Al Barça de Joan Laporta sempre és el temps, això sí, amb força retard, el que acaba desvelant la veritable naturalesa de les decisions que marquen la gestió d’aquesta junta. Com, en conjunt, haver posat al capdavant de la secció de bàsquet un servidor i adulador de Laporta com Juan Carlos Navarro, amb un full de serveis impecable com a jugador, però que, sens dubte, ha resultat ser un desastre als despatxos.
Seva i de ningú més, llevat que ell mateix ho desmenteixi i assenyali qui li ho va poder suggerir des de les més altes instàncies de la directiva, va ser la genial idea de desfer-se de Mirotic i de Jasikevicius, el projecte ambiciós i potent heretat de Josep Maria Bartomeu. Ara el balanç és diverses temporades en blanc, un retrocés indiscutible en el potencial de la secció i, com a cirereta d’aquest pastís lamentable, el frustrat fitxatge de Xavi Pascual, enganyat per Laporta perquè salvés els mobles de la temporada amb la promesa de reforçar l’equip si calia per rematar el curs i, evidentment, amb un superpressupost de cara a la següent.
Molt abans que les inevitables i arrelades mancances de l’equip anessin deixant un rastre d’inferioritat en totes i cadascuna de les competicions, i malgrat l’esforç titànic i heroic al tram final a l’ACB davant del Valencia Basket, Xavi Pascual ja va deixar molt clar que ni es donaven, ni s’esperava tampoc que es donessin, les condicions falsament assegurades per Laporta per evitar un altre zero en títols aquest any i per recuperar la competitivitat en el següent.
Era un altre engany laportista que s’ha atrevit a denunciar un dels jugadors que més ha patit el retrocés del bàsquet blaugrana, Satoransky. «Pensava que tindríem un projecte per a molts anys, que Mirotic i Saras hi serien molts anys més. Era una de les idees, que competiríem per això, i no s’ha complert. Cal veure això, que moltes vegades s’oblida. Amb la sortida de Saras ha canviat molt. No m’ho esperava en cap moment. Quan va arribar Xavi vam començar a jugar millor, però vam deixar marxar un dels millors», ha dit.
La veritat és que, per a Laporta, el bàsquet ja és una secció menor i no la joia del Palau que ha estat durant dècades, motiu d’orgull de la graderia. Li importa ben poc; li va ser igual llençar els diners amb les milionàries indemnitzacions de Mirotic, Jasikevicius i altres, igual que deixar en mans de tècnics de segona fila la banqueta o permetre que perdre no tingués conseqüències per a Juan Carlos Navarro, símbol i referència de l’enfonsament del Barça de bàsquet, una secció de la qual també s’ha apartat Josep Cubells, deixant-la en mans d’un directiu de farciment.
I no falta qui conclogui que, en el fons, Laporta ja té el bàsquet i el Palau en general —un espai hostil que mai no ha pogut conquerir— allà on el volia: en un estat de regressió i precarietat que justifiqui, com és el seu veritable propòsit, retardar la construcció d’un nou Palau i les inversions d’un Espai Barça cada dia més llunyà i impossible.
