Entre La revuelta de David Broncano a TVE o El hormiguero de Pablo Motos a Antena 3 fa temps que vaig triar El intermedio del Gran Wyoming a La Sexta. Això no impedeix que, si no hi hagués una altra opció, obligats a triar en la primera bifurcació em decantaria mil vegades abans per Broncano que per Motos. La vida dels programes televisius és com la dels gossos, cal multiplicar-la per set o per més, i el programa dels insectes, desenganyem-nos, ha envellit malament. El xou de Motos neix el setembre de 2006 a Cuatro, sis mesos després del de Wyo. Així, no he tingut mai la necessitat de veure’l. Això no obstant, de forma esporàdica, n’he vist fragments que, invariablement, m’afermen les tries. Desconec si la selecció respon a un component ideològic, que ben podria ser, el fet és que la proposta de Motos és casposa, ara i fa temps, amb un sentit de l’humor mancat de sentit i d’humor, com aquells acudits de cassets de gasolinera de l’Espanya d’Arévalo, de gangosos i homosexuals…
Sembla que el país ha trobat un altre motiu per dividir-se, un més. A les famoses dues Espanyes, la de la dreta i l’esquerra, la conservadora i la progressista, la catòlica i l’anticlerical, la vencedora i la vençuda, la vermella i la blava, ara hi podem afegir la de Motos i la de Broncano. Tu de qui ets més -em preguntaven l’altre dia-, de Motos o Broncano? Com si s’hagués de ser d’algú… De Wyoming -vaig respondre-, i, quan actua l’Andreu Buenafuente a 3Cat, de Buenafuente. La de Motos i Broncano no és una guerra nova. Al llarg de la història de la comunicació, altres van barallar-se abans i altres es barallaran després: José María García o José Ramon de la Morena, Pepe Navarro o Xavier Sardà, Sardà o Buenafuente, Ana Rosa Quintana o María Teresa Campos…
El punt àlgid de la rivalitat entre Motos i Broncano va arribar dijous de la setmana passada, quan el campió del món de MotoGP, Jorge Martín, a punt de ser entrevistat a La revuelta, va ser advertit que si es deixava entrevistar abans per Brocano ja es podia acomiadar d’anar al programa de Motos. El van pressionar fins que ho van aconseguir. La resposta de Broncano va ser explicar l’incident al seu programa, denunciar-lo públicament, donant a conèixer que aquestes situacions eren habituals, que no normals. Broncano afegia llavors que preferiria que la guerra es limités a unes quantes bromes, com havien fet ells. I, com que no tenia convidat, va posar en el seu lloc un documental de vint minuts d’animals, en què es veien cérvols bramant i cabres perseguides per depredadors. Una enginyosa manera de denunciar com actua la competència…
Tot plegat m’ha recordat la pintura de Francisco de Goya, Duelo a garrotazos, pertanyent a la sèrie les Pintures negres de l’artista aragonès. On es veuen dos individus lluitant a bastonades en un paratge desolat, enterrats fins als genolls. S’interpreta com la lluita fratricida entre les dues Espanyes; en l’època de Goya, entre l’Espanya dels liberals i la dels absolutistes.
