Amb motiu del desè aniversari de la seva mort, la figura de Johan Cruyff ha estat àmpliament recordada, elevada als altars de la llegenda i de la mitologia blaugrana i, de nou, situada a l’origen de qualsevol esplendor, èxit o títol barcelonista dels darrers 50 anys.
A Joan Laporta li ha convingut, des del primer dia en què es va proposar fer fora Josep Lluís Núñez ara fa 30 anys, que el Barça de l’era moderna, des que va conquerir la primera Copa d’Europa a Wembley, el 20 de maig de 1992, s’expliqui exclusivament a través de la seva personalitat, fonaments futbolístics i cops de genialitat.
Laporta va dedicar estratègicament grans esforços, des d’aleshores, a promocionar i projectar l’efecte Cruyff al Barça perquè necessitava que el Dream Team del 92, el de la Champions i les quatre lligues consecutives, tingués vida pròpia al marge de Núñez.
De fet, va ser l’acomiadament de Cruyff com a entrenador el que va provocar la reacció d’aquell entorn de la plaça de Sant Jaume i del sector del pujolisme que, quan va descobrir la veritable vocació i naturalesa del personatge Laporta com a agitador, radical i extremista contra Núñez, li va prestar el suport necessari per donar vida a l’Elefant Blau i, de la mà de Cruyff, iniciar la seva carrera cap a la presidència.
La canonització de Cruyff com l’única i indiscutible fe barcelonista va servir per emblanquir sota una pàtina d’essència futbolística el que, en definitiva, no va ser més que una operació d’assetjament i enderrocament contra Núñez a favor dels interessos de Convergència, de lobbies mediàtics com TV3, Mediapro, el Grup Zeta i empresaris afins al Govern català, amb la inestimable i clau col·laboració de les clavegueres del poder de la plaça de Sant Jaume a través de les forces tentaculars de la seguretat (Mossos), el pitjor de la judicatura i de la podrida xarxa d’organismes i associacions socials, ciutadanes, financeres i econòmiques sota el control del ‘regnat’ de Jordi Pujol, l’esposa del qual, Marta Ferrusola, també havia jurat venjança eterna a Núñez per un assumpte domèstic de jardineria.
Estil cruyffista
Així, l’escut Cruyff no va fer més que créixer i agegantar-se. Laporta el va utilitzar, i Johan es va deixar fer servir durant anys i anys fins a la seva mort per pur ressentiment contra Núñez, per fitxar i comprar en el seu nom futbolistes i serveis amb una càrrega de comissions més que pudentes.
El cruyffisme com a estil de govern agrupa, per definició, el laportisme pròpiament dit, però també el guardiolisme i tota aquella absurda intel·lectualitat i barcelonisme de postureig atribuïda a Jaume Roures que, quan va veure esgotar-se la veta laportista per l’abús, ambició i excessos de Laporta, va enviar els seus aliens al Manchester City per continuar connectat a les transfusions dels petrodòlars, indiferentment si procedien de Qatar, Abu Dhabi, Dubai, Oman o de qualsevol altre ric govern d’Orient Mitjà.
Per totes aquestes raons, Cruyff ha estat sempre la icona i el focus enlluernador utilitzat per Laporta per ocultar les seves polítiques assoladores i d’arrossegament de les reserves econòmiques, financeres i patrimonials del Barça de Núñez, del Barça de Sandro Rosell i del Barça de Josep Maria Bartomeu.
Però, Cruyff, mai ha estat, com pretén aparentar Laporta encara, l’ídol dels socis i del barcelonisme com sí ho ha estat per ell perquè ha encobert bona part de les seves malifetes.
Els socis del Barça s’han empassat el conte que Núñez era el dolent més dolent, Rosell encara pitjor i Bartomeu el mateix dimoni. El que no li han comprat és que Johan encarnés la candor i la sensibilitat barcelonista en estat pur.
Més aviat sospitaven que si va portar l’Ajax sempre al cor, el Barça sempre el va portar a la butxaca. El dia que a Laporta se li va acudir nomenar-lo president d’honor, un càrrec no estatutari ni aprovat en assemblea, va haver de fer-ho a porta tancada a l’estadi perquè hi havia socis, pocs, manifestant-se en contra, mentre la majoria va viure aquell gran dia per a Laporta amb absoluta indiferència, fredor i distància.
Quant a la seva obra futbolística, la llegenda sí que l’ha encimbellat, gràcies a un corró mediàtic laportista imparable i manipulador, cap a una beatificació molt per sobre dels seus mèrits, que se li han de reconèixer en la seva justa mesura i no en aquest format on la imaginació laportista no només no ha posat límits, sinó que ha creat, inventat, un relat inexacte, inexistent, mentider i pervers.
Incidència nul·la a La Masia
Sobretot pel que fa al seu rol i incidència nul·la a La Masia. Quan Johan s’asseu a la banqueta del Barça la temporada 1998-99 es fa càrrec d’una plantilla dissenyada per Javier Clemente a la qual li dóna un toc molt personal amb dos fitxatges de la seva pròpia mà, Romerito i Aloisio.
Aquella mateixa temporada, pel que fa al futbol base i en els anys posteriors, Johan només va seguir l’equip del seu fill, Jordi, un juvenil que es va haver de crear expressament perquè com a estranger no podia ser alineat en les categories nacionals. També a la seva arribada va obligar que el Barça At. fitxés i fos titular Dani Muller, un jugador mediocre del planter de l’Ajax que va jugar al filial blaugrana mentre era la parella d’una de les filles de Johan.
No es pot discutir ni retreure, al contrari, l’amor de pare de Johan, certament una persona entranyable i extraordinàriament familiar, però d’aquí a afirmar que “venim de Cruyff” hi ha una galàxia i mitja de pura inventiva.
Tot i que Cruyff es va endur merescudament els honors i els èxits del Dream Team, res hauria estat igual, o no hauria estat segurament, sense el llegat immens i inigualable de Carles Rexach, tant gegantí i inabastable com anònim.
El que no justifica —al contrari, resulta vergonyós i inacceptable per al periodisme i també per a la institució— que la seva figura no hagi estat una de les grans protagonistes d’aquest homenatge pòstum a Johan deu anys després de la seva mort.
La figura de Rexach
Rexach va ser, precisament, qui va aprofitar el gran potencial de la personalitat de Johan, pragmàtic, fred, guanyador i líder nat, per canalitzar la infinita qualitat d’aquella base (Julio Salinas, Bakero, Txiki Begiristain, Goikoetxea, Valverde, Soler, Eusebio, Unzúe, Lopez Rekate, Roberto, Alexanko i Zubizarreta) per anar modelant amb el seu consell i influència, més els fitxatges de Laudrup, Koeman i Stoichkov i les promocions de Milla, Amor, Guardiola, Ferrer o Sergi, tot construint un equip que finalment va portar el Barça a la glòria de Wembley.
Rexach era qui corregia Johan, que era capaç de recórrer a Lucendo per fer enfadar Núñez perquè no li fitxava Molby i, finalment, convèncer el mateix Cruyff que el danès no era el millor i que, perfectament, un tal Guardiola podia jugar de 4.
Impagable el seu coneixement, el seu talent, la seva mà dreta i el seu barcelonisme. Però, sobretot, per haver encaixat i après de l’escola Oriol Tort, on es va formar com a entrenador del juvenil, abans de fer el salt a la banqueta del Camp Nou sent peça clau de la resolució del Motí de l’Hesperia com a segon de bord i psicòleg de capçalera de Luis Aragonés.
Aquella experiència li va permetre afrontar amb sobrada preparació el nou projecte sota la batuta de Cruyff i aquella filosofia que clarament diferencia “els caps dels indis”.
Treure partit de l’audàcia del Johan
Mentre Johan no es va tornar o es va creure, almenys en el seu món interior, un igual a Núñez, i va voler, equivocadament, guanyar títols amb jugadors de segona categoria i després amb futbolistes del mateix nivell que el seu fill Jordi, al qual va protegir innecessàriament, ja que tenia qualitat i personalitat per defensar-se al camp.
Rexach va poder controlar i treure el màxim partit de l’audàcia de Johan, finalment excessiva quan va fer fora Iván de la Peña perquè tenia massa carisma, i amb ell la primera Quinta del Mini, tot plegat amb un epíleg, inevitable, del seu enfrontament amb Núñez pel control de la caixa.
Fins i tot després de l’explosió d’aquella bomba nuclear, Rexach es va mantenir al lloc on pensava que el Barça el necessitava, al capdavant del primer equip fins a final de temporada, cosa que li va costar ser repudiat pel mateix Cruyff, per la seva família especialment i, per derivació, pel laportisme per la resta dels dies.
D’aquí la seva absència en el relat fantasiós d’una herència de Cruyff on el pes i paper de Charly ha estat esborrat en benefici d’una llegenda exagerada del Cruyff entrenador.
Cruyff jugador
Sobre el Cruyff jugador, el mite se l’acaba de carregar ara el mateix Laporta, amb motiu del recordatori dels deu anys sense ell, afirmant que “Cruyff ha estat el millor jugador de tots els temps”.
Una sortida de to (mal)intencionada ja que ni li venia del tot de gust engrandir la figura de Johan, doncs ara és ell, Laporta, qui aspira a ser l’única figura de referència de la història del Barça, i de debò només ho ha fet perquè li tenia moltes ganes, una tírria creixent, ràbia i rancor a Messi perquè li va marcar el gol de l’any amb la seva visita nocturna a l’Spotify Camp Nou, al més pur estil trapella del president.
La frase anava contra Messi, que a Leo li és igual, i no ha fet més que perjudicar Johan, que no va deixar tant bon record a la graderia del Camp Nou tot i la Lliga del 0-5 al Bernabéu.
L’afició del Barça sempre li va retreure estar prenent el sol, acomodat, els anys següents fins que va marxar el 1978, arruïnat i amb la necessitat de continuar arrossegant-se pel soccer americà i després a Holanda traint l’Ajax per jugar al Feyenoord.
Amb aquesta invocació al Cruyff jugador, brillant fins a la temporada 1973-74 (es va retirar el 1984), el barcelonisme ha recordat que al Barça Johan va viure de les rendes d’una Lliga i que el seu palmarès, impressionant, ha estat superat per un altre ‘monstre’ incomparable amb cap altre futbolista a la terra, Leo Messi, criat al Barça i considerat amb tots els mèrits com el millor jugador de tots els temps. El millor.
Laporta, en el seu infinit poder de destrucció i de vanitat patològica i irrefrenable, ha aconseguit malmetre el record de Johan, que ja no li serveix per a res, només amb la intenció malvada i fastigosa d’insultar Messi.
Ja gairebé no li queda combustible barcelonista al president del Barça que, el 2021, durant la campanya electoral, Laporta afirmava el següent: «Que el millor jugador del món i de la història del futbol hagi vingut avui a votar amb el seu fill i hagi participat d’aquesta festa del barcelonisme confirma el que hem anat dient durant la campanya: que el Leo estima el Barça».
