En un context civilitzat i de mínima sensibilitat democràtica (com ho va ser anys enrere el Barça i el seu univers social, premsa, entorn, etcètera) la situació processal de l’actual president, Joan Laporta, i de tres dels seus socis mercantils com Rafael Yuste, Xavier Sala i Martín i Joan Oliver, directament vinculats a la gestió i governança del FC Barcelona en els períodes 2003-2010 i des del 2021 fins avui, hauria de provocar recels, suspicàcies i una reflexió sobre si el club està realment en bones mans i, sobretot, de cara a les eleccions de la primavera vinent, l’oportunitat de debatre obertament sobre la conveniència de renovar la confiança a l’actual junta directiva de Laporta.
El president i la seva banda del Reus han estat citats a declarar el pròxim 16 de gener com a imputats en la quarta de les querelles actives —n’hi ha una altra en preparació— per estafa agreujada relacionada amb el Reus. Presumptes estafes el patró de les quals, basat en l’enriquiment personal a base de promeses incomplertes i en l’ús, abús i, segons el cas, volatilitat dels actius en joc, es repeteix al Barça.
Els fets que s’imputen a la ja coneguda banda dels quatre de Reus són indiciaris de delicte, segons el tribunal, per la manca d’informació clara sobre les inversions, la captació de fons mitjançant el prestigi dels participants i la no devolució dels capitals, un còctel pudent d’estafa en què l’acusació haurà de provar que, des del primer minut, el negoci objecte de la publicitat i la propaganda que va atreure els inversors ja era de dubtosa, per no dir impossible, rendibilitat. És a dir, que sabien per endavant de la inversemblança d’abonar els interessos pactats i molt menys la devolució en termini del capital invertit.
Posteriorment al lliurament dels diners, es queixen els afectats, hi va haver desinformació, opacitat, manca de transparència, mentides i, al final, després d’intentar-ho tot a les bones, el reemborsament d’una quantitat proporcionalment ridícula abans de l’apagada definitiva i la desconnexió amb els querellats. Com és sabut, a més del presumpte frau als inversors, la gestió i maquiavel·lisme del propietari del Reus, Joan Oliver, que des del 2008 no ha mogut un dit al món del futbol sense consultar ni dependre de l’enginy i talent de Laporta per a la gestió i els negocis, va conduir a la desaparició del Reus després del malbaratament total dels seus actius i fons.
Les mentides de Laporta
La il·lusòria pretensió objecte de les querelles era que, amb la reputació, contactes, experiència i capacitat acreditada en el primer mandat de Laporta al Barça —tancat amb 47,6 milions de pèrdues— ell i la seva banda convertirien un club xinès de segona en el Barça d’Àsia. El projecte havia de ser, sempre segons Laporta, una altra de les seves mines d’or amb un gran rendiment a curt i mitjà termini i guanys descomunals. Sí que n’hi va haver, segons els querellants, és clar, tot i que només per als qui es van quedar els diners dels inversors incauts.
Probablement s’haurien estalviat el disgust i la seva pròpia ruïna només de repassar la història recent del Barça i haver sospitat que els càlculs fallaven i que hi podia haver gat amagat, ja que cap dels quatre investigats va tenir el menor mèrit ni responsabilitat en la formació del millor Barça de la història i del millor equip de tots els temps integrat per Messi, Piqué, Puyol, Iniesta, Xavi, Valdés i Busquets, seleccionats i modelats pels herois anònims de la Masia molts anys abans de la seva arribada a la directiva. Laporta, fins i tot, va estar a punt de fer fora Messi amb un contracte mal redactat quan era juvenil i després, seguint el criteri de Johan Cruyff, de cedir-lo a l’Espanyol “perquè era massa individualista”.
El mateix ha passat ara amb la generació Lamine Yamal, que Laporta ni sabia que existia. Per això el seu pla inicial amb Hansi Flick implicava fitxar Nico Williams, recuperar la màgia de João Félix i confiar en Vitor Roque com a puntal d’atac. Si van lliurar els diners a Laporta creient en les seves habilitats va ser, sens dubte, per pura ignorància financera i per creure’s, com els socis del Barça, els contes, les mentides i les fantasies que contínuament fabrica.
La realitat, que sempre supera la ficció, ha demostrat que el mandat de Laporta sí que és una estafa en tota regla si es contrasta l’incompliment sistemàtic de cadascuna de les promeses de fertilitat barcelonista, riqueses, guanys, expansió comercial, protecció patrimonial, transparència, serveis, funcionalitat i perfeccionament democràtic, participació social i obediència i respecte estatutaris i/o assemblearis.
Una altra cosa diferent és que, a diferència dels querellants, que han vist volar els seus diners, els socis, els mitjans, els polítics, els fiscals i especialment l’oposició han decidit no només mirar cap a una altra banda, sinó també donar-li suport i credibilitat al relat que el Barça està salvat amb Laporta que, a més, va contractar afectats per aquell mateix conte xinès del Reus, com Toni Cruz (director de Barça TV) i Bryan Bachner (Barça Vision i oficines del Barça a Hong Kong i Nova York) perquè, amb els diners del club, recuperessin almenys part de la seva inversió.
Tot plegat, una altra burla de gran envergadura i una malifeta més de les innumerables que jalonen el mandat que, definitivament, haurà convertit el Barça en allò que mai no va voler ser, en un club dependent del capital aliè, de Goldman Sachs, i inevitablement reorientat (per la necessitat imperiosa d’ingressos per resistir un passiu de 4.000 milions de deute) cap al turisme i el públic VIP com una taula possible -en cap cas segura- de reparació financera. Una mesura que funcionaria molt millor sense aquesta servitud cap als socis, aquesta xusma que a Laporta tant li molesta perquè paguen molt poc i es queixen massa.
Van ser una estafa la renovació de Messi; la presentació dels avals i el seu manteniment (irregulars i il·legals); l’extermini de les Penyes; l’acord assembleari dels 1.500 milions (més 1.500 més en interessos) per a l’Espai Barça que es consumiran només en satisfer la desmesurada i insaciable set de capital de Limak; l’estructura executiva amb un CEO al capdavant; la supressió estatutària dels articles de control econòmic a la junta directiva; les comissions milionàries (70 milions a Darren Dein pels contractes mediocres amb Spotify i Nike, aquest darrer fins al 2038); les assemblees telemàtiques i bananeres; les palanques de 1.000 milions que només han servit per augmentar les pèrdues (230 milions en cinc anys); els tancaments retorçats que ja han fet fora dos auditors, i el tercer no aguantarà gaire més; els comptes manipulats i la realitat inqüestionable que, sense trampes estatutàries, la directiva de Laporta ja hauria estat destituïda per encadenar dos exercicis seguits amb dèficit i registrar un patrimoni net negatiu superior als 150 milions.
El Reus amb prou feines va resistir el modus operandi del laportisme unes quantes temporades abans de desaparèixer. Si el Barça aguantarà i resistirà serà perquè per a Goldman Sachs és un dels negocis més rendibles del planeta i perquè la Masia va obrant miracles. Encara. En mans de Laporta també acabarà sent —si no ho és ja— un altre niu d’agents, aprofitats i vividors. Com ho sembla l’administració del club.
