La crisi provocada per la derrota contra el Reial Madrid, més per la forma que pel fons, ja que no deixa de ser la pèrdua d’un títol menor, s’obre aquest diumenge a una possibilitat de superar-la si l’equip de Xavi és capaç d’oferir una bona imatge i un resultat convincent al camp del Betis. Després, el calendari es torna assequible amb les visites del Vila-real, l’Osasuna i el Granada a Montjuïc i sortides també oportunes a Vitòria i Vigo abans de l’examen de Champions davant d’un Nàpols desdibuixat i amb seriosos problemes de joc i de resultats. Joan Laporta té l’oportunitat de sortir il·lès del seu primer ensurt veritablement seriós d’aquest segon mandat i de revertir aquest estat d’amnèsia i de paràlisi social i mediàtica en què s’havia instal·lat tan confortablement des del març del 2021, aviat farà tres anys.
Així funciona el futbol i sobretot el Barça des que Joan Laporta va tornar a la presidència i el barcelonisme, majoritàriament, va donar per fet que amb el seu vot imprudent i temerari els dies de penúria i infelicitat s’havien acabat per sempre. Tan bèstia i dominant va ser aquest pensament col·lectiu, com una catarsi pròpia d’una secta i completament irracional, que cap catàstrofe no havia afectat fins ara la popularitat i el plàcid regnat absolutista del seu president. Fer fora Messi, arrossegar el club a la ruïna que suposa perdre cada any gairebé 200 milions ordinaris, haver esgotat les palanques per estar encara pitjor que abans, viure sota la llosa d’un deute impossible de retornar o haver compromès 1.500 milions només per afavorir els interessos del Limak, a més d’haver tallat tots els mecanismes democràtics i estatutaris de participació, opinió, expressió del soci -i, fins i tot, del mateix vot d’una massa social ignorada i perseguida a tots els fronts fins a fer-li la vida impossible i gairebé fer-la fora de Montjuïc i del cens-, tot això no havia alterat, gairebé al contrari, la reputació del seu president.
Tampoc l’infern de la nit de l’Eintracht, les mentides permanents sobre el retorn de Leo, ja que tot va ser un conte xinès, o les eliminacions a Europa, quatre seguides i vergonyoses, li van passar factura. El fet que l’any passat, amb els 1-0 de l’equip de Xavi, el control de la grada d’animació i una orquestrina mediàtica que va voler veure i etiquetar en el seu joc traces del passat gloriós dels inoblidables anys de Messi i d’aquesta entelèquia sobre la reconstrucció d’un equip igual d’extraordinari va conformar tothom.
En el fons, però, Laporta s’ha dedicat a aprofitar el millor de l’herència (Araujo, Pedri, Gavi, Balde i els que han arribat com a Lamine Yamal o Fermín) per fer passar per cracs de talla mundial fitxatges com els de Ferran Torres, Raphinha, Koundé, Gundogan, Cancelo, Joao Felix i, fins i tot, el de Lewandowski, amb un palmarès extraordinari, encara que amb una edat més propera al final de la seva carrera que al de poder liderar l’equip blaugrana a la conquesta d’una altra Champions.
I, així i tot, després dels partits veritablement angoixants de l’equip aquesta temporada per guanyar rivals com el Celta, l’Alabès, l’Almeria i no perdre davant el Granada o el Mallorca, la mateixa fe laportista, increïblement interioritzada, hauria resistit força si no hagués estat per les derrotes a la Lliga i a casa davant el Madrid i el Girona i l’esfondrament al clàssic d’Aràbia Saudita, de tots el menys transcendent a tots els efectes futbolístics.
No obstant això, el rebot social i periodístic registrat ha assolit proporcions que a Laporta haurien de preocupar-li perquè, de sobte, els mateixos milers de barcelonistes que semblaven indolents i insensibles a qualsevol cataclisme en la gestió directiva, i a prova de disgustos al camp, han reaccionat amb una virulència i un negativisme pertorbador per a l’estabilitat i tranquil·litat de la junta.
Laporta ha aplicat a la crisi la mateixa actitud covarda i pusil·lànime de tot aquest mandat. Va trigar setmanes a sortir a justificar -malament- el cas Negreira, es va amagar a la mentidera presentació del finançament de l’Espai Barça i no hi ha dubte tampoc que ha interposat tota la distància telemàtica que ha pogut entre ell i el soci a les assemblees. Ni vol ni li ve de gust donar explicacions, ell ja està en un altre nivell, en el de viatjar en gran, divertir-se i abraçar Florentino Pérez a la llotja de Riad mentre des del Bernabéu es querellen contra el Barça per enfonsar-ho pel cas Negreira i Laporta li fa de bufó al teatret madridista de la Superlliga.
Florentino té Laporta i el Barça on el volia, a la seva mercè, ofegat per l’economia i les finances, sense poder fitxar mentre ell pot triar entre comprar Mbappé o Haaland, o potser tots dos. A Laporta, contradictòriament, no li arriba ni per fer fora Xavi, que no gosa posar de titular Vitor Roque perquè el que necessitava era un substitut de Gavi.
El silenci presidencial ha estat criticat pels mitjans, majoritàriament pels mateixos laportistes, acorralats pel seu propi discurs, la seva ceguesa i la seva adhesió indestructible al règim, cosa que els ha deixat indefensos i sense arguments davant de la seva pròpia audiència. Laporta confia que el calendari i un parell de bons resultats, combinats amb alguna ensopegada del Madrid o del Girona li tornin la parla. La seva única estratègia és la de l’escapisme i la d’elevar el protagonisme de Deco, a qui exigeix ara intervencionisme en la gestió de Xavi, o sigui indicar-li per on ha d’anar el seu dia a dia, una mena de policia amb la finalitat de duplicar l’escut perquè les crítiques, si tornen, encara no vagin dirigides a la llotja.
