Les pobres ànimes barcelonistes que s’han d’arrossegar pel salari de la fam laportista tendeixen a exagerar l’elogi fins a la paròdia i el ridícul, fent gala també d’un fanatisme igual de vergonyós. Encara que ja anaven demostrant aquesta condició de claca sense fronteres des de fa molts mesos, ha estat amb motiu de la fogonada Flick que han deixat anar la llengua, uns davant de la premsa i uns altres a les xarxes socials, donant per fet que el laportisme, i amb ell els seus sequaços, entraven en una nova dimensió, allà on habiten els intocables i els escollits per a la glòria. És el cas de David Carabén i Josep Bové, intel·lectuals d’aquesta cort laportista que dona accés a l’olimp mediàtic de les seves castes més nobles i respectades.
Desfermat davant tanta adulació i protagonisme en els mitjans, a David Carabén, l’home orquestra del 125è aniversari, li va semblar que per posar en el seu lloc al president actual només podia equiparar-lo a la figura de Gamper i posar-lo a la seva altura. «El president fonamental perquè existeixi el Barça és Gamper, però a Laporta li ha tocat dues vegades treure al club d’una situació molt difícil. La primera, sent un paio jove, amb energia, era lògic que ho fes. Aquesta segona vegada, és la que parla millor d’ell. No tenia necessitat de demostrar res i, en canvi, ho fa. Demostra que és aquí només per amor al Barça. Laporta ha salvat dues vegades el Barça», ha dit.
Cal ser molt inconscient i ignorant de la història del Barça per afirmar tal barbaritat, sentir-se embriagat per un sentiment d’agraïment fora del normal o, justificadament si és el cas, dir això mateix a canvi d’una extraordinària contraprestació pels serveis prestats. Carabén, per tant, no entén la seva funció com comissionat del 125è aniversari del FC Barcelona des d’una perspectiva institucional, sinó com una celebració que té com a única finalitat homenatjar i il·lustrar a un sol president, Joan Laporta, com així va ser al llarg d’una gala d’obertura que amb el pas dels dies cada vegada sembla menys representativa i encertada.
Resumit, va voler destacar que menys Gamper i Laporta, la resta dels presidents són història barata o directius que no han fet una altra cosa que perjudicar els interessos de l’entitat. En un club seriós, David Carabén s’hauria desqualificat prou amb aquestes declaracions per deixar de ser immediatament responsable del 125è aniversari.
De veritat creu que Laporta ha salvat al Barça? Un dels pitjors efectes del virus del laportisme és la ceguesa, perquè només fa falta donar un cop d’ull als comptes del seu primer mandat, negatius en 47,6 milions, o als actuals, amb un fons patrimonial en vermell de 94 milions, per concloure que si Carabén sap de música és clar que no de números. Entre aquestes pèrdues del 2010 ha d’incloure’s el gran negoci de la compra dels terrenys de Viladecans, de més de 15 milions, encara inexplicat, com els fitxatges de Keirrison i Henrique, entre altres operacions comissionades igual de generosament i sospitosament que la de Ibrahimovic, per no parlar dels 10 milions d’origen uzbek que es va emportar amb no menys tèrbols i embullats manejos entre el seu despatx i la presidència. El club va haver de recuperar-se d’aquestes pèrdues i d’un deute superior a la facturació, com li passa ara en el seu segon mandat, a més de pagar multes milionàries pels favors a Mediapro i revertir la venda de Can Rigalt, també irregular i tancada en fals per burlar els auditors, per un import de 42 milions emprats en el seu moment per no avalar. Si s’afegeixen a aquestes atrocitats del passat les d’avui, com l’enredada de Barça Studios i la cadena de mentides al voltant de l’Espai Barça, que deixarà la institució en mans dels creditors, a més de la venda anticipada d’actius de futur i el ruïnós contracte amb Nike, entre altres pous sense fons que va obrint el president preferit de Carabén, insistir que Laporta ha salvat al Barça dues vegades sona a desvari o bé resulta ser, senzillament, el pagament degut en correspondència al privilegiat lloc seu al capdavant del 125è aniversari, honor concedit amb l’únic i veritable propòsit de servir a una persona i no al Barça.
D’una altra manera, en el supòsit que a David Carabén li sembli encertat que en aquesta gala seva, la del musical, pot explicar-se la història més moderna del club sense una referència a la Masia, d’on han sortit Guardiola i Messi, per exemple, perquè els fonaments i la supervivència del Barça només s’assenten en els pilars del laportisme, llavors pot ser que necessiti anar a un centre d’urgències.
Un altre d’aquests estómacs agraïts és Josep Bové, membre de la comissió d’història del club i parella de la vicepresidenta Elena Fort, qui, de sobte, per sortir a defensar al seu cap i responsable directe que ni a Elena Fort ni a ningú d’aquesta comissió els falti de res, es va deixar anar a X: «5 abril 2014. Els socis deien sí a un Nou Camp Nou. Set anys després, la junta directiva que havia fet el referèndum no havia mogut una pedra. Els que no es queixaven per set anys, ara ho fan per endarrerir la tornada dos mesos».
Bufetades per a tots, per a les juntes de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu, per no haver avançat en aquest assumpte, i també per als socis que se senten enganyats i emprenyats perquè el ball de promeses sobre la reobertura de l’estadi s’ha convertit en una mena de sainet per culpa precisament de personatges com Elena Fort i aquesta obsessió de la junta actual per sostenir un relat que la realitat s’obstina a contradir.
A Bové, un altre ignorant de la vida blaugrana, si és el cas encara més greu per la seva condició d’historiador i el rigor que se li suposa, li va respondre un soci del carrer, Quim Molins, encertadament:
«Referèndum abril 14. Concurs Nikken Sekkei març 16. Modificació i aprovació PGM, Ajuntament abril 18, Gene Juny 18. CUP i FVB impugnen MPGM. Aprovació def, TSJC rebutja recursos de Cup i FVB juliol 21. Amb MPGM prov, sol·licitud d llicencies (2 anys) 2020 llicencia excavació i pandèmia».
És a dir, que entre la parsimònia i el zel polític mai vist de l’Ajuntament i de la Generalitat, a més de l’actitud crítica, exigent, contrària, toca nassos diària dels veïns i de la CUP, que, per dir-ho en curt, es van passar sis anys torpedinant cadascun dels passos, la primera llicència no es va concedir fins que Bartomeu va ser eliminat. Amb l’arribada de Laporta, no obstant això, l’Ajuntament comença a fer els ulls grossos, la Generalitat encara més, i els veïns s’han posat ara de cop de part de les obres, encantats de la vida. Són situacions i escenaris del tot diferents.
Li val la pena a Josep Bové -i a uns altres en la mateixa nòmina ideològica- posar-se així en ridícul pel que li pugui deure a Laporta?
