El pastís dels mediocres

De vegades les parets de les nostres ciutats parlen només mirar-les. Sovint hi trobem paraules, símbols o dibuixos que ens diuen coses, que burxen en el nostre pensament fent-nos reflexionar. Son fruit del magma candent, del volcà que s’amaga sota l’asfalt de la metròpoli i vol sortir per impactar-nos. No fa gaires dies, amb pintura negra, o vermell sang, tant se val, algú va tatuar un mur de Ciutat Vella. Ho va fer amb una frase no mancada de un cert atractiu poètic: "Hi ha poc públic per a tant d’artista". Desprès de donar-hi unes quantes voltes al missatge vaig arribar a la conclusió que el grafiter tenia part de raó. Molts aspiren a ser qualsevol cosa per rebre l’escalfor de la fama i la glòria, encara que ambdues esdevinguin efímeres.

Confesso que tinc el defecte de mirar la vida des de una vessant excessivament política. Tant és així que vaig interpretar que, en aquest país, hi ha massa personatge polític mediocre per metre quadrat amb el desig de surar. La ràdio i televisió catalana envaeixen la nostra intimitat fins a un punt de saturació insuportable; ens fan empassar les paraules i gracietes d’un munt de càrrecs públics i polítics sense fons ni criteri. La monotonia i la mediocritat ja son marca de la casa i el turment dels que volem objectivitat.

El problema de Catalunya no rau, sols, en l’eterna disputa entre la Generalitat i els poders de l’estat. Tampoc en un problema de finançament, d’interpretació estatutària, greuges acumulats o tribunals. No, amics, el país està com està per la ineptitud de alguns politics, per l’incapacitat d’uns quants de discernir entre allò que es fonamental i allò que es accessori, entre l’aparença i el fons. Quan els mediocres agafen les regnes del govern, el país es paralitza o s’estavella. A Catalunya som especialistes en complicar les coses, en deixar-les a mig fer sense arribar al fons. I tot succeeix pel què diran, tot perquè ens perd la maleïda estètica i el denominat postureo.

Aquí som capaços d’embolicar la troca un munt d’anys, fent veure que viatgem a Ítaca, mentre milers d’empreses foten el camp espantades pels focs d’artifici. Aquí els temes socials passen a un segon pla gràcies a l’efecte balsàmic de ser els millors, els incompresos, els castigats. Això sí, som experts en amanir-ho amb el toc estomacal i emocional suficient perquè, sense prendre mai mal, es parli de nosaltres. I per fer tota aquesta comèdia comptem amb un munt d’artistes, d’escribes, d’escolanets aplicats i apologetes a sou de TV3. El pastís dels mediocres està servit. Massa artistes -com diu el grafiter– per a un públic cada cop més escàs i ensopit.

Permetin-me un suggeriment. Fora bona idea que a les nostres escoles i universitats fos llegit i comentat el famós llibret de Amadeu Hurtado que duu per títol: Abans del 6 d’octubre. Sí, aquest dietari ens explica, sense fake news, el que li va passar a Catalunya avui fa més de vuitanta anys. El nostre país es molt petit -ho diu el cantant- però el problema no és la seva dimensió, si no la seva classe dirigent, els seus polítics que han perdut el tremp i la capacitat de lideratge per aconseguir sortir de l’atzucac. Anem a unes noves eleccions desprès d’haver perdut un munt de milions no votant els pressupostos i… torna a començar. Estem reproduint les velles polèmiques i discussions dels nostres avis i besavis. Patètic. Em diran vostès que estem com sempre, potser sí, però enguany patim l’afegit que els dirigents polítics d’aquest país – començant per Quim Torra i seguint pel pròfug de Waterloo- no estan a l’alçada de les circumstancies.

Ja que hem parlat dels Fets d’octubre, i de les seves conseqüències, fóra bo reproduir un editorial del diari republicà El Diluvio de novembre del 34, plenament vigent avui. Deia així: “L'estretor de mires, el desconeixement absolut de la missió que correspon a Catalunya a Espanya, són defectes dels dirigents del nostre govern autònom. Aquestes faltes exigeixen una reparació completa. És dolorós el que ha passat, però es pot esmenar i a això han de tendir tots els esforços del poble català. I, en aquesta hora solemne de la nostra història, el que davant de tot i sobretot pertoca abans d'emprendre el nou camí és retornar al país la calma, la pau pertorbada per uns equivocats en un instant absurd d'obcecació”. Massa artistes…

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides