De sobte, el periodisme laportista s’ha concentrat en una idea obsessiva, reclamant que, després de les eleccions, i a la vista de la inapel·lable victòria de Joan Laporta, l’oposició té el deure i l’obligació d’estar callada, amagada i desapareguda fins a les pròximes eleccions.
I la veritat és que Víctor Font, Marc Ciria i Jordi Vilajoana, per ordre de desaparició, s’han esfumat del panorama i de l’actualitat barcelonista seguint aquesta disciplina lògica i es diria que exigible als candidats.
Aleshores, a què ve que estiguin apareixent articulistes denunciant un rebombori i un soroll que ningú més que ells perceben? La resposta els deixa ridículament on han estat sempre, a la lluna de València i exhibint el seu veritable perfil de personatges laportistes que, per sobre de tot, són personal de càrrega propagandística, d’obediència cega i generalment indocumentats. Tant, que confonen oposició amb crítica i les eleccions amb l’únic període breu en què es permet als socis opinar i participar a través del seu vot en la vida del club.
Els columnistes que clamen per aplicar censura, multes, penes de presó i fins i tot tortures a qui no guarden ni la ploma ni les seves opinions representen la més pura essència totalitària del laportisme, pròcers mediàtics les capacitats dels quals més aviat curtes no assimilen que, en realitat, no només no ha canviat res, sinó que les coses tendeixen a empitjorar.
Que Laporta hagi guanyat les eleccions no pressuposa que la institució, el Barça, hagi deixat enrere els greus problemes financers i econòmics que amenaçaven el seu futur el matí del dia 15 de març passat. Eren els mateixos després de l’escrutini dels vots i s’aguditzaran per culpa d’aquest continuisme ratificat amb la voluntat massiva dels socis que van anar a votar.
Si Laporta és l’origen i causa del deteriorament de les estructures econòmiques del club, de l’increment del deute, de l’excés de fair play, d’una despesa desmesurada i incomprensible, de retards i errors arquitectònics en la reforma de l’Spotify, de l’aïllament i anul·lació dels drets socials, de manipulació i de trampes comptables, d’haver omplert les butxaques a un amic (Darren Dein) a cop de comissions inqualificables i exagerades… en definitiva, d’una llista interminable de disbarats en la gestió, la seva continuïtat garanteix la consolidació d’una decadència imparable.
És lògic que, aquells que no estan a la nòmina ideològica del laportisme i van pel món sense aquesta bena i sotmesos a l’obediència cega que han de professar al president i al seu disparatat govern, continuïn discrepant del relat fantasiós i surrealista que els mitjans fidels al règim sostenen a base d’omissions i de por.
A més, el laportisme militant no preveia que després de la golejada electoral el president ja té els dies comptats i data de caducitat. De la mateixa manera que ell ja té màniga ampla per a les seves atrocitats, per a les pitjors, també els seus crítics saben que cada dia que passi la seva autoritat entrarà en recessió, fins i tot en l’interí de la seva pròpia junta, on no faltaran aspirants a la successió.
