Dos cosins de Pineda de Mar. Un va arribar a presidir la Generalitat sota les sigles d’ERC. L’altre es prepara ara per intentar conquerir Barcelona de la mà de Sílvia Orriols. Poques trajectòries simbolitzen tan bé la fragmentació que ha viscut l’independentisme català durant els darrers anys com la de la família Aragonès. Mentre Pere Aragonès va acabar encarnant la via institucional i pragmàtica del sobiranisme, Jordi Aragonès s’ha convertit en un dels principals ideòlegs del partit que acusa ERC, Junts i la resta de l’independentisme tradicional d’haver abandonat el país.
Jordi Aragonès va ser presentat divendres com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. El moviment posa punt final a mesos d’especulacions, ajornaments i dificultats per trobar un cap de llista capaç de donar projecció a la formació a la capital catalana. La candidatura, lluny de ser un fitxatge extern o una incorporació mediàtica, representa una solució de consum intern. Aragonès no és un independent ni un perfil vingut de fora. És un dels arquitectes intel·lectuals del partit.
D’Unió a Aliança Catalana
La seva trajectòria política té un punt de paradoxa. Abans de convertir-se en una de les veus de referència d’Aliança Catalana, Aragonès va militar a Unió Democràtica de Catalunya, la formació democratacristiana liderada durant dècades per Josep Antoni Duran i Lleida. Costa imaginar dos universos polítics més allunyats que aquella Unió pactista, moderada i centrista i l’Aliança Catalana actual, construïda sobre la confrontació identitària, la crítica a la immigració i la denúncia permanent de l’establishment polític.
Però Aragonès forma part d’una generació de nacionalistes que va viure el fracàs del procés com una ruptura profunda amb les formacions que fins aleshores havien representat el sobiranisme. Aquesta decepció explica bona part de la seva evolució política. En diverses intervencions públiques ha arribat a afirmar que amb el procés no hi va haver un engany, sinó una «traïció», una paraula que resumeix força bé la seva lectura dels fets.
L’ideòleg de les tesis més dures
Si Orriols és la cara visible del partit, Aragonès és una de les persones que n’ha contribuït a definir el discurs. La seva empremta és visible en alguns dels principals eixos ideològics d’Aliança Catalana: la defensa d’una moratòria migratòria, les crítiques al multiculturalisme, la denúncia de l’islamisme i la reivindicació d’un independentisme que situa la qüestió identitària al centre del debat polític.
Algunes de les seves declaracions han contribuït a reforçar aquesta imatge. Aragonès ha advertit reiteradament sobre el que considera els riscos de la immigració massiva i ha qualificat l’islamisme com una amenaça per a Catalunya i per a Occident. Aquestes posicions l’han convertit en una figura de referència per als sectors més ideolitzats d’Aliança Catalana, però també en una de les veus més controvertides del nacionalisme català contemporani.
Barcelona és probablement la ciutat més diversa de Catalunya, amb centenars de milers de veïns nascuts a l’estranger i una realitat social molt més complexa que la de molts municipis on Aliança Catalana ha obtingut els seus millors resultats. El discurs que ha ajudat a construir pot mobilitzar una part de l’electorat, però està per veure si és capaç d’eixamplar-lo.
El candidat que arriba després dels rebutjos
La designació d’Aragonès també explica les dificultats que Aliança Catalana ha tingut per consolidar la seva implantació a Barcelona. Durant mesos, Orriols va deixar entreveure que buscava un candidat amb notorietat pública i capacitat per ampliar la base electoral del partit. Es van produir contactes, especulacions i nombrosos rumors. La presentació s’havia d’haver fet per Sant Jordi, però la data va passar sense cap anunci.
Finalment, la direcció ha acabat recorrent a un dels seus homes de confiança. La decisió té lògica des del punt de vista intern. Aragonès coneix perfectament el projecte, comparteix tots els seus plantejaments i forma part del nucli dur que ha impulsat el creixement de la formació. Però també reflecteix una realitat menys favorable: la dificultat d’atraure perfils externs disposats a encapçalar la candidatura a la principal ciutat del país.
No deixa de ser significatiu que el partit que aspira a transformar la política catalana acabi trobant la solució als seus problemes de creixement mirant cap endins.
L’examen de Barcelona
Fins ara, Aragonès ha exercit sobretot com a ideòleg. Barcelona l’obligarà a convertir-se en una altra cosa. Haurà de passar de construir relats a defensar propostes concretes sobre habitatge, seguretat, mobilitat, neteja o convivència. Haurà de demostrar que sap governar una ciutat i no només interpretar el malestar d’una part de l’electorat.
La paradoxa és que probablement no hi ha ningú que representi millor l’essència d’Aliança Catalana que ell mateix. Però això també el converteix en un candidat especialment exposat. Si la formació obté un bon resultat, Aragonès podrà reivindicar que les seves idees han trobat espai a la capital catalana. Si fracassa, serà difícil atribuir-ho a errors de tercers. Perquè, a diferència d’altres candidats de circumstàncies, Aragonès no és només el cap de llista d’Aliança Catalana. És una de les persones que més han contribuït a definir què és exactament Aliança Catalana. I ara haurà de comprovar si aquesta fórmula funciona també a Barcelona.
