De quins feixismes parlem?

Ets un feixista! Fora feixistes dels nostres barris! Són frases que hem sentit cridar sovint pels nostres carrers i universitats, o contemplat a la pantalla del televisor. Són imprecacions que transmeten ràbia envers altres, però poques vegades s’ajusten a les característiques reals dels qui es pretén insultar. Un dels signes dels nostres temps és el falsejament, la banalització, del verdader significat de les coses i dels conceptes.

Diuen els entesos en la matèria que cada cop fem servir menys paraules a l’hora d’escriure o expressar-nos; que les  anomenades “generacions digitals” tenen, en general, malgrat haver adquirit altres habilitats, un lèxic més pobre que els seus pares i avis. Ens expliquen els experts que els joves del nostre temps són més ràpids, resumeixen i sintetitzen millor, concreten i comuniquen sentiments o situacions amb un reduït nombre de caràcters. Alguns afirmen, fins i tot, que aquestes circumstàncies van en detriment del matís i el detall, de la imaginació i la creativitat.

El vocabulari dels idiomes no deixa de ser un inventari de les idees i dels interessos de la societat. Els membres d’una determinada comunitat fem servir paraules amb un mateix significat, ja que si no fos així esdevindria difícil la comunicació i l’entesa. Però hi ha qüestions que van més enllà del nombre de paraules emprat per comunicar-nos. Quan en una societat democràtica es buida o redueix –conscientment o inconscientment– el significat de les paraules, desvirtuant-ne el contingut, estem afeblint el pensament crític.

Els camins del totalitarisme són diversos i variats. George Orwell, en la seva obra 1984, descriu la Novaparla (Newspeak) utilitzada per un sistema autoritari que té la intenció de reduir, cada vegada més, l’ús de les paraules per aconseguir que
el ciutadà perdi la seva capacitat d’expressar-se i exercir el pensament crític. La idea bàsica de la Novaparla orweliana és eliminar tots els matisos de significat continguts en el llenguatge.

Alguna cosa hi ha en el nostre temps de les tendències profetitzades per l’escriptor anglès. Tant és així que potser ha arribat l’hora de recuperar el nom de les coses malgrat que l’esforç, a molts, els pugui semblar poc útil. Fa unes setmanes, en el transcurs de l’entrega dels Goya, molts dels guardonats van prendre la paraula per agrair a l’Acadèmia la concessió dels seus premis. Ho va fer l’actor gironí Enric Auquer, en ser reconegut com el millor actor revelació pel seu paper com a narcotraficant a la pel·lícula Quien a hierro mata. Visiblement emocionat, l’Enric va dedicar el trofeu “a totes les antifeixistes del món”. ¡Bravo! Res a objectar a les bones intencions d’aquest excel·lent professional de l’escena, però sí una invitació a reflexionar al voltant de l’ús del mot comodí d’aquesta dècada.

Feixista o antifeixista, segons convingui, és el cop de veu més emprat per molts per anatemitzar als adversaris de les seves idees. Aquesta utilització a dojo, urbi et orbi, del concepte, no sols és una banalització del feixisme gens convenient, sinó, també, una caricatura de tot un seguit de fets històrics i pensaments polítics. Malauradament, alguns agents actius de l’independentisme català han jugat a això. Ha estat l’eminent historiador i sociòleg italià especialista en el feixisme Emilio Gentile el que ens ha alertat sobre aquest ús indiscriminat dels mots en qüestió. Emilio Gentile ens diu, i demostra, que parlar del retorn del feixisme no sols està mancat de rigor històric, sinó que agreuja la desinformació sobre allò que realment va representar aquell moviment. Al seu llibre Quién es fascista ens mostra com la proliferació de l’insult, destinat a desprestigiar una amplíssima i heterogènia mostra de conductes polítiques, inclou des del conservadorisme de gent com Viktor Orban o Donald Trump, fins als dirigents de Corea del Nord o de l’Estat Islàmic.

Salvini o Bolsonaro tenen quelcom a veure amb personatges com Hitler o Mussolini? Té alguna lògica que analistes, polítics i intel·lectuals demòcrates, contraris a l’independentisme, siguin titllats de fatxes o feixistes? La pràctica de l’analogia gratuïta s’ha estès tant que les denúncies actuals sobre el retorn del feixisme esdevenen alarmes –o coartades– per amagar els problemes reals que tenen les nostres societats.

(Visited 101 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari