Costa ser del Barça de Laporta quan es viuen els colors amb una emoció incondicional i la passió forjada al llarg de tants anys a la Grada d’Animació i el seu entorn, un model propi i identitari que, en diferents formats, ha anat creixent —i a vegades també minvant— al llarg del temps, aproximadament des dels anys vuitanta. Per al Barça, com a institució, significa el final més trist, indigne i immerescut.
Ho és, sens dubte, per als seus membres i també per a la història orgullosa del club, que els seus últims representants hagin estat expulsats de la grada, de casa seva, acusats per la mateixa junta de “violents” simplement per fer un ús lliure i espontani del seu legítim dret d’expressió i opinió. Socialment i democràticament, representa una altra mostra inqüestionable de la degradació laportista sobrevinguda en aquest segon mandat, en el qual està per veure si les eleccions, ja imminents, no amaguen una altra maniobra laportista que, a l’hora de la veritat, segresti i anul·li totalment o parcialment les garanties democràtiques del procés, incloses les votacions i el recompte final.
Tenint en compte que Laporta ha fet fora els socis fins i tot dels seus propis seients, després de tancar-los la porta i l’accés telemàtic a les assemblees, suprimint els seus drets bàsics, també els mecanismes de control estatuaris, i que ha practicat una variant ‘genocida’ sobre el moviment de les Penyes, l’expulsió física i administrativa dels barcelonistes de la Grada d’Animació apunta a un enduriment sense precedents de les seves polítiques clientelars i de càstig als socis. Això sí, amb l’incomprensible i desconcertant indici que, avui dia, milers de socis i antics abonats semblen disposats a renovar la seva presidència de manera majoritària i cega a les urnes, se suposa que perquè aquest és l’estil de govern amb què se senten còmodes i consideren convenient per al futur.
En aquesta línia, doncs, acataran que dilluns passat, com a punt final patètic a aquesta repressió infame i totalitària del laportisme contra l’esperit encara viu de la Grada d’Animació, a un grup de barcelonistes de Nostraensenya, que prèviament havien adquirit l’entrada per al tradicional entrenament de portes obertes de Nadal, se’ls tiressin a sobre les forces d’ordre de la directiva, la ‘policia’ d’Alejandro Echevarría, amb la inequívoca intenció de dissoldre’ls perquè estaven donant el mal exemple d’animar els jugadors coralment i ajuntats en un racó sense molestar ningú. Una actitud intolerable, almenys per a la directiva, la d’expressar el seu suport als jugadors amb càntics i proclames irreprotxables i, a més, cantar l’himne del Barça reivindicant la restauració de la seva Grada d’Animació.
La directiva va actuar amb rapidesa i eficiència repressora perquè aquesta iniciativa descontrolada podia desencadenar dos efectes negatius, segons el seu punt de vista: la possibilitat d’atreure joves culers a les seves files per divertir-se animant i, el que calia evitar incondicionalment, el risc que ressonés al Johan Cruyff algun tipus de protesta dissident o no-alineada amb el degut servilisme, submissió i obediència a la presidència.
Al Barça de Laporta, fa temps que els drets i canals de participació socials ja no formen part de les obligacions, deures i el respecte degut de la directiva als estatuts i a la tradició democràtica, secular, del FC Barcelona. En tot cas, si es permet alguna concessió, només és per la generositat i la bondat neofranquista del règim directiu actual, pràcticament una anècdota que, com al No-do, serveix d’exemple de benevolència i sensibilitat puntuals i aïllades del “caudillo” barcelonista.
No hi ha marxa enrere, la Grada d’Animació del Barça ha mort per sempre, deixant un rastre de dècades de llibertat, respecte, comportament exemplar i sent pionera i admirada al futbol espanyol des que, el 1993, després de molts anys d’autogestió i reconeixement, fos la primera a agrupar i obrir-se a tots els col·lectius del club amb el suport i col·laboració estructural de la pròpia directiva. Els seus mosaics, únics en el seu gènere per originalitat, impacte, transcendència, solidaritat i dimensió, han fet la volta al món.
El que quedarà, deixant enrere èpoques inoblidables dels fons al Gol Sud i Gol Nord amb 3.000 i fins a 4.000 barcelonistes liderant l’ambient, el color i el suport incondicional a l’equip, és la nova Grada d’Animació de l’Spotify —que s’anomenarà Gol 1957— amb una capacitat de 1.247 places, seleccionant els seus membres sota un mateix patró de pertinença i lleialtat a les joventuts laportistes, sense criteri ni permís, ans al contrari, per expressar opinions pròpies.
En magnitud i proporcionalitat, el Gol 1957, a més de representar la ideologia totalitària de la directiva de Laporta i continuar existint com espai d’animació només perquè LaLiga exigeix als clubs mantenir-la, quedarà relegat a la grada d’animació més petita de Primera Divisió i, a escala catalana, en un partit contra el Sant Andreu o l’Europa seria superada en nombre i vitalitat. Un altre rècord de Laporta que només el soci, si aquesta és la seva voluntat, pot corregir. En l’imaginari de l’animació, ser del Barça ja no és el millor que hi ha.
