Rosell i la seva junta del 2010 ‘acusen’ Laporta de delicte per l’’avalgate’

Sandro Rosell i amb ell els membres que van integrar la seva junta al capdavant del Barça entre 2010 i 2014 han intentat sacsejar l’actualitat blaugrana amb l’emissió d’una nota pública, en forma de carta als socis del FC Barcelona, en la qual denuncien l’‘avalgate’, és a dir, el fet d’haver acceptat i utilitzat diners de tercers per a pagar els interessos de l’aval de 17 de març de 2021. Es tracta d’aquell aval aconseguit per Laporta de matinada i al límit del marge de deu dies contemplats en els estatuts, que ja va contenir destacades irregularitats, com que avalessin socis no electes, infringint la normativa, i que ara es veu embolicat en una polèmica de bastant calat, investigada a fons per Hisenda, en principi per la seva transcendència fiscal, sense perjudici que la flotació de determinats capitals, pel seu origen i ús final, condueixi a mals majors per als qui van pagar els interessos de l’aval i per als qui van evitar fer-ho, beneficiant-se d’una pràctica absolutament contrària a la llei.

Aquest seria, exactament, l’aspecte més rellevant del comunicat de Rosell en contra de la junta de Laporta i, al mateix temps, el menys percebut i destacat pels mitjans i per l’opinió pública barcelonista, ja que l’expresident deixa clar que l’actuació de la junta actual és directament un delicte i l’acusa per aquest motiu.

Una altra cosa és que ho faci d’una forma edulcorada i superficial, massa amable segurament, com ho demostra la intranscendència mediàtica de la imputació, més enllà que a la directiva de Laporta no li hagi fet ni pessigolles i que la premsa en general no hagi volgut llegir entre línies ni abundar en un assumpte com l’’avalgate’, en el qual cap ploma de prestigi ni mitjà ni tampoc els potents ecosistemes digitals del laportisme volen entrar. Ho regategen i ho ignoren, precisament perquè la infracció és tan flagrant i injustificada que resulta impossible d’exculpar-la ni d’encobrir-la, tret que, com fa tot aquest col·lectiu laportista, s’oculti sota un mantell de silenci i s’ignori deliberadament. La pestilència seria insuportable en cas de remoure’s l’assumpte.

José Elías, un dels avaladors que li va salvar la papereta a Laporta quan estava a punt de no poder prendre possessió, ha admès, per part seva, haver-se “salvat d’un bon marró”, després d’haver anat a declarar a Hisenda per a donar explicacions, ja que “en el meu cas, jo vaig sufragar les despeses del meu aval, a més de posar en joc el meu patrimoni, i a sobre em van demanar que em fes càrrec de la resta dels interessos de tota la directiva. ‘Com?’, vaig preguntar, ‘que a sobre pagui jo les despeses dels altres? Aquell dia vaig comprendre que alguna cosa no m’havien explicat bé d’aquesta pel·lícula’“, ha manifestat l’empresari d’Audax, que també va sortir corrent de l’entorn d’aquella junta i que ara juga a ser precandidat de cara a les eleccions del 2026.

Rosell, en el seu relat, concentra el seu missatge en un assumpte col·lateral, ja que des de la junta de Laporta es va filtrar, a tall de reacció a la publicació dels detalls de l’’avalgate’, que les trampes i paranys per a fer front als interessos de l’aval amb recursos del club, o indirectament a través de tràfic d’influències, era una pràctica més o menys habitual o estesa en el temps en juntes anteriors. Per això, Rosell afirma que “fins i tot mantenint el respectuós silenci que em vaig imposar des del 2014, cap a les directives que van assumir la gestió del club després del meu mandat, enfront d’aquesta falsedat, em veig en el deure de proclamar categòricament que tots els membres de la meva junta directiva van constituir els avals personals i preceptius conforme a la norma. Es va fer de manera mancomunada i solidària davant l’LFP, per un total de 60 milions d’euros. Cadascun de nosaltres va assumir íntegrament el cost financer del manteniment de l’aval, pagat directament de les nostres butxaques i a través dels bancs corresponents, al llarg de les temporades 2010-11, 2011-12 i 2012-13, fins que els resultats positius ordinaris acumulats de la nostra gestió ens van dispensar de fer-ho”. Després, exigeix a la junta de Laporta “que ho desmentiu taxativament i que demaneu l’oportuna rectificació als mitjans que ho van publicar”.

Prec al que, com no podia esperar-se una altra reacció, Laporta no s’ha dignat ni respondre, filtrant als seus mitjans més pròxims un missatge en el sentit que Rosell hagués degut plantejar aquesta esmena o rectificació sobre aquest tema als mitjans que el van publicar, cal dir que citant fonts de la directiva actual.

El paràgraf clau de Rosell, també el més relegat a l’oblit i deliberadament omès en la seva forma i fons, és el que al·ludeix al motiu principal pel qual, sota la seva presidència, el cost íntegre dels avals va recaure en els seus directius: “No podria ser de cap altra manera, atès que, de no haver-ho fet així, hauríem incorregut en una infracció greu dels Estatuts del FC Barcelona, del Codi Ètic i de la llei“.

Dit d’una altra manera, que s’hauria comès un delicte, en opinió dels experts, per presumpta corrupció entre particulars per part de Laporta i de la seva directiva en haver emprat diners d’aportacions d’empreses i de persones alienes a les escollides democràticament pels socis del club per a avalar i fer front al pagament dels interessos corresponents a aquestes garanties que la llei exigeix, però que limita als càrrecs electes.

Que hagi transcendit fins ara, les ‘col·laboracions’ rebudes en aquest compte del Banc de Sabadell, en el qual els directius constaven com a titulars, encara que la majoria desconeixia els seus moviments, han estat les següents: 350.000 euros d’un proveïdor de serveis del club, ISL Futbol LLC, llicenciatària de les Barça Academy als EUA des de 2015; 750.000 euros de l’empresa JBM Investments 2014 SL, administrada per l’empresari israelià Morris Moshe Benisty, amic i soci del president en negocis al marge del Barça, i 700.000 euros de l’empresa Capital Planet SL, administrada per Xavier Laporta, germà del president.

La societat ISL Futbol LLC va rebre, posteriorment a aquest ingrés que s’ha volgut justificar com un préstec -igualment inacceptable per tractar-se d’un proveïdor-, l’encàrrec d’organitzar dos partits amistosos del primer equip en la gira d’estiu pels EUA de l’any 2022.

Tampoc es contempla en cap circumstància com a justificant que el club estigués en una situació financera crítica, doncs per analogia, la junta de Rosell de 2010 va constituir els avals personals i preceptius conforme a la norma, de manera mancomunada i solidària davant l’LFP, per un total de 60 milions d’euros, assumint, també, íntegrament, el cost financer del seu manteniment amb càrrec a cadascun dels directius al llarg de les temporades 2010-11, 2011-12 i 2012-13. És a dir, que van haver d’avalar al llarg de tres temporades fins que, amb una recepta tan senzilla com ferma, a força d’incrementar els ingressos i controlar les despeses, al revés de la dinàmica laportista dels últims anys, els beneficis acumulats van superar el 15% de les despeses ordinàries de la temporada 2013-14, tancada a 30 de juny del 2014 amb un superàvit acumulat de 134,1 milions de beneficis i uns fons propis positius de 55 milions.

L’herència del primer Barça de Laporta va ser un club en fallida tècnica, amb fons propis negatius de 59 milions, resultat de l’acumulació de pèrdues anuals en els comptes d’explotació, entre elles pèrdues per 79,6 milions de l’últim exercici presidit per Joan Laporta. Llavors, el Barça tenia una facturació de 415 milions i un deute brut encara superior, de 430 milions.

En el mateix període de quatre anys Laporta està, també, a anys llum d’haver millorat una situació econòmica i financera delicada que va heretar a conseqüència dels 300 milions deixats d’ingressar per la pandèmia i que només ha fet que empitjorar sota el seu mandat.