Tot i disposar d’infraestructura, els hospitals de Lleida i Tarragona no poden intervenir els ictus greus les 24 hores, obligant molts pacients a ser traslladats a Barcelona. Una situació que posa en qüestió el dret a una atenció sanitària digna i igualitària.Ho hem llegit fa pocs dies al 3Cat: a Lleida i Tarragona, els casos més greus d’ictus només es poden intervenir unes hores al dia. L’Hospital Arnau de Vilanova, de Lleida, només fa cateterismes per extreure coàguls de dilluns a divendres, entre les nou del matí i les dues del migdia. El Joan XXIII, de Tarragona, amplia una mica més el servei —de vuit del matí a vuit del vespre—, però tampoc cobreix les nits ni els caps de setmana. Quan el rellotge marca fora d’horari, els pacients s’han de traslladar a Barcelona. I en una malaltia tempsdependent, com recordava al mateix reportatge el cap de Neurologia de l’Arnau de Vilanova, Francesc Purroy, cada minut pot ser la diferència entre la vida i la mort.
L’any passat, a la demarcació de Lleida, unes cent persones van patir un ictus greu que requeria intervenció. Dues terceres parts van ser evacuades en helicòpter a Barcelona. A Tarragona, 64 dels 700 pacients atesos també van haver de ser traslladats perquè el seu ictus va arribar “fora d’hores”. Mentrestant, els hospitals del Pirineu —Tremp, la Seu d’Urgell, Vielha— no poden atendre aquests casos i depenen de la telemedicina per decidir si cal un desplaçament. Alguns pacients de la Val d’Aran, paradoxalment, acaben sent intervinguts a Tolosa de Llenguadoc. La proximitat francesa ofereix el que la pròpia sanitat catalana no garanteix: la immediatesa.
La presidenta de l’Associació de Malalts i Familiars d’Ictus de Lleida, Carme Monsó, ho deia amb senzillesa i contundència: el territori és immens, i el temps és clau. Quan un pacient pateix un ictus en un poble petit, cal portar-lo a l’hospital de referència —Lleida— i, si no es pot actuar, encara més lluny, a Barcelona. És una cursa contra el rellotge que molts comencen en desavantatge pel simple fet de viure fora de l’àrea metropolitana.
La consellera de Salut, Olga Pané, ha anunciat recentment la creació d’un tercer torn d’anestesistes al Joan XXIII per avançar cap a la cobertura total. També des de Salut asseguren que analitzen la viabilitat d’ampliar horaris a Lleida. Però la realitat és tossuda: el 2025, a Catalunya, encara hi ha territoris on la sanitat pública té horari d’oficina.
I això, més que una dada, és una vergonya col·lectiva. No pot ser que un dret fonamental depengui de l’hora del rellotge o del codi postal. Parlem d’una qüestió de dignitat, no d’eficiència administrativa. No és un problema tècnic, sinó ètic. Quan la vida d’un ciutadà de Lleida val menys temps d’atenció que la d’un de Barcelona, alguna cosa profunda s’ha trencat en el sistema que preteníem just i universal.Sovint es parla de falta de professionals formats, i és cert: el cateterisme cerebral és una tècnica complexa, que requereix expertesa i formació llarga. Però també cal imaginació i voluntat política. El mateix doctor Purroy apuntava al model alemany, on no es trasllada el pacient, sinó el professional. Si hi ha hospitals equipats, per què no desplaçar els equips mèdics quan cal? És una solució de sentit comú que salvaria vides sense esperar dècades de formació o promeses pressupostàries.
La pandèmia ens va ensenyar que la sanitat pública pot reinventar-se en temps rècord quan hi ha urgència i determinació. Per què, doncs, no hi ha la mateixa energia quan la urgència és la d’un cervell que es mor esperant una ambulància? Potser perquè els qui esperen no fan soroll, perquè l’ictus no és una pancarta ni una manifestació, sinó un silenci. El silenci d’un cos que es paralitza, d’una veu que ja no pot demanar ajuda.La salut no hauria d’entendre d’horaris. Una societat que accepta que els hospitals tanquin portes a certes hores està renunciant a una part essencial de la seva humanitat.
Potser el veritable ictus és aquest: el d’un sistema que, lentament, perd la seva capacitat de reaccionar davant la injustícia.
