La claca de Joan Laporta -inabastable a la desil·lusió i fanatitzada per la necessitat de continuar creient en el monstre que, sobretot mediàticament, la premsa i l’entorn digital blaugrana han creat- no han tingut altra ocurrència que qualificar de miracle el fet que el Barça disposi avui d’una plantilla competitiva a la Lliga i a la Champions, que ja l’any passat va deixar una empremta inesborrable de la seva qualitat i ambició.
Segons els seus comptes i conclusions, és un fet sobresortint que Laporta només s’hagi gastat 337,4 milions des del 2021 en fitxatges per “fer un equip campió”, sobretot comparat amb el Reial Madrid, que en el mateix període “ha gastat 483,5 milions. Aquesta temporada s’ha gastat 167,5 milions després de no guanyar res important el curs passat. A l’estiu de 2023 es va gastar 156 milions, destacant els 127 milions pagats per Bellingham”, ha escrit Ferran Correas, autor de l’informe que ha titulat: “El miracle de Laporta: un equip campió amb mínima despesa. El Barça torna a estar entre els grans d’Europa havent gastat en fitxatges, des del 2021, molt menys que els seus grans rivals a la Champions”.
Aquest argumentari manipulat s’ensorra a la primera si, per exemple, s’analitza només des del punt de vista del balanç de títols: 5 del Barça i 10 del Reial Madrid, dues Champions League incloses, a 48,3 milions d’inversió per títol blanc contra 67,48 milions de despesa blaugrana en el mateix període.
El suposat mèrit atribuït a Laporta per aquesta capacitat d’estalvi en el camí fins a la formació de la plantilla actual a disposició de Hansi Flick també es desploma només recordant que, si hagués depès de la voluntat de Laporta i no de les seves limitacions financeres, s’hauria gastat una fortuna en Haaland, Bernardo Silva, Leao, Luis Díaz o Nico Williams i altres deu cracs pels quals ha sospirat, valorats en no menys de 80 a 100 milions cadascun.
No es pot sostenir, en cap cas, lloar ni el seu bon judici ni la seva inclinació a l’austeritat sabent que precisament el president blaugrana no ha fet una altra cosa al llarg dels darrers quatre anys que intentar esquivar l’esperit i la norma del control econòmic de LaLiga i de la UEFA amb l’únic propòsit de dedicar els pocs diners que queden al Barça en fitxatges, inclòs el malbaratament de la vergonyosa operació de Vítor Roque per més de 40 milions. Les queixes, lamentacions i protestes de Laporta contra el cinyell del fair play financer han estat recurrents i constants, com ho demostra l’hemeroteca. És clar que si Laporta no ha buidat encara més la caixa del Barça no és per falta de ganes de gastar i de repartir comissions, sinó perquè LaLiga li va imposar a partir de 2022 un pla de tresoreria rigorós i implacable contra els seus despropòsits i màniga ampla a l’hora de gastar fons inventats a base de trucs comptables.
Els comptes que eviten fer aquests entusiastes de la garreperia laportista informen que, fins i tot sota la vigilància i el fuet fustigador de Javier Tebas, Laporta s’ha excedit en les compres de forma recurrent, cosa que l’ha portat a un estat crònic de marge salarial per sobre de les seves possibilitats, morositat malaltissa i molt allunyat de la regla 1:1. De fet, fa dos estius que no pot inscriure futbolistes amb els seus propis recursos, ja que Dani Olmo, Pau Víctor, Joan Garcia, Marcus Rashford i la resta de les altes d’aquest estiu han obtingut les seves llicències a còpia de decrets del CSD, lesions de companys, rebaixes salarials allargant els contractes, baixes sense traspàs per esborrar nòmines (Iñigo Martínez i Oriol Romeu), cessions desesperades i un llarg etcètera de tripijocs que, de tota manera, no han evitat que, a l’hora de la veritat, la directiva hagi hagut d’avalar 12 milions.
Tampoc l’estudi s’atura a aprofundir en el fet que les palanques de Laporta han aportat 1.100 milions, dels quals ja se sap que la meitat (550 milions) eren fum, ficció. Igualment, han entrat en aquest període 550 milions nets que s’han volatilitzat, segons les memòries oficials, en despeses generals i en altres despeses que Laporta no ha explicat ni justificat, de manera que avui, encara amb l’enigma de quants milions de pèrdues presentarà l’exercici 2024-25, els fons propis del club són negatius en 94 milions, estant pendents més de 300 milions de regularitzar en vermell les depreciacions de Barça Vision i la falsa plusvàlua de la venda dels drets de TV de la Lliga a Sixth Street.
Finalment, Laporta també s’ha fumat, en aquesta espiral de pagaments inexplicables que tant dessagnen el club cada vegada menys misteriosament, el benefici de la venda (de gairebé 100 milions) de futbolistes de l’herència de Josep Maria Bartomeu procedents del futbol base i d’altres operacions en què han entrat -o, millor dit, sortit-, deixant superàvit, futbolistes com Nico, Todibo, Jutglà o Marc Guiu, entre molts altres.
Li han fet un mal servei a Laporta enaltint aquest fals i irreal tarannà meticulós i calculador. Més aviat l’han deixat al descobert i nu, tenint en compte que si l’equip està avui en condicions de competir és sobretot perquè s’ha estalviat comprar jugadors amb el perfil i l’extraordinari rendiment de Cubarsí, amb un valor de mercat de 25 milions, Lamine Yamal (180 milions), Pedri (120 milions), Gavi (70 milions), Araújo (60 milions), Balde (60 milions), Marc Casadó (30 milions), Fermín (50 milions) i Marc Bernal (10 milions).
Si haguessin anat al mercat a fitxar-los, el desemborsament, impossible per a un club en estat de ruïna com el Barça de Laporta, s’hauria elevat a 605 milions per afegir als invertits en la resta, 337,4 milions, per un total de 942,4 milions.
La conclusió és que, sense l’herència de Bartomeu, entre fitxatges i els cracs de la Masia, el desastre de Laporta estaria ara mateix arrossegant el club a un pou, aquest sí, del qual mai podria sortir. Assegurar, per tant, que “el Barça torna a estar entre els grans d’Europa havent gastat en fitxatges, des del 2021, molt menys que els seus grans rivals a la Champions”, i a més atribuir-li el miracle a Laporta, és més una heretgia que un acte de fe barcelonista. Una mostra de fanatisme entre el deliri i el servilisme de la soldadesca de la premsa laportista que no sap com justificar ni explicar les penalitats i la precarietat del mercat d’aquest estiu.
Res ja no pot sorprendre a hores d’ara de Laporta, un president que va fer fora Messi i va fitxar Vítor Roque gairebé pel mateix que costava la continuïtat de Leo i que va vendre Dembélé, probable Pilota d’Or 2025, per 25 milions, en una altra exhibició de les seves, com ara regalar Íñigo Martínez als seus nous amics de l’Aràbia Saudita.
