Des que va entrar al Parlament, Sílvia Orriols ha convertit la confrontació en una de les seves principals eines polítiques. La líder d’Aliança Catalana ha construït bona part de la seva projecció pública a partir d’un discurs deliberadament provocador, especialment en qüestions relacionades amb la immigració, l’islam i la identitat nacional.
Aquesta estratègia li ha proporcionat una gran visibilitat mediàtica i ha contribuït a consolidar el seu perfil polític. Però també ha tingut conseqüències institucionals. La diputada acumula nou expedients oberts per presumptes vulneracions del Codi de Conducta del Parlament, una xifra sense precedents. Tot i això, cap dels procediments ha conclòs encara i, per tant, la cambra no ha determinat si Orriols ha infringit o no les normes que regulen el comportament dels diputats.
El debat ja no gira exclusivament al voltant de les idees que defensa la dirigent d’Aliança Catalana, sinó també sobre la manera com les expressa dins de la principal institució representativa del país i sobre la capacitat del Parlament per fer complir el seu propi codi de conducta.
El cas Najat Driouech
El primer expedient que va transcendir públicament va tenir l’origen en diverses intervencions parlamentàries dirigides contra la diputada d’ERC Najat Driouech. Els republicans van sol·licitar formalment l’activació del procediment previst al Codi de Conducta després de considerar que Orriols havia utilitzat expressions vexatòries i discriminatòries contra la parlamentària republicana, a qui va convertir reiteradament en objecte de les seves intervencions.
Entre altres afirmacions, Orriols va acusar Driouech de representar la «misogínia islàmica» pel fet de portar vel i va utilitzar la seva figura com a exemple recurrent del seu discurs contra l’islam. ERC va entendre que aquestes manifestacions excedien els límits de la crítica política legítima i vulneraven els principis de respecte i de no-discriminació recollits al reglament intern de la cambra.
Arran d’aquesta denúncia, la Mesa del Parlament va activar el procediment previst al Codi de Conducta i va encarregar a la Comissió de l’Estatut dels Diputats l’anàlisi dels fets. Aquell expedient va ser el primer d’una sèrie de procediments que, amb el pas dels mesos, han elevat fins a nou les investigacions obertes contra la líder d’Aliança Catalana.
Entre Vox i Aliança Catalana
El cas de Driouech ha acabat convertint-se també en un dels principals punts de coincidència entre Aliança Catalana i Vox. Tot i les diferències que mantenen sobre la qüestió nacional, les dues formacions han protagonitzat alguns dels episodis més polèmics de la legislatura tenint la diputada republicana com a objectiu de les seves intervencions.
Si el primer gran expedient contra Orriols va néixer arran de les seves desqualificacions a Driouech pel fet de portar vel islàmic, mesos més tard el diputat de Vox Alberto Tarradas va provocar una nova tempesta política en afirmar des de la tribuna que la parlamentària d’ERC no seria deportada «almenys de moment». Les paraules van ser qualificades de discurs d’odi per la majoria dels grups parlamentaris, van obligar el president del Parlament, Josep Rull, a intervenir i també van acabar a la Comissió de l’Estatut dels Diputats per determinar si vulneraven el Codi de Conducta. Hores després, Tarradas va rectificar i va demanar disculpes per haver personalitzat les seves paraules.
La coincidència és significativa. Tant Orriols com Vox han convertit Driouech en un símbol del seu discurs sobre immigració i islam, fins al punt que els principals expedients oberts durant aquesta legislatura per possibles vulneracions del Codi de Conducta tenen com a origen intervencions dirigides contra la diputada republicana.
Nou expedients, però cap resolució
Malgrat l’acumulació de procediments, cap dels nou expedients oberts contra Orriols ha estat resolt. La lentitud amb què avancen aquestes investigacions ha alimentat un debat sobre l’eficàcia dels mecanismes interns del Parlament per garantir el compliment del Codi de Conducta.
El mateix president del Parlament ha reclamat en diverses ocasions més agilitat perquè els procediments no quedin encallats durant mesos sense una resolució. La situació genera una paradoxa evident: la cambra activa els mecanismes de control previstos al reglament, però és incapaç de donar-los una resposta en terminis raonables.
Aquesta demora també afavoreix que Orriols sostingui que els expedients formen part d’una estratègia dels partits tradicionals per desacreditar-la, mentre que els seus adversaris consideren que la manca de resolucions debilita l’autoritat del mateix Parlament davant possibles vulneracions del Codi de Conducta.
