La directiva de Joan Laporta, a causa de l’aguda crisi econòmica i el tenebrós panorama que se li presenta, necessita urgentment que, entre el passat (l’herència de Bartomeu) i el desànim de la mateixa afició del Palau, es pugui adoptar una fórmula, la menys traumàtica possible, que redueixi a pur simbolisme i a un paper decoratiu l’esplendor de l’era daurada de les seccions.
Amb sort, es salvarà el bàsquet i, potser, l’handbol d’una regressió i d’un deteriorament progressiu abans que ressoni l’agonia prèvia a la seva extinció. Pagar-li a Limak puntualment i generosament és ara l’única prioritat del president, doncs gràcies a la demostrada passió electoral dels seus feligresos pot fer el que li vingui de gust, ho permetin, o no els estatuts i el propi ordenament jurídic.
El cas és que la potència del relat sota el control laportista posseeix una força aclaparadora de tal magnitud que la veritat, fins i tot la que proclamen a crits les dades de les mateixes auditories signades per la seva directiva, adquireix la surrealista condició d’invisible.
Per exemple, Laporta s’ha passat la recent campanya electoral presumint que, econòmicament, “hem salvat el Barça”, afirmació que ni tan sols s’ha atrevit a contradir Víctor Font, derrotat d’antuvi per l’espessa boira mediàtica que impedeix al barcelonisme veure-ho.
Els comptes, però, reflecteixen dos anys seguits de pèrdues acumulades de 152 milions i un deute tan incalculable que, per mitigar el seu gigantisme, Laporta ha segregat del balanç l’endeutament derivat de la reforma de l’Spotify Camp Nou, deixant visibles només els gairebé 2.000 milions del passiu ordinari. Dels 3.000 milions a pagar pels nyaps de Limak fins al 2050 el soci ja no sap res.
Seccions esportives
El mateix, a menor escala, succeeix amb aquelles petites puntades del dia a dia com la que acaba de donar La Vanguardia en un informe sobre el SOS de les Seccions Esportives del Palau, condemnades a caure en el toll fatal de la mediocritat per falta de recursos i per l’abandonament a favor de les exigències de LaLiga per tal què no li falti de res a Lamine Yamal.
El text comença subratllant que fa uns anys perdre al Palau era notícia, mentre que ara és habitual, conseqüència de les retallades econòmiques per l’‘herència’ i de l’estricta aplicació del fair play financer.
El pressupost de cada secció s’hauria reduït entre un 15% i un 25%, fet que ha afectat tant el rendiment com l’interès dels socis, que s’identifiquen cada cop menys amb plantilles en què abunden els mercenaris i es troben a faltar els ídols de casa, forjats o integrats.
Pèrdua d’hegemonia
El Palau Blaugrana, continua l’informe, abans símbol de domini gairebé en bàsquet, handbol, futbol sala i hoquei patins, travessa avui una etapa de pèrdua d’hegemonia que es diagnostica des de tres nivells: propers, estructurals i de governança.
Les causes més immediates passen per unes retallades pressupostàries del 15-25% a cada secció, justificades per l’“herència rebuda” i pel compliment estricte del fair play financer. Aquestes retallades han obligat a desmantellar nuclis d’elit, vendre o deixar escapar referents històrics i limitar fitxatges d’impacte, cosa que ha erosionat la competitivitat sense compensació en profunditat de plantilla.
En un segon nivell, la decadència s’explica per la manca de projectes clars i de continuïtat. En bàsquet s’ha alterat completament el model de joc després de la marxa de Jasikevičius i la sortida de figures com Mirotić, sense que s’hagi consolidat un nou eix de referència.
En hoquei patins s’ha renunciat a la possessió d’una columna vertebral d’estrelles, i el club ha perdut pes a l’OK Lliga i a la Copa del Rei. En futbol sala i handbol, l’absència d’un projecte esportiu i econòmic estable ha facilitat que rivals com el Liceo o clubs portuguesos hagin captat tant jugadors com tècnics catalans, reforçant el seu poder competitiu mentre el Barça es quedava en la gestió de la crisi.
Escassa planificació
El tercer nivell del diagnòstic incideix en la governança: la rotació excessiva d’entrenadors, l’escassa planificació a mitjà termini i la falta de coordinació entre necessitats esportives i capacitat econòmica han generat inestabilitat interna.
La manca d’un missatge clar cap a l’afició, sumada a la normalització de les derrotes al Palau, ha afeblit el vincle emocional amb els socis. En conjunt, el declivi del Palau no és només un problema de resultats, sinó de model de creixement, de lideratge i de visió a llarg termini, que avui es tradueix en menys títols, menys presència continental i un Palau que ja no imposa respecte a ningú.
No ho diu La Vanguardia, però entre línies s’endevina que la causa major del futbol, primer equip i encara el Femení, i d’acabar el nou estadi com sigui i al preu que sigui conduiran més tard o més d’hora a aquesta disjuntiva entre mantenir el cost inassolible del romanticisme de les Seccions, com l’últim baluard del Més que un Club, o una renúncia, tot i que dolorosa, a aquest senyal històric de la seva identitat.
Repàs a les finances
Abans d’arribar a aquest extrem, però, el soci hauria d’interessar-se per la causa real d’aquesta altra manipulació laportista, ja que els comptes, de nou, neguen la major d’aquest petit apocalipsi.
Un repàs als paràmetres de les finances entre dos blocs, el previ a la pandèmia entre 2016-2020 i un altre entre 2021-2025, mostra dades que desmuntarien aquesta argumentació, pel fet que, en aquest segon tram, després de l’arribada de Laporta, a les seccions s’han invertit de mitjana 62,2 milions (12,2% de la despesa) anuals contra els 45,2 milions (9% de la despesa) de l’etapa anterior de Bartomeu, un 3% més.
La inversió s’ha incrementat en xifres i percentatges, confirmant-se, això sí, la part de l’estudi que emfatitza una pèssima direcció esportiva i tècnica, fitxatges insospitadament cars i amb poc rendiment, entrenadors decebedors i jugadors de poc compromís i arrelament, en conjunt reflex del desinterès de la directiva de Laporta pel futur del Palau, sobretot en aquella nova instal·lació que mai veurà la llum mentre Laporta en sigui president.
Abans de pintar amb colors tan cridaners els números del Palau, la premsa hauria d’investigar el misteri del 64% d’increment de les despeses d’explotació (al marge de la massa salarial, de les amortitzacions i de les obres de l’Espai Barça) associats al retorn de Laporta.
Costos que, de mitjana, ascendien a 260,6 milions i s’han disparat fins a 427,6 milions anuals (el 64%) sense que ningú ho justifiqui ni ho expliqui. Només transcendeix que els serveis són pitjors, l’organització és nefasta i, igualment, el fair play financer no es recupera ni a la de tres.
