Quan entren en joc dos elements tan incompatibles com Joan Laporta i els drets democràtics dels socis, el resultat sempre acaba fatalment per a qualsevol barcelonista que, en principi amb base legítima, aspira a exercir i acollir-se a les garanties estatutàries de les quals tant es presumeix, així com dels valors i de la protecció social, en l’oratòria i discursos barcelonistes de la seva elit governant.
El cas d’un soci, Ignasi Prat, que ha perdut una demanda perquè la directiva de Laporta ni tan sols li va respondre a una reclamació sobre un suposat incompliment assembleari en el finançament de l’Espai Barça, resulta paradigmàtic. El jutge li ha deixat molt clar que la directiva de Laporta té tot el dret, gairebé l’obligació, de no perdre temps en bajanades i ximpleries com interpel·lar-la per la sospita que a l’assemblea de l’octubre de 2021, tot i que els socis l’autoritzaren a endeutar-se per 1.500 milions per l’Espai Barça, al final aquest pressupost desmesurat s’ha destinat només a les despeses de Limak per a la reforma de l’estadi.
Prat va presentar en el seu moment, fa almenys dos anys, una queixa davant la Comissió de Disciplina assenyalant la Junta de Laporta i la Comissió Econòmica, de la qual encara avui espera resposta. Va haver d’acudir a un tribunal civil perquè la vicepresidenta Elena Fort, sempre en el seu paper de ‘Cruela de Vil’, obsessionada amb insultar, denunciar i perseguir els socis, sobretot si són de la Grada d’Animació, li donés una explicació igual de surrealista que l’omissió d’una simple resposta, ni que fos la de l’arxivament de la seva reclamació.
Tan surrealista com l’annex judicial contingut en la no menys delirant sentència del cas que, en un informe de part, és a dir encarregat per la directiva i presentat per la defensa del Barça, estableix que, en efecte, Laporta va decidir que els 1.450 milions se’ls endugués gairebé íntegrament Limak, una part es destinés a reduir deute ordinari i zero euros a l’Espai Barça (Palau Blaugrana/Petit Palau/Palau de Gel, aparcament, altres equipaments, hotel, serveis, expropiacions i urbanització).
En síntesi, la sala decideix que la directiva de Laporta està en el seu ple dret d’ignorar un soci sensible a un suposat/probable i més que aparent incompliment estatutari que, simplement, planteja aquest dubte, sospita o justificat temor pel conducte reglamentari davant la Comissió de Disciplina del FC Barcelona. Però, al mateix temps, encara que no entra en el fons de la qüestió perquè no era la pretensió de la demanda, admet que, en efecte, Laporta va demanar aprovar als socis autoritzar 1.500 milions d’un préstec per l’Espai Barça i després va decidir el contrari, gastar-se’ls gairebé tots en els nyaps de Limak, prioritàries per al president.
Una lectura en diagonal de la sentència suggereix que, amb la presentació d’aquest informe propi, reconeixent el fi diferent del crèdit a l’aprovat pels socis, Laporta es posa la soga al coll en el supòsit d’una futura demanda o querella específicament sobre si hi va haver, o no, incompliment manifest d’un acord assembleari.
Tècnicament, la sentència del Tribunal d’Instància de Barcelona (núm. 63/2026, de 2 de març de 2026) ha declarat vàlid l’acord de la Junta Directiva del 26 de març de 2024 que va arxivar sense expedient disciplinari la denúncia del soci per presumpte incompliment de l’acord assembleari de 2021 sobre l’Espai Barça. El tribunal ha conclòs que el procediment s’ajustava a l’art. 77 dels Estatuts del club, cosa que permet diligències informatives prèvies (sense incoar expedient ni nomenar instructor) abans de decidir l’arxivament, i que la Junta Directiva era competent per implicar els seus membres (Laporta, Romeu, Olivé i Casas).
En resum, que la Comissió de Disciplina es va inhibir en favor de la mateixa junta que, és clar, es va declarar a si mateixa innocent i sense necessitat d’informar el soci de la seva decisió. Prat va invocar sense èxit davant el jutge dilacions, opacitat, manca d’audiència i vulneració del procediment estatutari perquè no incoava expedient ni permetre al·legacions.
El club, per la seva part, va escollir per al paper de ninot de la Comissió de Disciplina (presidida pel secretari de la junta, Josep Cubells) al secretari en aquell moment Joan Esteve (actual Síndic del Soci), qui va confirmar el trasllat a Junta Directiva per competència (art. 70 Estatuts) i el seu rol limitat. Va agafar el relleu Elena Fort com a vicepresidenta institucional, qui, en qualitat de ponent, va explicar que va realitzar diligències prèvies amb dos informes (econòmic de Comissió Econòmica, 20/11/2023 i jurídic de despatx independent, 1/03/2024), proposant no obrir expedient per manca d’infracció. Al final, la Junta va votar l’arxiu, com era d’esperar, en el context d’aquest cercle virtuós del ‘jo m’ho cuino i jo m’ho menjo’, curiosament, o sorprenentment, o escandalosament, d’acord amb un informe que de forma explícita i precisa reconeix haver-se passat pel folre l’acord de l’assemblea sobre l’ús dels 1.500 milions del préstec.
Ni cinc per l’Espai Barça
La sentència esmenta que l’escriptura del Fons de Titulització Espai Barça va patir una modificació (24/05/2023) destinant 1.450 M€ només per a la reforma Spotify Camp Nou, excloent Palau i la resta (desfasi ≥420 M€). En el seu descàrrec, la Junta de Laporta conclou que l’assemblea va permetre realitzar «actuacions necessàries» sense obligar a usar tot l’import ni incloure totes les obres en aquest fons. És a dir, que no preveu ni finança nou Palau ni altres equipaments de l’Espai Barça
La novetat que aquest judici –es diria que al marge de la justícia– rau en el fet que, segons Laporta, a l’assemblea del 17/23 d’octubre de 2021 es va aprovar també aquesta excepció i aquesta possibilitat d’usar el préstec de 1.500 milions a discreció del president, tot i que cap soci, periodista ni testimoni present –tampoc qui ho va seguir per televisió quan encara existia Barça TV– ho recordi. Quina cosa més estranya.
Textualment, en l’ordre del dia de l’assemblea figurava el punt 4 amb la següent referència: “Espai Barça. Aprovació, si escau, de l’obtenció del finançament necessari per dur a terme l’operació”.
També devia ser mentida, segons el jutge.
