Què és JuntsxCatalunya?

És evident que en el món de la política partidària sovint és més fàcil recuperar, reescalfar i refregir conceptes i pràctiques del passat que no pas innovar. De vegades ens volen vendre com a nou quelcom que duu el perfum d’ altres èpoques i la terminologia de vells i oblidats discursos. En aquest sentit fora bo que, més enllà de seguir i observar la picabaralla política i les persones triades per dirigir la última iniciativa organitzativa dissenyada a Waterloo, fóssim capaços d’esbrinar i definir mínimament què carai és, i què hi ha en l’operació de Junts.

Més enllà de saber quantes vicepresidències tindrà, quines adhesions recollirà i el nombre de militants que s’hi aplegaran, esdevé important saber quin tipus de moviment s’està gestant a Catalunya i quin discurs està elaborant per oferir al seu electorat. Estem parlant d’una reencarnació del vell pujolisme, o potser estem davant d’un sincretisme polític farcit de populisme nacionalista i culte a la personalitat, adobat amb frustracions col·lectives? Convé saber tot això per evitar sorpreses futures, disgustos i lamentacions.

L’il·lustre historiador i politòleg, Jean Touchard, en la seva Història de les idees politiques va definir el peronisme com un 'nacionalisme popular, demagògic i amb pretensions autàrquiques'. Ens explicà, també el francès, que una de les característiques d’aquell populisme peronista era l’exaltació del lideratge de Juan Domingo Perón, i la identificació de la seva persona amb el poble i la pàtria. La utilització dels sentiments i un hàbil ús dels símbols -incloent-hi el fenomen Evita -donaren al general argentí bons rèdits polítics.

Com poden comprovar, establir un cert paral·lelisme entre ambdós moviments no és gens forçat. En el fons del discurs puigdemontià rau un menysteniment envers la llei, un panegíric constant de la desobediència i l’establiment d’una correspondència perversa entre el moviment que  pretén impulsar i Catalunya. Després de la presentació en societat de Junts, podem afirmar que el puigdemontisme ha fet una passa més per fagocitar tot el que es mou en l’univers independentista. Resulta paradoxal escoltar dir a polítics prehistòrics com Mascarell, Trias o Colomines, que els partits són ‘instruments caducs’ i que la brisa de Waterloo ens guarirà de tots els mals. Parlen de transversalitat nacionalista, obvien qui recorria històricament a aquest concepte per amagar, per exemple, els conflictes de classe i perpetuar les elits oligàrquiques.

Edward Gibson -sociòleg doctorat a Columbia, catedràtic a Northwestern i autor de diversos llibres especialitzats en moviments polítics- ha reflexionat abastament sobre el que considera un dels trets fonamentals del peronisme i, per extensió, del nacionalisme populista. Gibson destaca ‘l’elasticitat’, la capacitat d’adaptació a les circumstàncies canviants de la política que tenen aquests populismes però, sobre tot, el seu esforç titànic per impedir el naixement i consolidació d’altres alternatives (ara penso en el PDCAT o ERC). En el seu estudi sobre el modus operandi del peronisme remarca l’habilitat darwiniana del moviment per reinventar estructures de mobilització electoral i coalicions per mantenir-se en el poder. Tot això ho hem vist a casa nostra fins a la nàusea.

Si la nova fórmula organitzativa del puigdemontisme parida a Waterloo prospera, o obté un bon resultat electoral, podrem afirmar sense por a equivocar-nos, que un populisme d’inspiració neoperonista ha arrelat a Catalunya. Vells dirigents, trànsfugues de cent projectes, arribistes i pensadors que ja s’han cansat de pensar poden esdevenir la reencarnació d’un discurs passat i repetitiu que no aportarà res de bo al país. 

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari