L’amenaça de l’extrema dreta, aquí i arreu, fa que —amb la veu més o menys baixa— des de l’esquerra, veus més o menys altes, reclamin unitat. És allò de sempre: la unitat fa la força. La idea és aglutinar les esquerres que hi ha a l’esquerra del PSOE davant d’un adversari que no només creix, sinó que arrossega el conjunt del sistema polític cap a posicions cada vegada més dures. El primer toc d’alerta ve, curiosament, del portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, que fa dies que predica al desert aquesta unitat. També qui va ser el seu mentor, Joan Tardà, s’ha apuntat a la crida. No és una intuïció improvisada: les enquestes, amb la seva fredor habitual, indiquen que la fragmentació penalitza i que la suma podria tenir recorregut.
El problema és que la crida no ha estat acollida amb entusiasme. Més aviat al contrari. Les esquerres espanyoles —o bona part d’elles— semblen més còmodes en la competició interna que en la cooperació estratègica. Com si la rivalitat fos més urgent que l’amenaça externa.
El fenomen no és exclusiu de Madrid. Es reprodueix també a escala local. A la ciutat on vaig néixer —Igualada—, un grup de ciutadans ha impulsat una candidatura unitària d’esquerres per plantar cara a Marc Castells, alcalde des de fa quinze anys i amb voluntat de continuar-hi. Aquí, el fil conductor és clar: davant la perpetuïtat, alternança. Davant l’acumulació de poder, relleu. Paradoxalment —o potser no tant—, en aquest cas ERC ha rebutjat la proposta, malgrat que l’actual portaveu republicà, Enric Conill, l’havia avalat inicialment. Tot plegat ha obert una crisi de grans dimensions amb la dimissió de l’executiva igualadina del partit. La política té aquestes coses: allò que es defensa en abstracte sovint es complica en concret.
És sabut i és notori que a les esquerres els ha costat, els costa i res fa pensar que no els continuï costant posar-se d’acord. Hi ha una tradició gairebé genètica de fragmentació, de matís elevat a categoria i de diferència convertida en frontera. El problema és que, mentre es discuteix la puresa del projecte, l’adversari avança amb una claredat de plantejament que sovint es confon amb eficàcia.mI aquest adversari no és qualsevol. És una extrema dreta que no només creix per si mateixa, sinó que condiciona el conjunt de la dreta. Vox marca el pas i el PP, massa sovint, l’acompanya. El resultat és un desplaçament del centre polític cap a posicions que, fa no tants anys, haurien estat impensables.
Davant d’això, la unitat no és una opció estètica. És una necessitat política. Això no vol dir anul·lar diferències ni construir artificis electorals sense ànima. Vol dir entendre que hi ha moments en què la suma és més rellevant que la identitat de cada sigla. Vol dir saber distingir entre competència i fragmentació. Entre pluralisme i incapacitat d’acord. Perquè el risc no és només perdre eleccions. El risc és perdre el marc. I aquí és on la crida de Rufián —i de Tardà— adquireix sentit. No com a consigna, sinó com a advertència. Potser arriba tard. Potser no serà escoltada. Però apunta a un problema real: la incapacitat de l’esquerra per actuar com a bloc en un moment en què l’altra banda sí que ho fa, encara que sigui des de la tensió interna.
La història política és plena d’exemples en què les esquerres han preferit discutir entre elles abans que construir majories. I també és plena de conseqüències d’aquesta decisió. Potser aquesta vegada convindria provar una altra cosa. Perquè, com advertia Bertolt Brecht, “qui no coneix la veritat és un ignorant; però qui la coneix i la nega és un criminal”. I la veritat, avui, és bastant evident.
