El rècord mundial de la partida d’escacs més llarga de la història va ser establert el 1989 pels jugadors Ivan Nikolic i Goran Arsovic a Belgrad, Iugoslàvia. La partida va començar el 19 de setembre de 1989 i no va acabar fins al 27 de febrer de 1990, és a dir, va durar 269 dies. Durant aquest temps, els jugadors van disputar 269 jugades en una partida que va acabar en empat.
La partida que juguen Pedro Sánchez i Carles Puigdemont no pot durar tant, la data límit per a la investidura del primer és el 27 de novembre. Fins llavors, els dos jugadors poden meditar tant com vulguin els seus moviments. Després, en cas de no arribar a un acord, es convoquen eleccions de manera automàtica. Desconec si arriben o arribaran a les 269 jugades els escaquistes polítics. Ho desconec jo i la gran majoria d’espectadors d’aquest país, que segueixen amb atenció la partida. I és que si alguna cosa estan administrant bé els contendents és el silenci. El silenci és vital en una partida d’escacs, i en una negociació. En un país de filtracions, crida l’atenció la discreció que s’està jugant la partida. Alberto Núñez Feijóo ho tradueix en secretisme i manca de transparència, però, si alguna cosa ha quedat clara des de les eleccions del 23-J, és que el popular no sap jugar escacs. Com deia Ludwig Wittgenstein, “del que no en podem parlar hem de guardar silenci”.
D’ençà que va començar la partida sabem que el català, l’euskera i el gallec es poden parlar ja al Congrés dels Diputats de Madrid; sabem també que de moment i mentre es negocia, cap país de la Unió Europea ha vetat que aquestes llengües es puguin parlar a les institucions europees, tot i que hi ha països com Letònia i Lituània que arrufen el nas; sabem que Sumar ha presentat la seva proposta d’amnistia pels processats en el procés català; sabem també que l’amnistia de Sumar no és la del PSOE, però que els socialistes de Sánchez també en remouen una; sabem que ERC ha afegit el traspàs de Rodalies, millores en el finançament i dos ous durs al poti-poti de la negociació -els republicans es mouen amb menys discreció per por a fer-se fonedissos-; finalment, sabem que el PSOE i Sumar han firmat un acord de govern, que imita la llista dels reis mags. Això és el que sabem. Però, es veu que amb això no n’hi ha prou per investir Sánchez. Cal concretar l’amnistia -algú apunta que se n’afinen els serrells…-, i potser un últim gest de cara a la galeria, a mig camí del referèndum. Tic-tac, passa el temps. Desconec si, com Nikolic/Arsovic, Sánchez/Puigdemont acabaran la partida en un empat…
