El missatge del director general del bàsquet blaugrana, Juan Carlos Navarro, ha estat clar sobre el futur de la secció després de reconèixer les retallades en la despesa sofertes en les darreres temporades. “Enguany no hem pogut reforçar-nos per la situació financera del club. Ens hauria agradat tenir un o dos suports com han tingut altres equips, però aquest any no ha pogut ser. Hem de fer esforços dobles, sé que la gent està justa, però som els que som i hem de tirar endavant. Tot millorarà i hi haurà més inversió segur, i és el que estem buscant després de tres anys amb retallades. L’any vinent segur que tindrem més diners i farem un gran equip“.
Ha estat la seva resposta esperançadora, després de mesos de silenci i d’amagar el cap davant les crisis com a modus operandi d’un personatge, que es va guanyar el lloc de primer executiu del bàsquet en recompensa al seu descarat laportisme, exhibit sense límits ni recança fins i tot en l’època de Josep Maria Bartomeu, davant l’advertència més que seriosa de Xavi Pascual de deixar el càrrec a causa de l’evident manca de recursos i de capacitat de maniobra per millorar el potencial de l’equip.
Xavi Pascual coneixia perfectament el nivell de precarietat al qual estaria sotmès quan es va fer càrrec de l’equip, ja que era evident i, a la vista està, les misèries de la secció han estat la causa i origen del seu descens de nivell fins a un graó per sota de la primera línia en què havia competit durant dècades.
Rebobinant fins al punt en què Xavi Pascual va obrir aquesta crisi la setmana passada, després de perdre a l’Eurolliga a casa davant el Panathinaikos al Palau i a Mònaco. És clar que quan va acceptar tornar el novembre passat li van prometre reforços que no han arribat. També creu, i amb motius de sobres, que Josep Cubells i Joan Laporta el van enganyar amb promeses d’inversió impossibles de complir ara i de cara a la temporada vinent.
“Qui sap on serem a l’estiu? Poden passar moltes coses”, va ser el missatge de Xavi Pascual, conscient d’haver-se empassat la bola amb la qual el van convèncer per seure en aquella banqueta on els seus últims ocupants, amb més o menys talent, han acabat sent igualment víctimes de l’avanç de la pobresa laportista en tots els àmbits.
Juan Carlos Navarro s’ha atrevit a afirmar, en canvi, el que no ha fet el mateix president del club, Joan Laporta. Al contrari, refredant la possibilitat de grans fitxatges per a Hansi Flick de cara a la temporada vinent. Només anirà al mercat, ha argumentat, si és estrictament necessari, conscient que els pocs recursos disponibles s’han de dedicar a retenir Rashford i Joao Cancelo.
La premsa col·laboracionista, a més, ja ha començat una campanya poc dissimulada per vendre jugadors com Balde o Marc Casadó i, si fos possible, Ansu Fati, els tres jugadors de Jorge Mendes.
Els dos primers, Balde i Casadó, són els dos únics les fitxes dels quals, encara moderades, poden entrar en aquest tipus d’operacions. Més complicada serà la sortida d’Ansu Fati perquè les seves condicions són ara mateix elevades i força per sobre del seu valor de mercat.
El bàsquet pateix una crisi de massa salarial
Tornant al bàsquet i, com li passa al primer equip de futbol i al femení, el Barça de Laporta pateix una crisi de massa salarial que, contràriament a l’excusa recurrent de l’herència, té el seu origen exclusivament en la pèssima gestió econòmica i financera, ja que aquesta temporada en curs el club treballa amb un pressupost de despeses de 1.019 milions i una massa salarial de 565 milions que, sorprenentment, representa el millor ràtio de la història del Barça, només el 55% i, encara més sorprenent, baixa encara més, fins al 52%, si s’aplica proporcionalment als ingressos previstos de 1.075 milions.
Cap club espanyol ni estranger gasta tant en llum, aigua i viatges. Només el Barça de Laporta té un forat a la butxaca d’aquesta magnitud. Gasta el que no està escrit en no se sap exactament què, només que es tracta del descontrol més gran de la història amb 77 milions en salaris no esportius (bàsicament cada cop guanyen més els pocs alts executius del nucli dur de Laporta), 335 milions en despeses de gestió i uns altres 42 milions en altres despeses, que sumen 454 milions, només 111 milions menys que la massa salarial.
A la temporada 2018-19, quan es van assolir ingressos semblants de 990 milions, les despeses generals i la plantilla administrativa representaven només el 31%, 302 milions.
Seria un alleujament, o una explicació satisfactòria i fins i tot coherent, poder justificar que el Barça de Laporta no es deixa el 45% de la despesa en compres i serveis, com passa ara, sinó en mitigar deute ordinari –que creix imparable cap als 2.000 milions– o en retornar interessos i capital de la reforma de l’Spotify Camp Nou.
Segregació del balanç
No és així. Laporta ha segregat del balanç del club el que correspon a l’Espai Barça, un espai interestel·lar de xifres igualment ocultes en què ja es manega un deute financer de gairebé 3.000 milions abans de concloure les obres de l’estadi i 1.000 milions més quan, algun dia, s’afronti de debò el conjunt de l’Espai Barça i no només el que costen els nyaps de Limak.
D’aquest deute, el Barça ha de pagar aquest any 2026 els primers 100 milions en interessos de demora que, lògicament, traslladarà en la seva major part al exercici 2026-27.
Xavi Pascual sap, en definitiva, que per una raó o una altra no hi haurà diners per reforçar la secció de bàsquet. Segur que no amb els fitxatges que li havien promès.
