Les xarxes socials i els caps mediàtics del laportisme s’han afanyat, més ràpids que la llum, a censurar, condemnar i criticar obertament, encara que amb més insults que arguments, que Josep Maria Bartomeu hagi trencat el seu silenci mediàtic amb l’única finalitat d’intentar treure’s de sobre les tones i tones de mentides i manipulació de la seva gestió del Barça entre 2004 i 2020.
El prefereixen callat i patint, fins ara silenciosament. Ha estat la víctima propiciatòriasobre la qual Joan Laporta va construir el seu fatal retorn a la presidència. Ara sí, el FC Barcelona es troba per primera vegada a la seva història a la vora de l’abisme, allunyat del Més que un club i abocat a una transició econòmica, financera, patrimonial i social del seu model de copropietat.
La futura caiguda de Laporta arrossegarà, més tard que aviat, a l’infern de la precarietat i a l’exili dels seus privilegis —alguns als tribunals—, a les desenes de vividors del laportisme que van reaccionar com feres al discurs de Bartomeu, de contingut més aviat serè i sense gaire acritud, i en un to d’inalterable prudència.
Amb tanta energia i efervescència que, a més de semblar que els hi anés la vida, o quelcom pitjor en el seu cas, les seves gangues particulars, van generar molt més soroll mediàtic que Víctor Font en tota la campanya electoral en el trist epíleg del seu aleteig durant una dècada de candidat. Potser hi hauria més partit si Bartomeu es presentés a les següents.
Desmentiments
La qüestió és que va coure, i va fer molt mal, que Bartomeu sortís a desmentir, amb quatre pinzellades indiscutibles, la presumpta i falsa grandesa de la recuperació econòmica del Barça de Laporta.
Al contrari, Bartomeu va explicar que, a conseqüència d’haver inflat les pèrdues al doble de les reals i de negar que l’impacte de la pandèmia, com va estimar LaLiga en una auditoria, va ser de 500 milions, el Barça avui no pot fitxar per incomplir la regla d’1:1, i que ho té molt complicat per refer-se perquè, a més, està endeutat, les palanques són fum en bona part, i s’han venut actius i patrimonis per avançat.
Bartomeu també va apuntar que el seu pressupost per l’Espai Barça, íntegrament, amb Palau nou, la resta dels equipaments i la urbanització completa, era de 800 milions, és a dir, la meitat del que Laporta ja s’ha gastat —i el Barça deu en forma de 3.000 milions fins al 2050 i més enllà— en una reforma del Spotify Camp Nou que no serà tan eficient ni atractiva com els propis socis adverteixen pels defectes de l’obra.
L’expresident barcelonista va posar en dubte que la tercera graderia i les zones VIP per sobre de la segona graderia acabin de convèncer ni als clients d’Hospitality ni als socis amb menys recursos, ambdós col·lectius ubicats a l’àtic i sobreàtic de l’estadi després del maldestre toc arquitectònic de Limak.
Llegat de Bartomeu
I altres reflexions com que la Generalitat el va fer fora de la presidència a la tardor del 2020 per raons polítiques, que va retenir Messi pel bé del Barça i que el seu llegat patrimonial el va deixar més que satisfet: l’estadi Johan Cruyff, reformes en els serveis per al soci com l’OAB i la planificació i gestió urbanística realment complicada amb l’Ajuntament de Barcelona fins a aconseguir les llicències d’obra i la MPGM prèvia que no va veure la llum verda fins al final del seu mandat.
Hi va haver dues circumstàncies remarcables en el desenvolupament de l’entrevista. La més còmica va ser protagonitzada per Joel Díaz, a qui el Barça va presentar una querella per acusar la directiva de comissions il·legals i altres perles de qui, a més, al programa La Sotana participava i corroborava les reiterades al·lusions a Rosell i Bartomeu com a “subnormal” i “fill de puta”.
Gràcies a aquests mèrits, l’equipa de Joel Díaz va ser recompensat amb un programa en prime time a TV3 que la mateixa direcció, òbviament, va haver de retirar al cap de poc d’emetre’s.
El que no va transcendir en directe va ser com va acabar la tossuda insistència del periodista Ramon Besa, guru històric del guardiolisme, el cruyffisme i el laportisme, en saber per què dissidents com Rosell, Bartomeu i altres membres de la junta de Laporta de 2003 van dimitir al cap d’un temps. «S’ha escrit molt del que va passar entre 2003 i 2005, però no s’ha dit la veritat. Van passar moltes coses, com algun fitxatge molt estrany i moviments interns a la junta. Érem joves preparats, amb egos. Hi ha coses que no encaixen amb la nostra manera de ser», va dir Besa.
Besa va insistir sense trobar una altra resposta fins que, en una pausa, a micròfon tancat, va sortir el nom d’un fitxatge de Laporta del qual ‘va trincar’ algú destacat d’aquella junta.
Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got amb la sortida del grup de Sandro Rosell (el mateix Bartomeu, Jordi Moix, Javier Faus i Jordi Monés). És el problema de reobrir el passat, encara que sigui més recent com el dels últims mesos de Bartomeu a la llotja. Incomoda al laportisme, es diria que exageradament.
