A Catalunya, la igualtat encara s’atura a la porta de casa. L’última Enquesta de l’Ús del Temps 2023–2024 mostra que les dones dediquen de mitjana 3 hores i 37 minuts al dia a la cura i l’atenció de la llar i la família, davant de les 2 hores i 24 minuts dels homes, una bretxa que persisteix malgrat dues dècades de discursos sobre corresponsabilitat.
La divisió sexual del treball continua molt marcada. El 90,9% de les dones participen en tasques de la llar i la família, davant del 83,2% dels homes, i elles concentren més temps de treball domèstic i de cures fins i tot quan també estan inserides en el mercat laboral. L’enquesta incorpora una dimensió que ajuda a entendre l’anomenada “càrrega mental”: qui organitza i planifica el funcionament de la casa. Pel que fa als àpats dels dies feiners, la compra diària o la neteja a fons, entre un 54% i un 62% de les dones declaren assumir aquesta planificació, percentatges que més que dupliquen els dels homes que diuen organitzar aquestes tasques.
“L’home ja no és el que s’asseu al sofà a esperar el sopar, ara fa coses, però gairebé sempre sota mandat i supervisió de la dona”, resumeix Vicent Borràs, professor titular del Departament de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre d’Estudis Sociològics sobre la Vida Quotidiana i el Treball –QUIT. Segons explica, molts homes s’han incorporat a les tasques domèstiques, però ho fan com a “aprenents” permanents: executen, mentre les dones continuen portant la batuta i no poden abandonar la vigilància sobre el que passa a la casa.
Aquesta dinàmica, adverteix, alimenta la sensació d’esgotament femení. “Si ell mai no acaba d’enlairar-se i ella no es permet deixar la batuta, ell no assumeix de debò la responsabilitat i ella continua com a supervisora general”, assenyala, una combinació que perpetua la càrrega mental i dificulta que els homes prenguin decisions autònomes sobre les cures.
La cura de la gent gran
La bretxa no s’explica només per la presència de fills petits a la llar. Borràs insisteix que el gran forat del sistema de cures ja no és en la criança, relativament coberta per la xarxa de llars d’infants i serveis educatius, sinó en l’atenció de llarga durada a persones grans i dependents, on la responsabilitat recau novament, sobretot, en les dones.
Una radiografia recent sobre les persones cuidadores a Catalunya dibuixa un perfil molt concret: dona d’entre 51 i 70 anys que dedica al voltant de 14,6 hores diàries a cuidar un familiar amb dependència. Gairebé la meitat d’aquestes dones que treballaven (47%) han abandonat parcialment o totalment la feina per les tasques de cura, davant d’un 18% d’homes cuidadors en aquesta mateixa situació.
Tanmateix, reduir l’ocupació no sempre és una elecció lliure. “La majoria de les dones que treballen a temps parcial voldrien fer-ho a jornada completa, però no se’ls dona l’oportunitat”, afirma el sociòleg, que vincula aquests itineraris laborals truncats amb l’expectativa social que elles es faran càrrec dels fills, de les persones grans i de la casa, fins i tot quan hi ha serveis disponibles.
La tensió es desplaça llavors cap a una altra bretxa: la de classe. Quan les dones de classes mitjanes no poden o no volen assumir tota la càrrega domèstica, l’externalitzen cap a altres dones, sovint migrants o de classe treballadora, en feines de neteja o cures mal pagades i amb poc reconeixement.
Borràs utilitza el concepte de sticky floor, el sòl enganxós, per referir-se a aquestes feines feminitzades de les quals és molt difícil sortir. Són ocupacions que sostenen el benestar d’altres famílies, però que es duen a terme en condicions pròximes al “servei” i que reprodueixen una cadena de desigualtat de gènere i de classe en l’àmbit de les cures.
Paradoxalment, mentre el discurs públic se centra en la conciliació i en les cures dels infants, la crisi més gran se situa en la vellesa. “Tenim molts vells i poques criatures”, resumeix l’expert, que recorda que una part important de la població arribarà a la dependència sense haver planificat com vol ser cuidada ni quins suports necessita, delegant en famílies exhaustes o en residències infradotades.
En aquest escenari, la corresponsabilitat real continua sent l’assignatura pendent. Tot i que els homes participen avui més en les tasques domèstiques i de cures que fa vint anys, les dades d’ús del temps mostren que encara estan lluny d’un repartiment igualitari i d’assumir la mateixa càrrega mental que les dones en la gestió quotidiana de la llar. Així doncs, cada 8 de març, les xifres del temps posen nom i minuts a aquesta desigualtat.
