que els partits són ‘instruments caducs’ i que la brisa de Waterloo ens guarirà de tots els mals. Parlen de transversalitat nacionalista, obvien qui recorria històricament a aquest concepte per amagar, per exemple, els conflictes de classe i perpetuar les elits oligàrquiques.

Edward Gibson -sociòleg doctorat a Columbia, catedràtic a Northwestern i autor de diversos llibres especialitzats en moviments polítics- ha reflexionat abastament sobre el que considera un dels trets fonamentals del peronisme i, per extensió, del nacionalisme populista. Gibson destaca ‘l’elasticitat’, la capacitat d’adaptació a les circumstàncies canviants de la política que tenen aquests populismes però, sobre tot, el seu esforç titànic per impedir el naixement i consolidació d’altres alternatives (ara penso en el PDCAT o ERC). En el seu estudi sobre el modus operandi del peronisme remarca l’habilitat darwiniana del moviment per reinventar estructures de mobilització electoral i coalicions per mantenir-se en el poder. Tot això ho hem vist a casa nostra fins a la nàusea.

Si la nova fórmula organitzativa del puigdemontisme parida a Waterloo prospera, o obté un bon resultat electoral, podrem afirmar sense por a equivocar-nos, que un populisme d’inspiració neoperonista ha arrelat a Catalunya. Vells dirigents, trànsfugues de cent projectes, arribistes i pensadors que ja s’han cansat de pensar poden esdevenir la reencarnació d’un discurs passat i repetitiu que no aportarà res de bo al país. 

La entrada Què és JuntsxCatalunya? se publicó primero en El Triangle.

Sense voler caure en pedanteries, els recomano que facin un cop d’ull a les hemeroteques. Consultin –ara està tot digitalitzat– la premsa dels anys 1918 i 1919. La Primera Guerra Mundial s’acabava, el president americà Woodrow Wilson practicava l’intervencionisme a Llatinoamèrica, Gabriele D’Annunzio governava a Fiume i la indústria catalana començava a trontollar per la crisi. Un servidor ho ha fet. He donat una ullada als diaris de l’època; no per jugar a les estadístiques, sinó per cercar coincidències, per veure si les actuacions de les autoritats i les de la ciutadania tenen alguna similitud amb les actuals. 

La premsa d’aquell temps fou prolixa en comentaris sobre el tema. La Vanguardia, El Correo Catalán o el Ciero ompliren pàgines donant fe dels estralls que provocava la grip espanyola. Per escriure aquestes ratlles he consultat el diari republicà El Diluvio. Considero que ens permet corroborar
que els nostres besavis reaccionaren, salvant distàncies, gairebé com nosaltres davant els problemes derivats de la pandèmia.

El 19 d’octubre del 1918 el diari en qüestió publicava que la tintura de iode era un tractament ideal, senzill i eficaç contra la grip. Ho feia recomanant 5 gotes de iode a l’hora de dinar, dissoltes en un got de llet, i 5 més a l’hora de sopar. Un altre dels remeis miraculosos era beure amb constància vins de la marca El Duque… Llegit això hom no té més remei, en  ple 2019, que pensar en el senyor Pàmies i els seus remeis miraculosos amb el lleixiu. Res de nou sota el sol.

Però hi ha més detalls coincidents amb l’actualitat en les pàgines d’aquest rotatiu, que diàriament notifica el nombre de defuncions, com avui ho fan puntualment els mitjans de comunicació. El 19 d’octubre del 1918 van morir a Barcelona, segons El Diluvio, 208 persones. També ens fa saber que l’alcalde, Morales Pareja, atenent les reclamacions dels veïns de Can Tunis, davant la manca de safaretjos públics, va disposar que els en foren facilitats 30 de portàtils. També ens explica que els bombers actuaven netejant i desinfectant els carrers del Casc Antic, Sants, Gràcia i Sant Martí, com avui fa l’UME. I, com no podia ser d’una altra manera, Governació ordenà a tots els alcaldes remetre un comunicat diari sanitari de les seves localitats, tant pel que feia a les necessitats, com al recompte de víctimes.

Volen més semblances? Doncs n’hi ha a dojo. Com, per exemple, un acord de la Junta de Sanitat en què es prohibeix anar als cementiris o es demana prescindir de capellans a les vetlles de difunts per tal de reduir els contagis. També hi ha recomanacions per a les pompes fúnebres, a qui s’aconsella que redueixin les modalitats dels seus taüts per facilitar-ne la fabricació ràpida i satisfer la demanda. La prohibició de celebració de festes i balls, l’obligatorietat de desinfecció diària de teatres i cinematògrafs guarda una certa correspondència amb la nostra quotidianitat. El diari explica també com la Creu Roja –com algun voluntariat del  nostre temps– es dedicava a la tasca de recollir els cadàvers a les cases de la gent pobra i sense mitjans. 

La grip del 1918 va arribar a onades, i la més mortífera va ser la de la tardor d'aquell any. Fins a l’any 1933 no va ser possible aïllar el virus.  Nosaltres estem pendents de saber com exterminar-lo. Darrera reflexió: La pandèmia del 1918 va ser un dels pròlegs que va donar pas a una etapa de gran conflictivitat social. Els paral·lelismes són una mica forçats, ho sé. És evident que ni la sanitat ni la societat del segle passat tenen gaire a veure amb les actuals. Malgrat tot, cal recordar que la situació de llavors causà un gran desconcert entre la ciutadania. L’atordiment col·lectiu
va preludiar èpoques dures. I ara, la ciutadania està desconcertada. Compte, doncs.

La entrada Com els nostres besavis? se publicó primero en El Triangle.

Diuen els entesos en la matèria que cada cop fem servir menys paraules a l’hora d’escriure o expressar-nos; que les  anomenades “generacions digitals” tenen, en general, malgrat haver adquirit altres habilitats, un lèxic més pobre que els seus pares i avis. Ens expliquen els experts que els joves del nostre temps són més ràpids, resumeixen i sintetitzen millor, concreten i comuniquen sentiments o situacions amb un reduït nombre de caràcters. Alguns afirmen, fins i tot, que aquestes circumstàncies van en detriment del matís i el detall, de la imaginació i la creativitat.

El vocabulari dels idiomes no deixa de ser un inventari de les idees i dels interessos de la societat. Els membres d’una determinada comunitat fem servir paraules amb un mateix significat, ja que si no fos així esdevindria difícil la comunicació i l’entesa. Però hi ha qüestions que van més enllà del nombre de paraules emprat per comunicar-nos. Quan en una societat democràtica es buida o redueix –conscientment o inconscientment– el significat de les paraules, desvirtuant-ne el contingut, estem afeblint el pensament crític.

Els camins del totalitarisme són diversos i variats. George Orwell, en la seva obra 1984, descriu la Novaparla (Newspeak) utilitzada per un sistema autoritari que té la intenció de reduir, cada vegada més, l’ús de les paraules per aconseguir que
el ciutadà perdi la seva capacitat d’expressar-se i exercir el pensament crític. La idea bàsica de la Novaparla orweliana és eliminar tots els matisos de significat continguts en el llenguatge.

Alguna cosa hi ha en el nostre temps de les tendències profetitzades per l’escriptor anglès. Tant és així que potser ha arribat l’hora de recuperar el nom de les coses malgrat que l’esforç, a molts, els pugui semblar poc útil. Fa unes setmanes, en el transcurs de l’entrega dels Goya, molts dels guardonats van prendre la paraula per agrair a l’Acadèmia la concessió dels seus premis. Ho va fer l’actor gironí Enric Auquer, en ser reconegut com el millor actor revelació pel seu paper com a narcotraficant a la pel·lícula Quien a hierro mata. Visiblement emocionat, l’Enric va dedicar el trofeu “a totes les antifeixistes del món”. ¡Bravo! Res a objectar a les bones intencions d’aquest excel·lent professional de l’escena, però sí una invitació a reflexionar al voltant de l’ús del mot comodí d’aquesta dècada.

Feixista o antifeixista, segons convingui, és el cop de veu més emprat per molts per anatemitzar als adversaris de les seves idees. Aquesta utilització a dojo, urbi et orbi, del concepte, no sols és una banalització del feixisme gens convenient, sinó, també, una caricatura de tot un seguit de fets històrics i pensaments polítics. Malauradament, alguns agents actius de l’independentisme català han jugat a això. Ha estat l’eminent historiador i sociòleg italià especialista en el feixisme Emilio Gentile el que ens ha alertat sobre aquest ús indiscriminat dels mots en qüestió. Emilio Gentile ens diu, i demostra, que parlar del retorn del feixisme no sols està mancat de rigor històric, sinó que agreuja la desinformació sobre allò que realment va representar aquell moviment. Al seu llibre Quién es fascista ens mostra com la proliferació de l’insult, destinat a desprestigiar una amplíssima i heterogènia mostra de conductes polítiques, inclou des del conservadorisme de gent com Viktor Orban o Donald Trump, fins als dirigents de Corea del Nord o de l’Estat Islàmic.

Salvini o Bolsonaro tenen quelcom a veure amb personatges com Hitler o Mussolini? Té alguna lògica que analistes, polítics i intel·lectuals demòcrates, contraris a l’independentisme, siguin titllats de fatxes o feixistes? La pràctica de l’analogia gratuïta s’ha estès tant que les denúncies actuals sobre el retorn del feixisme esdevenen alarmes –o coartades– per amagar els problemes reals que tenen les nostres societats.

La entrada De quins feixismes parlem? se publicó primero en El Triangle.

Més enllà del serial del procés i les seves escorrialles, Catalunya viu una manifesta crisi d’inseguretat malgrat que ho negui l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau avui, com Zapatero ahir, juga a no acceptar l’evidencia i cada dia que passa, com li va succeir al president espanyol, perd uns grams de credibilitat. No deixa de ser paradoxal que davant de notícies reiterades de morts, robatoris i ganivetades a dojo, la primera autoritat de la ciutat s’enroqui i parli de conspiració mediàtica.

De res serveix centrifugar les culpes, perquè els problemes no s’esvaeixen sols. Ha estat un element positiu que les diferents administracions concernides es reuneixin per abordar el tema; cert, però urgeix un debat profund i valent sobre les polítiques de seguretat i les qüestions que se’n deriven. En aquest debat pendent, sens dubte, hauran de participar-hi totes les forces polítiques del país, però és a les esquerres a les que s’exigirà un plus de realisme i una contenció en el postureig i la ingenuïtat. I no cal que en Josep Ramoneda escrigui articles al diari El País defensant iniciatives de la alcaldessa o  intentant vestir de profunditat intel·lectual el tema. Tothom és conscient del paper de la droga i els narcopisos en aquest assumpte, i de la necessitat de polítiques d’Estat al respecte, també de la utilització demagògica amb el segell dels  Casado. Com és obvi no tot es soluciona amb un augment de plantilles i efectius patrullant pels carrers, ni amb quatre mossos fent guàrdia a les places. Calen mesures complementàries de fons de caire preventiu, educatiu i social. Es clar que sí! Però, quan la ciutadania atemorida reclama protecció, el polític té l’obligació d’acudir d’immediat i actuar.

Diguem-ho clar, la seguretat a tots els nivells és una de les obsessions malaltisses de la ciutadania del segle XXI. També és, cal dir-ho, un dels negocis mes rendibles que va a l’alça. Tots comprem  seguretat. El ciutadà que es fa soci del RACC, generalment, no ho fa per passió associativa si no perquè l’entitat li ofereix ajuts de tipus sanitari, mecànic, repatriacions  exprés o grua en cas d’avaria. El RACC ven seguretat. I què em diuen vostès de les alarmes, dels segurates, de les mútues i assegurances de tota classe? El ciutadà, per força o de bon grat, inverteix en seguretat. És per aquesta raó, i per les inherents a les funcions de les administracions, que qualsevol govern amb un mínim de solvència ha d’afrontar sense complexos tant el problema de la inseguretat com la percepció subjectiva d’aquesta.

El turisme és un bé caigut del cel, però també un fenomen amb arestes a gestionar amb intel·ligència. Els narcopisos, un estigma que cal erradicar, de la mateixa manera que les bosses de pobresa o el comerç fraudulent. Aquestes qüestions i altres de espinoses com el tractament dels il·legals, o els anomenats MENA, estan en la ment de molts catalans preocupats per la bona marxa de la seva ciutat. Si els governs no actuen amb eficàcia, el brou de cultiu per a ideologies extremes estarà a punt.

Negar la realitat és un mètode de treball poc recomanable per a  polítics amb ganes de solucionar temes. La gent prefereix aquells que s’arremanguen i se situen -si cal- davant la manifestació.

La entrada Quan la inseguretat esdevé angoixa se publicó primero en El Triangle.

A aquestes alçades de la pel·lícula això ja no va de llibertat, o de país, si no que va de qui quedarà amb una posició de preeminència en el nou escenari polític català desprès de la sentència del Tribunal Suprem. I és que ja res és com era fa uns mesos. L’enfrontament dins el món independentista per aconseguir l’hegemonia en l’espai secessionista ha accentuat les contradiccions entre ERC i JxCat. Els pactes municipals, i especialment el de la Diputació de Barcelona, han esberlat la unitat d’acció dels socis del Govern. Tot un símptoma que Pilar Rahola, la musa dels hiperventilats amb columna en premsa, s’atreveixi a afirmar que la tropa independentista està desorientada i sense rumb. Fins i tot la sempre entusiasta Elsa Artadi reconeix que ‘hem tocat fons’. Sols així s’entenen disbarats com les insinuacions sobre el CNI.

Sospito que aquesta tardor la sentència del Tribunal Suprem ens regalarà penes dures i severes inhabilitacions. Tots sabem, també, que com a reacció se’ns cridarà a ocupar el carrer. I, per molt que es prediqui el contrari, les mobilitzacions aniran acompanyades de contenidors socarrimats, vidres trencats, carreteres tallades, bretolades i aturades laborals a diferents àmbits de l’Administració. Els estudiants faran vaga una vegada més, es manifestaran per la Diagonal i a les parets del país apareixeran pintades maleint l’estat opressor. Els tractors es mouran i un munt de pneumàtics vells cremaran. Quan això succeeixi, les cúpules d’alguns moviments secessionistes -amb Madame Paluzie al front, per exemple- pressionaran a ERC i JxCat demanant-los aventures impossibles de difícil retorn. Amenaçaran amb explicar a la ciutadania que les institucions del país, i els seus partits nacionalistes, ja no serveixen per defensar el full de ruta de la secessió.

Pressionaran com a fruit de la seva impotència i ho faran com mai. Arribat el moment més crític tan ERC com JxCat hauran de reflexionar i decidir -aquest  cop sí-  si volen fer política de debò o seguir amb performances de colorets i samarretes. La competició entre els Torra-Puigdemont i ERC estarà servida i, molt em temo, que ambdós s’acusaran mútuament de traïció o, si menys no, de negligència i falta de contundència. Tot plegat foc d’encenalls; per que el que en realitat rau en el fons de la qüestió és la lluita per l’hegemonia en el camp de l’independentisme, l’herència del pujolisme i d’interlocució amb l’Estat. Alguns analistes sostenen la idea de que ERC, a diferència de JxCat, té molt més elaborada que els seus competidors l’estratègia per  aconseguir la preeminència.

El Partit Comunista Italià d’Enrico Berlinguer va encunyar  un concepte -el sorpasso-  que condensava en un mot el seu objectiu de desplaçar a la Democràcia Cristiana del poder. Iglesias també va jugar amb la parauleta respecte el PSOE però no se’n va sortir. Doncs bé, a Catalunya potser estem en portes d’un parell de ‘sorpassos’. A saber: el que pretén i desitja ERC superant i fagocitant el cosmos neoconvergent, i el que el PSC pot aconseguir davant la fuga en direcció a Madrid de la gent de Ciutadans.

La identificació del partit de Rivera amb la dreta espanyola, les coincidències amb VOX i  la marxa de personalitats rellevants com Francesc de Carreras o Toni Roldán situen a Ciutadans en una posició de feblesa argumental en la política catalana. El PSC, de la mateixa manera que ERC en el àmbit secessionista, pot esdevenir en unes properes eleccions autonòmiques la primera força no independentista del Parlament català. Tothom lloa l’habilitat dels d’Iceta en trencar la política de blocs i bastir pactes. Podríem estar en portes d’un parell de ‘sorpassos’ molt útils per ‘desembussar’ Catalunya.

La entrada Això va de ‘sorpasso’ se publicó primero en El Triangle.

Els socialistes, per exemple, han conquerit Sabadell però han perdut Lleida,Terrassa i algunes ciutats més. Els de Junqueras han vençut a Barcelona però han perdut el seu pols europeu amb Puigdemont, alhora que, Forn i Artadi, obtenien només cinc regidors a la capital del país. La derrota dels comuns i la desaparició en combat de les CUP, o del PP, són també fenòmens que contribueixen a dibuixar un escenari tan contradictori com imprevisible. De com es resolgui l’encaix de Podemos i Ciutadans en l’àmbit polític espanyol dependran  molts posicionaments a casa nostra. També dona peu per a la reflexió la davallada de regidors independentistes i el fracàs de l'ANC  i Graupera a Barcelona…

Després de les darreres eleccions, municipals i europees, cal dir que el mapa polític català està en plena recomposició i promet no defraudar als amants de les emocions fortes. De sorpreses ni haurà per donar i per vendre, malgrat que Quim Torra s’entesti en protagonitzar rodes de premsa dient que res ha canviat. La quota de poder territorial que ha conquerit ERC ha augmentat, mentre que la de JxCat ha minvat considerablement. Tant es així que  s’albiren desercions i conflictes en les files dels post convergents.

En l’espai constitucionalista les coses no són com eren ara fa un any: Cs ha perdut hegemonia opositora, els populars estan en perill d’extinció i els socialistes suren a remolc de la bona estrella de Pedro Sánchez. La sentència del procés no trigarà i amb ella les reaccions de totes les parts implicades. Alguns dels dirigents empresonats poden acabar inhabilitats per un cert temps mentre que d’altres  -com Artur Mas- podrien estar en condicions de tornar a primera línea i intentar la reconstrucció de la vella nau convergent amb un altre vernís. Malgrat que a curt termini alguns ajuntaments i diputacions puguin encetar un nou període, a ningú se li escapa que Catalunya seguirà vivint en un estadi de provisionalitat política, en una  muntanya russa particular, fins que no se celebrin unes noves eleccions autonòmiques. L’ombra del procés es allargada i trigarem uns quants anys a desempallegar-nos-en.

Què fer? La pregunta que s’haurien de plantejar els dirigents polítics del nostre país es si convé seguir freqüentant el parc d’atraccions i la muntanya russa arrebossada de soroll i despropòsits o bé anar per feina i acabar amb la festa que ens té paralitzats sense gestionar la quotidianitat. Potser a hores d’ara el que cal és dilucidar, d’una vegada per totes, qui ha de manar a Catalunya i exercir d’interlocutor solvent  a Madrid per pactar una sortida de l’atzucac ordenada i honrosa. Catalunya necessita estabilitat política i el millor camí per aconseguir-la fora que, al més aviat possible, es convoquessin eleccions autonòmiques.

Convé tancar el cicle electoral  i acabar amb un contenciós que ja fa massa temps que dura. Si Carles Puigdemont i el seu vicari Quim Torra opten per allargar la situació actual estaran fent un mal servei al país i als seus ciutadans. Les agonies mal gestionades preludien finals tristos i perillosos. Les relacions entre els socis del Govern no són plàcides; del pressupost de la Generalitat no se'n sap ni se'n sabrà res; la gestió governamental és inexistent o bé dolenta; el ciutadà està fatigat i saturat de tanta retòrica patriòtica sense obres. Cal que la gent de Palau assumeixi que la legislatura està ferida de mort. El triomf d’ERC certifica que ja res és com era al mes de desembre de 2017 mentre, a Espanya, es disposa a manar gent que presumeix de dialogant. Tot és nou i tot es mou. Cal tocar de peus a terra i baixar de la muntanya russa.

La entrada La muntanya russa catalana se publicó primero en El Triangle.

No penso rememorar quines van ser les raons que van impulsar un nombrós grup de persones -alguns d’ells intel·lectuals vinculats a universitats i a sectors professionals- a la creació de Ciutadans. Personalitats com Felix de Azúa, Francesc De Carreras, Arcadi Espada, Felix Ovejero, Carlos Trias, entre d’altres, en són fundadors. No cal. Només constatar que, des de la seva irrupció en l’escenari català, les seves propostes polítiques han anat guanyant vots i, conseqüentment, espais de representació institucional. En poc temps han aconseguit esdevenir primera força en el Parlament  i expandir-se arreu d’Espanya. Vist en perspectiva, fins avui, Ciutadans ha estat un projecte d’èxit. Cert, però -en política tot té un però- comencen a aflorar incongruències que provoquen esquerdes. A Ciutadans una metamorfosi està en marxa; Albert Rivera ha conduït el partit a una improvisada transformació de la qual ningú s’atreveix a dir què en sortirà.

Anem a pams. Costa d’entendre com, des de la moció de censura que foragità del govern a Rajoy, Rivera i els seus fidels han pogut cometre tants errors estratègics posant en qüestió la credibilitat del seu partit.  Desprès de la sentencia del cas Gurtel la fal·lera de Rivera per convocar eleccions el retratà com un polític més preocupat per les seves ambicions personals que no pas  per l’interès general. Els estira i arronsa al voltant de la votació de censura també van posar en dubte el seu suposat discurs regeneracionista i anticorrupció.

Recordem que a Ciutadans sempre li havia agradat aparèixer públicament com un partit obert, modern, radicalment democràtic i defensor de les llibertats individuals. Malgrat aquest vernís progressista, pel que fa a la moral i els costums, tothom sap que les seves propostes econòmiques són més homologables amb les de la dreta que amb les socialdemòcrates. Però aquesta pretesa imatge de centre esdevé una il·lusió òptica en el moment en què intenta destruir la credibilitat constitucionalista de Pedro Sánchez denunciant que té un pacte secret amb els independentistes.

La virulència del discurs del líder de Ciutadans, la conversió de Inés Arrimadas en una mena de ‘Pasionaria’ liberal, la competència ferotge amb el PP i VOX, o el veto a determinats pactes post-electorals, han desnaturalitzat el que podia ser l’essència d’un partit centrista. L'homologació de Cs amb alguns liberals europeus grinyola, Macron s’ho pensa… Adéu partit frontissa, adéu possible comodí per garantir un òptim funcionament parlamentari en temps de fragmentació. La metamorfosi de Cs és severa. Rivera es va enrabiar tant que no li va importar cremar la singularitat de Manuel Valls a la plaça de Colon. I, per acabar d’adobar aquests greus errors tàctics i estratègics, només li faltava potinejar les primàries a Castilla i Lléo,  afavorir el transfuguisme o fitxar candidats de dubtosa procedència.

L’intent de ridiculitzar Casado  també s’ha girat contra ell com un bumerang… Més enllà del temps electoral en què estem,  ningú no entén com Rivera ha pogut malbaratar el que Ciutadans, políticament, havia atresorat al llarg dels anys. Aquest  home, per ambició personal, ha esberlat  la consolidació d’un potent partit de centre a Espanya; obnubilat per les enquestes, ha propiciat un gir a la dreta de Cs i, amb ell, una nefasta metamorfosi política. Un centrista de la vella escola, Fernando Ónega,  escrivia fa poc a La Vanguardia: “Si li anava tan bé sent el referent del centre, perquè canviar?” Només ell ho sap.

La entrada La metamorfosi de Ciutadans se publicó primero en El Triangle.

Confesso que tinc el defecte de mirar la vida des de una vessant excessivament política. Tant és així que vaig interpretar que, en aquest país, hi ha massa personatge polític mediocre per metre quadrat amb el desig de surar. La ràdio i televisió catalana envaeixen la nostra intimitat fins a un punt de saturació insuportable; ens fan empassar les paraules i gracietes d’un munt de càrrecs públics i polítics sense fons ni criteri. La monotonia i la mediocritat ja son marca de la casa i el turment dels que volem objectivitat.

El problema de Catalunya no rau, sols, en l’eterna disputa entre la Generalitat i els poders de l’estat. Tampoc en un problema de finançament, d’interpretació estatutària, greuges acumulats o tribunals. No, amics, el país està com està per la ineptitud de alguns politics, per l’incapacitat d’uns quants de discernir entre allò que es fonamental i allò que es accessori, entre l’aparença i el fons. Quan els mediocres agafen les regnes del govern, el país es paralitza o s’estavella. A Catalunya som especialistes en complicar les coses, en deixar-les a mig fer sense arribar al fons. I tot succeeix pel què diran, tot perquè ens perd la maleïda estètica i el denominat postureo.

Aquí som capaços d’embolicar la troca un munt d’anys, fent veure que viatgem a Ítaca, mentre milers d’empreses foten el camp espantades pels focs d’artifici. Aquí els temes socials passen a un segon pla gràcies a l’efecte balsàmic de ser els millors, els incompresos, els castigats. Això sí, som experts en amanir-ho amb el toc estomacal i emocional suficient perquè, sense prendre mai mal, es parli de nosaltres. I per fer tota aquesta comèdia comptem amb un munt d’artistes, d’escribes, d’escolanets aplicats i apologetes a sou de TV3. El pastís dels mediocres està servit. Massa artistes -com diu el grafiter– per a un públic cada cop més escàs i ensopit.

Permetin-me un suggeriment. Fora bona idea que a les nostres escoles i universitats fos llegit i comentat el famós llibret de Amadeu Hurtado que duu per títol: Abans del 6 d’octubre. Sí, aquest dietari ens explica, sense fake news, el que li va passar a Catalunya avui fa més de vuitanta anys. El nostre país es molt petit -ho diu el cantant- però el problema no és la seva dimensió, si no la seva classe dirigent, els seus polítics que han perdut el tremp i la capacitat de lideratge per aconseguir sortir de l’atzucac. Anem a unes noves eleccions desprès d’haver perdut un munt de milions no votant els pressupostos i… torna a començar. Estem reproduint les velles polèmiques i discussions dels nostres avis i besavis. Patètic. Em diran vostès que estem com sempre, potser sí, però enguany patim l’afegit que els dirigents polítics d’aquest país – començant per Quim Torra i seguint pel pròfug de Waterloo- no estan a l’alçada de les circumstancies.

Ja que hem parlat dels Fets d’octubre, i de les seves conseqüències, fóra bo reproduir un editorial del diari republicà El Diluvio de novembre del 34, plenament vigent avui. Deia així: “L'estretor de mires, el desconeixement absolut de la missió que correspon a Catalunya a Espanya, són defectes dels dirigents del nostre govern autònom. Aquestes faltes exigeixen una reparació completa. És dolorós el que ha passat, però es pot esmenar i a això han de tendir tots els esforços del poble català. I, en aquesta hora solemne de la nostra història, el que davant de tot i sobretot pertoca abans d'emprendre el nou camí és retornar al país la calma, la pau pertorbada per uns equivocats en un instant absurd d'obcecació”. Massa artistes…

La entrada El pastís dels mediocres se publicó primero en El Triangle.