Les expectatives d’una recuperació real i efectiva dels comptes del Barça són, com el temps s’encarrega de demostrar, inversament proporcionals a la persistència de Joan Laporta a continuar actuant a la seva manera, amb enganys, rampells, improvisació i trampes. LaLiga acaba d’anunciar, per al Barça i per la resta de clubs, sense que aquesta informació provoqui cap demanda contra Javier Tebas per revelació de secrets, els límits del cost de plantilla. És a dir, el fair play financer, amb una nova caiguda als inferns del marge salarial del Barça de Laporta de 112,3 milions en relació amb els 463,6 milions (351,3 milions és el marge real) que fugisserament va presentar el febrer passat gràcies a una auditoria de tot a cent i al confús negoci dels seients VIP.
Al mes d’abril, quan Laporta va tornar a posar-se en mans d’un auditor normal -o seriós, per dir-ho d’una manera més col·loquial-, el primer que va fer va ser eliminar dels ingressos una operació comptablement fraudulenta amb la qual Laporta havia intentat enganyar la patronal per justificar la inscripció de Dani Olmo, que si avui encara juga és per caprici de la Moncloa i del mateix Florentino Pérez. El que vol dir que Laporta va vendre a dues empreses àrabs (Qatar i Emirats) 475 seients VIP per 30 anys a canvi de 100 milions que a l’hora de la veritat no han servit de res a efectes de millorar les possibilitats de la plantilla de Hansi Flick via fitxatges i inscripció ordinària.
Com és sabut, el reforç principal de la temporada, Joan Garcia, juga perquè es va lesionar Ter Stegen. La resta, incloses les millores de contracte, gràcies a dividends residuals —encara que excepcionalment lucratius— de la Masia de Josep Maria Bartomeu, a ampliacions de contractes com les de Koundé o Iñaki Peña, cessions esperpèntiques com la d’Ansu Fati i baixes inexplicables tipus Íñigo Martínez, a favor dels interessos personals del president a l’Aràbia Saudita i no de les necessitats i la voluntat de Hansi Flick. Sense cap acord escrit, Laporta va regalar Íñigo Martínez perquè li devia favors d’altres mercats en què s’havia avingut a signar temporada a temporada per alleujar el marge salarial.
Cada jugador inscrit des de fa anys s’ha convertit en un drama per als estats financers de Laporta, agreujats aquesta temporada de manera incomprensible, ja que als pressupostos de l’exercici 2024-25 s’hi havien injectat nous patrocinis i sobretot l’impacte teòricament positiu —almenys per a Darren Dein— de la millora de l’acord amb Nike.
Ni aquesta teòrica bona notícia ni els seients VIP han proporcionat a Laporta marge salarial, com LaLiga ha ratificat ara, fixat en 351,3 milions, 409,9 milions menys que el Reial Madrid, que disposa de 761,2 milions. És a dir, superat en positiu sobre el seu cost real de les plantilles de futbol i de bàsquet. Laporta, per contra, continua excedit en negatiu en almenys 158,7 milions, prenent com a referència els 510 milions pressupostats per aquesta temporada.
Laporta ja ha advertit que les despeses també han estat superiors a les aprovades en assemblea i sota l’estricte control de LaLiga. La dada preocupant que ara mateix amenaça la comptabilitat blaugrana és la por que Laporta hagués comptat amb aquests 100 milions extra dels seients VIP per quadrar els números de l’exercici, a més dels 12 milions aportats amb avals personals per poder formalitzar les inscripcions pendents.
Provoca una extrema preocupació que l’operació dels seients VIP s’hagués concebut no com un reforç per al fair play financer, sinó com una necessitat peremptòria i obligada per cobrir despeses que s’havien de pagar amb aquest retorn a l’Spotify que encara avui, començada la nova temporada, no és possible.
Veus com les de Marc Ciria, pronosticant la venda del 49% de BLM com a solució d’emergència abans de l’assemblea, sonen creïbles i terriblement alarmants en un context de finances al límit del col·lapse i de la intervenció parcial dels comptes per part de Goldman Sachs, que a finals del desembre ha de cobrar els primers 44 milions d’interessos, no de capital. Això gràcies a un refinançament de les primeres quotes que s’han endarrerit —a canvi de 100 milions més de cost financer— a partir de 2030, quan Laporta ja no sigui president.
Els socis laportistes, sobretot la seva claca i aquest entorn mediàtic que imposa una imatge tan desviada de la realitat econòmica, seran igual de còmplices i de culpables del que pugui passar si el continuen creient i comprant mentides com la de “ja estem operant amb la regla 1:1”, que el president va anunciar el juny passat. Queda ben clar que no deia la veritat: només el que els socis del Senat Blaugrana volien sentir.
