El mestre que va prometre el mar

Passa poques vegades que en el passi comercial d’una pel·lícula part del públic aplaudeixi quan s’acaba. Em va sorprendre i agradar quan em vaig trobar amb aquesta actitud de part dels assistents a la projecció d’El mestre que va prometre el mar, el passat diumenge 12 de novembre a una de les sales dels cinemes Girona, a Barcelona.

Comparteixo l’agraïment dels espectadors que van mostrar la seva satisfacció amb la pel·lícula aplaudint-la. No he llegit la novel·la de Paco Escribano en la que es basa: Desenterrant el silenci: Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar. Però sense haver-la llegit crec que cal fer-ho de la mateixa manera que recomano veure la pel·lícula que ha dirigit Patricia Font.

M’ha agradat també saber que les primeres projeccions han tingut una molt bona acollida de públic, fet especialment meritori en uns temps en què molta gent prefereix asseure’s davant el televisor per veure una pel·lícula o uns quants capítols d’una sèrie en una plataforma de continguts en comptes de desplaçar-se a una sala de cinema.

I penso que l’estrena d’El mestre que va prometre el mar ha arribat en el moment perfecte. Ha coincidit amb les manifestacions a Madrid i a d’altres ciutats d’Espanya on s’han escoltat “vivas” a Franco, càntics de Cara al Sol o peticions d’un nou Alzamiento Nacional. L’Alzamiento Nacional de Franco va ser el que va fer impossible que el professor Antoni Benaiges, nascut a Mont-roig del Camp, portés a veure el mar els nens i nenes que eren alumnes seus a Bañuelos de Bureba, un petit poble de Burgos,. Va ser aquell cop militar contra la República el que va acabar amb la seva il·lusió i la seva vida.

Patricia Font ens mostra la vida d’aquest mestre (Enric Auquer) paral·lelament als esforços d’una dona (Laia Costa) per trobar les restes del seu besavi, que va ser pare d’un alumne de Benaiges. No és una pel·lícula amb final feliç. La guerra civil no el va tenir. Però El mestre que va prometre el mar ens recorda la necessitat de no oblidar el mal que van fer aquells que es van revoltar amb les armes contra la República espanyola. I d’exigir contundència judicial contra els que avui surten al carrer per cridar contra la democràcia espanyola i per reivindicar el cop d’Estat dels que van assassinar la que teníem el 1936.

Antoni Benaiges hauria d’haver pogut portar els nens i nenes de Bañuelos de Bureba a veure el mar tarragoní. Un bon homenatge que podem fer-li a ell i al que representa és anar al cinema a veure com ho va intentar. I si aplaudeixes quan acabi la projecció, segur que no estaràs sol.

Per cert, a la pel·lícula i als seus protagonistes possiblement també els aplaudeixen a més d’una gala de lliurament de premis en els propers mesos. Ja han començat a recollir-los.

(Visited 166 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari