Escric aquestes línies encara amb l’esperança que la portaveu del Partit Popular en el Congrés dels Diputats, Ester Muñoz, demani disculpes per comparar la detenció d’un soldat espanyol membre de la missió de pau al Líban per part de l’exèrcit d’Israel amb un control de trànsit. La frase humiliant per al soldat, per a la seva família i per a tota Espanya va ser “Jo he estat en controls de trànsit que m’han tingut bastant més temps retinguda”. Temo molt que aquestes disculpes no arribaran. De fet, portaveus del partit amb la mateixa qualitat moral que ella, José Luis Martínez Almeida i Miguel Tellado, ja han fet costat a la política lleonesa, culpant-nos a la resta que volem buscar tres peus al gat.
Això és el que passa quan al capdavant d’una organització s’hi posa a una mocosa que, ja amb la seva mirada i el seu posat, mostra una crueltat i una deshumanització dignes de qualsevol persona malvada. Perquè riure’s de la detenció il·legal d’un casc blau espanyol que fa dos mesos que suporta la pressió d’uns bombardejos també il·legals, veient com sobrevolen per sobre del seu cap i olorant la mort de civils a escassos metres, és propi de males persones, però també de covardes.
No és la primera vegada que expresso el meu desig de mirar a la cara a aquests individus que, o bé no saben el que diuen, o volen destacar amb algun improperi amb l’objectiu de fer-se visibles. Vull imaginar-me a Ester Muñoz molt justeta en els seus estudis, molt apartada de les converses de gran importància. Per això, sempre va destacar per alçar el to, encara que aquest portés implícit humiliar, ofendre o menysprear a altres persones. A ella no li importa això, perquè sap que així crida l’atenció.
Tot i que també crec que en la dreta espanyola hi ha al darrere una covardia intrínseca que és comparable a la que un nen o nena mostra davant els poderosos. Qui sap, igual Ester Muñoz va ser d’aquestes alumnes que, enfront del més fort, s’afebleix, s’afluixa i acaba subjugada al seu domini. Tanta espanyolitat, tant omplir-se la boca amb la “rojigualda”, tanta polsereta i, al final, acabes abaixant el cap davant un estat el primer ministre del qual és imputat pel Tribunal Penal Internacional per crims de guerra i crims de lesa humanitat.
Resulta patètic i fins i tot grotesc que Ester Muñoz intenti dir alguna cosa amb sentit, ja que, a més de la seva ignorància, posseeix el do de la vacuïtat, del buit cerebral més absolut. Podríem pensar que és superficial, que no sap per on va, però el cas és molt més greu. Quan no funciona ni una sola de les neurones, és impossible parlar clar. En més d’una ocasió s’ha vist a Ester Muñoz gratant-se el cuir cabellut davant la pregunta d’un periodista. La hi apartem un segon de la seva zona de confort i es perd. I s’acaben dient coses com “que Israel no està atacant el Líban, sinó a un grup terrorista finançat per l’Iran, Hezbollah”. A ella li importen un rave les víctimes civils i la destrucció d’hospitals, escoles i habitatges. Mai no va pronunciar la paraula “genocidi” davant el que està passant a Gaza i Cisjordània.
Banalitzar la detenció violenta del soldat espanyol en missió de pau és un atac als més de sis-cents que es troben en aquesta mena d’operacions, repeteixo, per a garantir la pau. Ester Muñoz riu de l’assumpte perquè sap que cap d’aquests soldats no li’n dirà res. Ni s’ho mereix, perquè cadascun va entendre des del primer moment que no val la pena respondre a una pedra. De fet, la pedra és un dels elements que més s’associa a la covardia. Es llança, i s’amaga la mà. Així és Ester. Molta supèrbia davant el micròfon i tota la covardia del món, incapaç de reconèixer el seu error.
És possible que sigui una mica dràstic, però a les persones que, com Ester Muñoz, voletegen en el llenguatge per a justificar la barbàrie i la guerra i no molestar als de dalt, m’agradaria que els arrenquessin de les seves famílies als seus fills i se’ls portessin al front a lluitar sota les bombes, a veure els cossos destrossats d’altres fills abans que els enviessin en una bossa als seus. Potser llavors s’activarien els seus cervells i els seus cors. En el cas d’Ester, seria completament impossible perquè no en té ni l’un ni l’altre. És el que succeeix quan s’és còmplice d’assassins.
