Com els nostres besavis?

No hem descobert la sopa d’all. Sovint, quan diem que mai abans havia passat res semblant, la nostra supèrbia ens fa ignorants. Si els nostres besavis visquessin encara ens podrien explicar, amb tota mena de detalls, com van sobreviure a la malaltia del segle. Les notícies sobre la pandèmia omplen els continguts dels mitjans de comunicació, saturen les ones de ràdio i esdevenen pantalla fixa a la televisió. La magnitud de la tragèdia d’aquesta malaltia és enorme. Tan gran com petita és la nostra memòria.

Sense voler caure en pedanteries, els recomano que facin un cop d’ull a les hemeroteques. Consultin –ara està tot digitalitzat– la premsa dels anys 1918 i 1919. La Primera Guerra Mundial s’acabava, el president americà Woodrow Wilson practicava l’intervencionisme a Llatinoamèrica, Gabriele D’Annunzio governava a Fiume i la indústria catalana començava a trontollar per la crisi. Un servidor ho ha fet. He donat una ullada als diaris de l’època; no per jugar a les estadístiques, sinó per cercar coincidències, per veure si les actuacions de les autoritats i les de la ciutadania tenen alguna similitud amb les actuals. 

La premsa d’aquell temps fou prolixa en comentaris sobre el tema. La Vanguardia, El Correo Catalán o el Ciero ompliren pàgines donant fe dels estralls que provocava la grip espanyola. Per escriure aquestes ratlles he consultat el diari republicà El Diluvio. Considero que ens permet corroborar
que els nostres besavis reaccionaren, salvant distàncies, gairebé com nosaltres davant els problemes derivats de la pandèmia.

El 19 d’octubre del 1918 el diari en qüestió publicava que la tintura de iode era un tractament ideal, senzill i eficaç contra la grip. Ho feia recomanant 5 gotes de iode a l’hora de dinar, dissoltes en un got de llet, i 5 més a l’hora de sopar. Un altre dels remeis miraculosos era beure amb constància vins de la marca El Duque… Llegit això hom no té més remei, en  ple 2019, que pensar en el senyor Pàmies i els seus remeis miraculosos amb el lleixiu. Res de nou sota el sol.

Però hi ha més detalls coincidents amb l’actualitat en les pàgines d’aquest rotatiu, que diàriament notifica el nombre de defuncions, com avui ho fan puntualment els mitjans de comunicació. El 19 d’octubre del 1918 van morir a Barcelona, segons El Diluvio, 208 persones. També ens fa saber que l’alcalde, Morales Pareja, atenent les reclamacions dels veïns de Can Tunis, davant la manca de safaretjos públics, va disposar que els en foren facilitats 30 de portàtils. També ens explica que els bombers actuaven netejant i desinfectant els carrers del Casc Antic, Sants, Gràcia i Sant Martí, com avui fa l’UME. I, com no podia ser d’una altra manera, Governació ordenà a tots els alcaldes remetre un comunicat diari sanitari de les seves localitats, tant pel que feia a les necessitats, com al recompte de víctimes.

Volen més semblances? Doncs n’hi ha a dojo. Com, per exemple, un acord de la Junta de Sanitat en què es prohibeix anar als cementiris o es demana prescindir de capellans a les vetlles de difunts per tal de reduir els contagis. També hi ha recomanacions per a les pompes fúnebres, a qui s’aconsella que redueixin les modalitats dels seus taüts per facilitar-ne la fabricació ràpida i satisfer la demanda. La prohibició de celebració de festes i balls, l’obligatorietat de desinfecció diària de teatres i cinematògrafs guarda una certa correspondència amb la nostra quotidianitat. El diari explica també com la Creu Roja –com algun voluntariat del  nostre temps– es dedicava a la tasca de recollir els cadàvers a les cases de la gent pobra i sense mitjans. 

La grip del 1918 va arribar a onades, i la més mortífera va ser la de la tardor d'aquell any. Fins a l’any 1933 no va ser possible aïllar el virus.  Nosaltres estem pendents de saber com exterminar-lo. Darrera reflexió: La pandèmia del 1918 va ser un dels pròlegs que va donar pas a una etapa de gran conflictivitat social. Els paral·lelismes són una mica forçats, ho sé. És evident que ni la sanitat ni la societat del segle passat tenen gaire a veure amb les actuals. Malgrat tot, cal recordar que la situació de llavors causà un gran desconcert entre la ciutadania. L’atordiment col·lectiu
va preludiar èpoques dures. I ara, la ciutadania està desconcertada. Compte, doncs.

(Visited 90 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari