Quan el món es redueix a un tuit en majúscules i un dit apuntant cap a “l’enemic”, ja no estem en política: estem en una comèdia de pa sucat amb oli (i de mala qualitat). En aquest sainet, la indignació de sofà i la gesticulació buida ja no serveixen per a res.
Cal una arma més quotidiana, més incòmoda: el pensament crític com a pràctica col·lectiva. Pensem. Qüestionem. Exigim proves. En un mercat inundat de fake news -aquest fast food que t’arriba per WhatsApp i et confirma el que ja volies creure-, el pensament crític és el control de qualitat que ens salva de la intoxicació.
La capacitat de dubtar no pot ser un luxe de quatre intel·lectuals, és la vacuna social contra la submissió (i sí, la vacuna que els antivacunes haurien de prendre per prescripció facultativa).
Una societat que calla per por, per cansament o perquè “ja res importa” deixa de ser democràtica, es converteix en mobiliari d’escenari, en decorat, que entrega el seu futur a qui parli més fort o prometi més ràpid. Sense pensament crític, la democràcia no mor: simplement fa like al seu propi funeral.
Soc conscient que demanar a una societat addicta a l’immediat que es posi a verificar fets i desmuntar brossa informativa és picar ferro fred, però entre ser un ciutadà que qüestiona o ser un simple figurant en el ramat d’algun venedor de fums, encara hi ha una petita dignitat que voldria conservar.
