L’impost Laporta sembla una altra broma pesada, una forma estúpida de provocar encara més mal rotllo amb els socis o, simplement, una acció més, maquinada i perversa, d’aquesta política antisocial que aplica el president del FC Barcelona des que, després de guanyar les eleccions el març del 2021, va resoldre ignorar, enganyar i prescindir de l’essència del barcelonisme i de la mateixa raó de ser del Barça, la seva gent, la seva història i el seu aferrament i arrelament al club.
Amb Joan Laporta, la deriva vol ser una clara aposta pel clientelisme de cara al nou estadi i de persecució i de gota malaia contra els socis perquè, al cap i a la fi, paguen poc, exigeixen massa i, a més, es creuen amb dret a participar, opinar i ser informats de les actuacions de la directiva. La idea de cobrar un extra de 10 euros a cada soci si volen rebre a casa seva el carnet de soci físic, com sempre havia estat des que el club és club, no respon a cap pla d’estalvi, sinó a la mateixa vocació de torturar-los lentament a còpia de conculcar i reprimir la seva legítima condició de propietari del club.
A la directiva del seu primer mandat, entre el 2003 i el 2010, el mateix Laporta va encunyar una frase que es va fer extraordinàriament popular en l’àmbit intern. “El soci té drets, però se’ls haurà de guanyar”, repetia, un ideari aplicat des de llavors a totes i cadascuna de les decisions de la junta.
El que avui està succeint amb el segrest de les llibertats dels drets socials no és res que no se sabés. És la continuïtat i perfeccionament de les seves malifetes comeses al llarg del seu primer mandat, però que massivament i voluntàriament els socis van ignorar l’hora de votar el 7 de març de fa dos anys, obsessionats i manipulats per una subtil i intel·ligent campanya prèvia a les eleccions, fruit de la qual van actuar convençuts que Laporta era l’únic antídot contra la fi del món a què Josep Maria Bartomeu havia conduït als barcelonistes.
La taxa de deu euros per la cara, afegida amb sorpresa i amb aquesta traïdoria i nocturnitat tan pròpia del tarannà laportista, encobreix un augment del preu del carnet per sobre de l’IPC, cosa que marquen els estatuts i afegeix un altre abús i un altre imaginativa mentida a un annus horribilis per al soci, expulsat del Camp Nou per les obres, indesitjat pels preus, les condicions, el desgavell, el maltractament i les incomoditats de Montjuïc, i marginat per una revisió confusa i truculenta de cens que, com ara s’ha pogut comprovar, ja amagava des del primer moment la transformació digital íntegra de la condició de soci, segurament inapropiada o si més no complicada per al col·lectiu de més edat, el mateix que Laporta ja va insultar al seu dia amb el despectiu qualificatiu de l’IMSERSO blaugrana al servei de Josep Lluís Núñez.
Ni que sigui perquè ell mateix es va acostant a aquest estatus de pensionista (61 anys), Laporta no pot reprimir aquesta aversió al barcelonista veterà, enriquit per l’experiència, assenyat i persistent en les reclamacions i reivindicacions. Senzillament, no l’ha suportat mai, va ser el seu pitjor enemic en els temps de l’Elefant Blau i aquesta és una espina que mai no s’ha pogut treure ni quan va ser president el 2010 ni ara que ja forma part de la casta preveterana de la massa social. El cànon senil va majorment teledirigit contra aquest col·lectiu.
Aproximadament, en cas que fins a 100.000 dels socis abonessin aquest impost pel legítim i secular dret a disposar d’una targeta física identificativa com a soci del FC Barcelona, la recaptació seria d’1 milió, més o menys el que pugen les factures al cap de l’any dels dinars i sopars del president. O sigui que Laporta engoliria ell només el presumpte benefici d’aquesta mesura tan impopular, justificada en una barreja d’austeritat i de modernitat que arriba tard i absurdament imposada en el moment més baix de la seva popularitat i de la de Xavi.
El laportisme del futur ja és aquí. Quan es reobri l’estadi parcialment, d’aquí a poc menys d’un any, la neteja social continuarà amb una acurada selecció d’abonats, elegits a prova de mocadorades i de protestes, igual que els membres i condicions de la grada d’animació, perquè cada partit del Barça, amb independència del resultat i de la conjuntura, s’assembli a aquestes desfilades romanes de Quo Vadis en honor a l’emperador de torn. Per no parlar del balanç final del cens, amb milers de desercions en curs i la ferma virtualització de les assemblees amb l’excusa telemàtica per evitar que qualsevol soci pugui plantejar intervencions crítiques o arguments sòlids contra decisions d’una junta que ha fet de l’autocràcia, la tirania, l’ocultisme i l’estil dictatorial un model de governança que, per definició, converteixen el soci en un col·lectiu prescindible. Ja n’hi haurà d’altres disposats a pagar aquests 10 euros i molt més. Aquesta és, si més no, la teoria laportista.
