Dues urgències

Hem superat el solstici d’hivern i, després de la foscor, els dies ja comencen a ser més llargs. És el cicle de la vida que, malgrat tota la potència i la intel·ligència superior que exhibim els humans, ens imposa, impertorbable i implacable, la seva llei. És el moment del renaixement de la natura, que també podem aplicar a les nostres tasques i projectes vitals.

Barcelona i Catalunya es desperten d’una llarga i tenebrosa decadència. El colauisme i el processisme han coincidit en el temps i en l’espai per enfonsar-nos en el descrèdit, en una de les etapes més sòrdides de la nostra vida col·lectiva des de la mort del dictador Franco.

Em sap greu dir-ho. Viatjo sovint, des de fa molts anys, a Madrid i l’impuls que ha experimentat aquesta metròpoli és espectacular. Abans, era a Barcelona on es concentrava l’energia creativa i on venia gent d’arreu d’Espanya i del món, atreta per la llibertat i la imaginació desbordant que es generava a la capital de Catalunya. Ara, aquest pol d’atracció el té Madrid.

Quelcom semblant podem dir d’altres ciutats de la península que trepitgen fort (penso en València, Lisboa, Sevilla, Màlaga, Saragossa…) i que s’estan erigint en fars de referència per la seva vitalitat i el seu dinamisme. Encara que a les quatre capitals de demarcació de Catalunya tinguem estació de l’AVE, es pot ben bé dir que hem perdut el tren.

Els factors que ens han menat al fons del pou són múltiples, però cal identificar-los amb els vuit anys de la caòtica alcaldia d’Ada Colau a Barcelona i els deu anys de processisme -amb les nefastes presidències d’Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra-, que ens van instal·lar en un Dragon Khan permanent i, sobre tot, ens van fer perdre un temps preciós amb les seves elucubracions.

No dubto que darrere de la “revolució dels somriures” i darrere de la “revolta dels indignats” podia haver-hi molt bones intencions i ganes de millorar la nostra realitat immediata. Però els que es van col·locar al capdavant d’aquests moviments polítics van ser uns oportunistes sense escrúpols que van gestionar fatal la confiança que els hi va donar la gent a les urnes i que van aprofitar els càrrecs assolits per col·locar i subvencionar família i amics a compte de la “mamella” pública. Un “dejà vu” típic de la “vella política” que, suposadament, volien enderrocar.

La sortida d’Ada Colau del despatx de l’alcaldia i la de Junts x Catalunya del Govern de la Generalitat sembla que hauria de marcar un punt d’inflexió en la dissortada etapa que hem patit a Barcelona i a Catalunya. Tot és molt precari encara, com passa els primers dies després del solstici d’hivern. 

Jaume Collboni ocupa l’alcaldia de Barcelona, gràcies als vots del PP, i Pere Aragonès governa amb només 33 diputats de 135. Aquesta provisionalitat s’aguanta amb pinces i, en bona part, es manté dempeus per la teranyina de pactes que ha teixit Pedro Sánchez a Madrid per aconseguir la seva investidura i continuar a la Moncloa.   

Allò que és prioritari i hem de tenir molt clar és que no podem perdre més temps en “novel·les de cavalleries”. Ni destruint la Barcelona que ens va llegar el genial Ildefons Cerdà amb experiments d’aprenent de bruixot ni condemnant el destí de Catalunya a una independència que, en el segle XXI i en el marc de la Unió Europea, és absurda i inviable.   

Dos polítics aparentment raonables ocupen l’alcaldia de Barcelona, la presidència de l’Àrea Metropolitana i la Generalitat, les tres institucions més importants que tenim. A més, les seves relacions personals i polítiques amb el president del Govern espanyol són fluïdes.

Cal aprofitar aquesta conjuntura excepcional per, com l’au fènix, intentar renéixer de les cendres i fer que Barcelona i Catalunya tornin a brillar amb llum pròpia. Això implica també els agents econòmics i socials, molt tocats i desorientats després d’aquests anys de desori.  

Amb seny i empatia, escoltant els consells d’aquells que realment en saben i sense ànim revengista, tenim una oportunitat per redreçar el rumb i sortir de l’atzucac. Barcelona i Catalunya afronten dos problemes urgents i inajornables:

*L’aprovació dels pressupostos de la capital i de la Generalitat per a l’any 2024, un instrument cabdal per poder desplegar l’acció de govern municipal i autonòmica. El més lògic i pragmàtic és que PSC i ERC es posessin ràpidament d’acord per desbloquejar els comptes d’un cantó i l’altre de la plaça de Sant Jaume. Seria la demostració que hi ha ganes, realment, d’encetar una nova pàgina.

*La sequera que afecta les conques internes de Catalunya i que amenaça, a curt termini, el subministrament regular d’aigua a les comarques gironines i a les que depenen de l’aqüeducte Ter-Llobregat (en especial, la gran conurbació de Barcelona). Els col·legis professionals d’Enginyers de Camins, Canals i Ports; d’Enginyers Agrònoms; d’Enginyers Industrials i el d’Economistes han proposat una interconnexió entre les xarxes del Consorci d’Aigües de Tarragona (CAT), que s’alimenta amb l’aigua que venen els regants del Delta de l’Ebre, i la de l’ATLL per evitar que hi hagi restriccions. Els embassaments de la conca de l’Ebre estan al 62% de la seva capacitat (actualment, acumulen uns 5.000 hectòmetres cúbics), mentre que els de les conques interiors, gestionats per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), només disposen d’unes reserves de 120 hectòmetres cúbics (17% de la seva capacitat).

La situació és crítica, per la manca de decisions i d’inversions dels últims anys que afecten a la planta dessaladora de la desembocadura de Tordera (Costa Brava) i a la que s’ha de construir a la desembocadura del Foix (Baix Penedès). Però, per por de perdre la seva clientela electoral a les comarques de l’Ebre, el Govern de Pere Aragonès s’oposa rotundament a la interconnexió entre les conques que li proposa l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua, encara que sigui amb caràcter puntual i reversible.

El més xocant és que el president de la Generalitat ha fet recentment un viatge oficial a Corea del Sud, on ha refermat el compromís i l’ajuda del seu Govern perquè la multinacional coreana Lotte Energy Materials instal·li una fàbrica per a la producció de components per a bateries a Mont-roig del Camp (Baix Camp). Aquesta factoria està previst que consumirà 2.500 metres cúbics diaris d’aigua de l’Ebre!

Amb l’aigua passa el mateix que amb el desplegament de les energies renovables a Catalunya, que estem a la cua, malgrat les òptimes condicions que tenim per a la seva implantació massiva. El gran error del Govern és no fixar la provisionalitat del seu funcionament, en espera que els avenços tecnològics en marxa ens proporcionin noves fonts d’energia abundant i neta.

Els parcs eòlics i fotovoltaics es poden muntar i desmuntar amb facilitat. Si s’establís un termini raonable per al seu funcionament i desmantellament obligatori -per exemple, 25 anys- la seva expansió seria més digerible per a les comunitats rurals i més ràpida. 

La Generalitat es gasta una fortuna en publicitat i comunicació. Però és incapaç d’invertir aquesta milionada d’una manera útil i efectiva per fer avançar allò que realment importa.

A totes les lectores i lectors d’EL TRIANGLE: Molt bon any 2024!

(Visited 284 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari