Des de fa temps, talment sembla que s’estigui en una precampanya electoral continua, en la que es poden mostrar com reals elements, accions socialment positives, però que encara estan en la fase de proposta.
Aquestes tenen una projecció efímera, ja que per bona part de la població és un simplement “ja tocava, és el nostre dret…”, sense tenir en compte el parlamentarisme, que força sí o sí a prioritzar accions d’acord amb la representativitat política dels habitants, i per tant de les seves necessitats i anhels.
A més, cal considerar també al mateix nivell, que som pobres, realment, ja que no disposem de fonts energètiques i d’aigua, ni de recursos per desenvolupar una activitat autònoma, autosuficient i de valor afegit.
Aleshores la política tira pel dret i promet accions potencialment positives, però que altre cop no indiquen d’on sortiran els recursos, que no tenim, per tal de desenvolupar-les.
A més, ho plantegen com si no hi hagués un ara i aquí, ple de situacions com a mínim millorables (habitatge, ensenyament, sanitat, alimentació, energia, aigua, serveis, administració pública…).
Es plantegen obres faraòniques, lògiques sí, reals potser, abastables no, i els dubtes tornen a sorgir de la manca de recursos físics i de diners, per afrontar-les, però sobretot per acomplir el desenvolupament de tot el que aquestes generaran (canvis en la població, necessitat d’habitatge, serveis de tota mena…), fet aquest, que combinat amb les necessitats actuals, es podrien descriure com estirar més el braç que la màniga, somiar truites, o qui li posa el cascavell al gat?
És magnífic veure que es pensa en el futur, que se somia en aquest, però és un greu error, i un perill, tractar de desenvolupar-lo a partir d’al·lucinacions.
Potser fora bo que es comencés a valorar per aplicar-ho que la veritat és transgressora i l’esperança revolucionària, combinem-ho, per avançar aplegats, a la fi és simplement pensar i somiar.
Al·lucinacions les menys, privades i sota control sanitari.
