Al voltant del “No a la guerra”, l’any 2003 es va viure la gala dels Goya més reivindicativa de la història. Era l’1 de febrer i encara faltava mes i mig per la famosa foto del trio de les Açores –Bush, Blair i Aznar-, que pocs dies després desencadenaria la guerra d’Iraq. Però els presentadors, Willy Toledo i Alberto San Juan; la llavors presidenta de l’Acadèmia de Cinema, Marisa Paredes, i un bon nombre de cineastes van rebutjar un conflicte que ja s’estava preparant i que es va estendre fins el 2011. Segons algunes estimacions, almenys 405.000 iraquians hi van morir; d’altres els situen al voltant del milió.
El mateix dia que dos nous líders mundials –Trump i Netanyahu– perpetraven l’inici d’una nova guerra al Golf Pèrsic, aquest cop amb l’Iran com a objectiu, se celebrava a Barcelona la darrera edició dels premis Goya, que va recordar aquella de fa 23 anys pel seu alt contingut polític. Alguna cosa es podia ensumar d’una cerimònia que, davant l’actual marc global, havia decidit distingir Susan Sarandon amb el Goya Internacional, però els fets van anar una mica més enllà per la quantitat i varietat de reivindicacions.
El discurs de l’actriu nord-americana va estar precedit d’una llarga ovació, durant la qual es va mostrar visiblement emocionada. A continuació, va agrair poder-se sentir part d’una comunitat més gran: “Aquests dies en què el món està tan dominat per la violència, per la crueltat, jo miro al meu voltant i veig el vostre president i molts artistes d’aquest país que parlen amb tanta lucidesa moral que m’ajuda, on jo sóc, enmig del caos i de la repressió, a sentir-me menys sola”. I citant l’historiador i filòsof Howard Zinn, va afegir que “tenir esperança en temps difícils no és només una actitud romàntica ni ingènua”, perquè “la història de la humanitat no és sols una història de crueltat, sinó també de compassió, de sacrifici, de valentia i de bondat”. I va invocar la possibilitat d’“actuar” per “canviar” el món.
Amb unes paraules plenes de coratge i honestedat, Sarandon va demostrar que el poble estatunidenc és molt més que Trump i els seus seguidors. La referència no explícita, però prou evident, a la persecució d’immigrants al seu país, i segurament a les morts de Renee Good i Alex Pretti, deixava veure que els manifestants de Minneapolis tenen la seva contrapart en altres esferes com la de la cultura.
Abans que la protagonista d’Atlantic City, Thelma & Louise o Pena de mort, va parlar l’actual president de l’Acadèmia de Cinema, Fernando Méndez-Leite, cridant a reflexionar sobre “el preocupant menyspreu dels drets humans arreu i des del poder polític”. Després de recordar el “genocidi de Gaza”, va posar l’èmfasi en “la brutal persecució d’immigrants i dissidents als Estats Units”; en “la repressió, empresonament i execució de dones a l’Iran, l’Afganistan i d’altres llocs”, i en els “continus bombardejos sobre la població d’Ucrània”. Per últim, Méndez-Leite va fer una vetllada referència als primers atacs dels Estats Units i Israel sobre l’Iran, sentenciant que “les noticies d’avui mateix no conviden a mirar cap a un altre lloc”.
La forta càrrega política de l’acte la va tancar la directora argentina Dolores Fonzi, que va afirmar: “Vostès, que encara tenen temps, no caiguin al parany. La ultradreta ha vingut a destruir-ho tot. Jo vinc del futur, d’un país on el president ha posat en venda fins i tot l’aigua”. I incidint en la privatització de l’empresa pública Aigua i Sanejaments Argentins pel govern de Milei, va assegurar: “Ja no sols defensem el cinema, estem havent de defensar l’aigua”.
Però el grapat de reivindicacions no es va quedar aquí. Els tres premiats per la pel·lícula Sorda van expressar la necessitat d’incloure les persones amb alguna mena de discapacitat, refusant el capacitisme (Álvaro Cervantes), referint-se a la “diversitat humana” com una “riquesa” (Eva Libertad) i dedicant el guardó “a les dones sordes”, tot criticant “la violència de la no comunicació o de la invisibilitat” (Miriam Garlo).
Si a això afegim el missatge de Chelo Loureiro en gallec: “Máis amor, menos redes sociais” o les crides de “Visca Palestina lliure” per part de molts dels presentadors, si la gala no va igualar la del 2003 es va quedar a prop. Ara que el “No a la guerra” torna a estar en boca de molts, la llàstima és el motiu, i és que dues dècades després no hem après gaire. Es continuen bombardejant països i causant la mort de població civil innocent. Ens queda el consol que encara hi ha veus que ho denuncien, i el cinema espanyol n’és una d’elles.
