El tunisià

Ahmed, el tunisià, no és un príncep de Les mil i una nits. No viatja dalt d’un cavall alat ni en una catifa màgica de Tangu. Mai ha cobert el seu cos amb sedes orientals, pedreries i peces delicades. Ningú el festeja ni li dedica somriures en un harem. No és objecte d’adulació ni d’admiració. Al seu Magrib natal va viure aliè als efluvis de les essències i dels delicats perfums del basar. Tampoc es va extasiar amb el fimbrament i el somriure insinuant de les ballarines del Gran Hotel. Amb prou feines va tastar menjars exquisits i es va delectar amb les fruites dels vergers de Tozeur.

Fill de la pobresa, mai va acaronar un robí, tampoc una maragda… Avui Ahmed, el tunisià, és un nòmada de ciutat. Camina pels carrers de la gran urbs amb el seu vell paraigua groc  dibuixant enormes cercles. Passa i torna a passar. El transcurs del temps ha difuminat la imatge de la primera trobada… Sí, però encara puc recordar el seu caminar decidit portant, en bandolera, una vella
motxilla. Era jove, de pell colrada pel sol i ulls color de mel. Es va aproximar amb calma estudiada i em va preguntar quina hora era, i em va sol·licitar, tot seguit, auxili econòmic. Va explicar que, per raons familiars, li urgia tornar immediatament a Bizerta, que es trobava sense peculi i que suplicava ajuda a la gent de bon cor… Es va guanyar un grapat de monedes i un clàssic i sincer: “Que la sort t’acompanyi”. 

Van passar uns mesos i al mateix lloc i a la mateixa hora vaig topar de nou amb Ahmed. No em va reconèixer. Em va abordar amb paraules semblants i un argumentari idèntic al de la vegada anterior. Va demanar auxili econòmic de nou. Amb una  fredor evident li vaig advertir que em sentia enganyat, que en un altre moment vaig creure en la seva història de retorn urgent a la llar, que no tenia intenció d’estovar de nou el meu cruel cor. Va callar i va perdre la mirada entre les verdes fulles dels arbres del passeig. Va clavar ulls en mi i, ferit en el seu orgull, va dir:
– Ets racista?
Desconcertat, vaig tardar uns instants a al·legar:
– No, és clar que no…. Però no suporto l’engany. Segueixes aquí… 

No vam creuar més paraules. Va marxar rabent passeig amunt sense mirar enrere. Les vidrieres d’Armani reflectien la seva escanyolida figura superposada a vestits elegants i complements ostentosos. Després, igual que un aroma fugaç de primavera, es va
evaporar entre la gent.

En una altra ocasió vaig observar com Ahmed seduïa un turista adinerat; el va enredar amb aquella habilitat innata per fabular que només posseeixen  els contacontes àrabs. I així, de tant en tant i d’any en any, he envellit amb Ahmed. El tunisià ja forma part del paisatge i del paisanatge permanent que passeja pels carrers de la metròpoli. Hi és com els nois negres del top manta, els policies de paisà, els trilers, els coloms, les putetes de tarda, les cotorres argentines i els venedors de l’ONCE… Ens coneixem de vista, de creuar mirades, quatre frases perdudes en el temps i poc més. Hem madurat junts a l’abric d’humitats i olors mediterrànies.

Han passat gairebé vint anys i torno a parlar amb ell. Esbrino que es diu Ahmed, com el príncep de Les mil i una nits. Li pregunto si encara pensa a tornar a Tunísia. Torna a extraviar la mirada, com antany, entre les fulles verdes dels plataners del passeig. M’explica,
amb veu tremolosa, que no pot ni vol tornar. Lamenta el deteriorament de la pau social al seu país d’origen, maleeix els integristes i valora l’atmosfera de llibertat que diu que respira a Occident. Té mal aspecte. S’ha aprimat molt. No té diners ni feina estable. Em revela que un matrimoni sirià li permet dormir a casa seva, al Raval, amb la condició inexcusable d'abandonar l’habitatge a l’alba. M’explica una vivència d’infància en la qual un ancià mor deshidratat per no trencar el dejuni. Afirma seguir escrupolosament el ritual del Ramadà, els dejunis, resar i les obres de caritat… Em recorda, també, que l’Alcorà permet a malalts i ancians obviar la prohibició
d’alimentar-se.

Ahmed seguirà vagant amb la seva vella motxilla traçant cercles inexistents, esperant que el virus marxi i els turistes dels creuers de luxe tornin. La seva imatge continuarà reflectint-se als aparadors de les millors botigues i grans magatzems de la ciutat.

Fins quan?

(Visited 72 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari