Un dels trets dominants del cas Negreira, pel que fa als passos de la defensa des del club, és el del continu nyap i el descontrol, començant perquè va ser el mateix club el que, a més de tallar de cop els pagaments, provocant la prosaica reacció de José María Enríquez Negreira en forma de burofax, va intentar beneficiar-se d’un tractament fiscal, la qual cosa va provocar l’interès d’Hisenda per la naturalesa d’aquest tràfec de pagaments a un àrbitre amb càrrec al Col·legi d’Arbitres. Avui es coneixen més detalls d’aquesta llarga llista de negligències i de poca traça que la Fiscalia Anticorrupció, el Reial Madrid i la resta dels clubs a través de LaLiga han aprofitat per teixir una trama que es vol presentar davant l’opinió pública com la punta de l’iceberg d’una corrupció sistemàtica al futbol espanyol i com un cas de suborn que ha cridat poderosament l’atenció de la UEFA, encara que per ara el Barça hagi aconseguit endarrerir una possible sanció.
Ja es va comentar al seu moment que Joan Laporta havia mentit sense ruboritzar-se quan, en el seu dia, va comparèixer davant la premsa juntament amb una sèrie de caixes i va afirmar que hi havia els informes de Negreira des de la seva època menys els que ja havien estat esborrats en el procés de la destrucció de documents administratius antics realitzats regularment. Gràcies al fet que ja s’ha aixecat el secret de sumari s’ha pogut confirmar que, en efecte, les caixes no contenien cap dels informes d’Enríquez Negreira, sinó del seu fill, Javier Enríquez, totalment fets, lliurats i cobrats sent president Josep Maria Bartomeu.
El que consta a l’escrit de resposta a requeriment del jutge Joaquín Aguirre és que, segons la versió del FC Barcelona, el material estava en possessió de Carles Naval, delegat del primer equip, i que no es va detectar la seva presència fins un mes després de la sol·licitud del jutjat. Se l’assenyala a ell, així doncs, com el qui no es va adonar de l’arxiu d’aquests dossiers en alguna de les àrees de la Ciutat Esportiva Joan Gamper.
L’informe intern encarregat per Laporta al bufet de l’advocat Andreu van den Eynde, escrit íntegrament en català, relata com Naval va ensenyar a l’advocat quatre caixes de documentació que contenien informes en paper i CD, i que van ser lliurades en custòdia al compliance del club abans de ser trameses al jutjat.
Fonts periodístiques que han tingut accés al sumari han detallat l’inventari realitzat pel FC Barcelona que fa referència a quatre caixes més un portafolis. La caixa 1 es corresponia amb informes tècnics arbitrals i de partits, alguns amb observacions tècniques. En total, 376. Sobre la caixa 2 detalla l’existència de 20 sobres, cadascun amb diversos informes i CD. a més d’anotacions manuscrites. El mateix per a la caixa 3 amb sobres numerats del 21 al 47. En total, 171 informes i 40 CD. A la darrera caixa es va lliurar un arxivador amb documents ordenats alfabèticament pels cognoms dels àrbitres i dades estadístiques amb 100 informes. I, finalment, al portafolis, quatre documents, un desplegable d’estadística del Barça corresponent a la temporada 2017/18 i un annex amb el visionament dels partits amb anàlisi arbitral, un altre desplegable d’estadística del Reial Madrid a la mateixa temporada, també amb un resum dels partits d’aquest equip i el corresponent examen arbitral. El tercer dossier contenia una comparativa de penals i targetes entre el FC Barcelona, el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid i el quart document era sobre la Copa del Rei 2017/18, relatiu a errors arbitrals.
En definitiva, el que Laporta va dir mostrar com el material atribuït a Enríquez Negreira en realitat era completament del seu fill, contenint també informació de caràcter confidencial, segons la Guàrdia Civil, procedent de fonts reservades de dins del Comitè Tècnic d’Àrbitres, en concret sobre represàlies contra un àrbitre assistent després d’un clàssic, el típic neveràs de càstig per alguna decisió que havia disgustat la cúpula arbitral.
La història dels pagaments a Negreira, per més que resulti del tot impossible relacionar-los amb un favoritisme demostrable cap al Barça -ni tan sols sospitós- sobre el terreny de joc, no deixa de ser negligent des de qualsevol punt de vista.
Segons s’ha confirmat, bé davant la Guàrdia Civil o en seu judicial, la due dilligence del 2010 va advertir la directiva de Sandro Rosell en el seu moment sobre la quantia de les factures, cridanera, i la inexistència d’un contracte que emparés aquesta relació, així com del contingut dels informes i del seu parador. Com a l’època de Laporta abans i més tard amb Bartomeu, al principi tothom va mirar cap a un altre costat perquè es considerava una operativa implícita i inalterable d’aquell submon complex de la connexió blaugrana amb l’estament arbitral. Quan va explotar el cas, a més de trigar setmanes a reaccionar, Laporta va donar al seu dia les pitjors i menys convincents explicacions, al mateix temps que alguns dels entrenadors del primer equip com Ernesto Valverde i Tata Martino van manifestar no haver tingut constància dels informes esmentats.
En el desenvolupament processal, d’altra banda, Laporta ha pretès presentar el Barça com a part perjudicada per fer recaure qualsevol responsabilitat penal sobre les figures de Rosell i de Bartomeu, maniobra de la qual gairebé surt escaldat, ja que el jutge va reaccionar cridant-li l’atenció per la seva conducta, recordant-li que si ell no consta com a investigat només és per la prescripció legal del delicte i, fins i tot, intenta incloure’l ara sobre la base del delicte de suborn, encara que la Fiscalia s’hi oposa.
És clar, més enllà de les proves que puguin demostrar, o no, l’intent d’influir en la competició d’alguna manera, que des del bàndol blaugrana no hi ha una coherència a l’estratègia de la defensa mentre el signe dels arbitratges continua sent tan escandalosament madridista i immune com ho ha estat des de l’inici dels temps.
