Aquest no serà un Àtom analític, ni històric. Ni serà un Àtom de part. Serà visceral, nascut de l’estómac. El meu cor i la meva ànima són els qui escriuran. Perquè sí, perquè ho necessito. I tinc la impressió que no sóc l’única. M’agradaria que em compartissiu les vostres sensacions quan acabeu de llegir-lo i sortir de dubtes.
Perquè, quin dia ens deshumanitzem? Repeteixo. Quin dia ens deshumanitzem?
Quan vam ser capaços d’acceptar la barbàrie que s’està perpetrant a Gaza sense pestanyejar? Penseu-ho, seríeu capaços de mirar cara a cara, als ulls, a un gazatí i mantenir les maneres? Jo no. Sentiria vergonya, ràbia, impotència, em sentiria bruta i immoral encara sense haver fet res. Em sentiria tan miserable! Com podem mirar els ulls a un gazatí i no ruboritzar-nos? Com podem sopar el nostre bistec amb patates fregides tan tranquil·lament mentre el telenotícies ens escup les imatges de milers de desplaçats, d’hospitals a punt de quedar-se sense llum, d’éssers humans sense aigua potable ni res per emportar-se a la boca? El nombre de morts és inassumible. I a ells hi sumem la situació deshumanitària que viuen milers i milers de gazaties, molts d’ells nens, sense aigua, sense llum, amb hospitals col·lapsats, amb bombardejos continus, amb els drets bàsics, més elementals, fulminats d’arrel. I tot això amb un setge que incompleix tots els tractats de drets humans i dinamita qualsevol mínim dhumanitat que pugui quedar en qui ordenen i executen aquestes barbaritats.
De debò, deixem de mirar a un altre costat, de canviar de cadena i buscar el realitat de torn que ens distregui de la realitat. No senyors. No senyores. La realitat hi és. I ens increpa. Per acció o per omissió. Cadascú des del seu petit món. Algunes escrivim. Altres potser alcen la seva veu a través de la música, de l’art oa les xarxes socials. Defensem la humanitat. Defensem els drets. Defensem la vida! No hi ha idea ni territori ni persona que valgui la mort i la destrucció de ningú, encara menys d’una societat sencera. Ja ho va dir Lennon, “la pau no és una cosa que desitges, és una cosa que creguis, una cosa que fas, una cosa que ets, i una cosa que regales”.
I sí, estem d’acord, tant de bo s’acabi amb una banda terrorista tan temible com Hamàs. I sí, Israel té dret a defensar-se. Però compte. També sí, Gaza està patint una situació d’aparheid i genocidi que ens retrota a èpoques molt, molt fosques. No em posicionaré ni al costat d’Israel ni al de Palestina. O sí. Perquè em posiciono al costat de la vida, dels drets humans, de la llibertat individual i social. Em posiciono en contra de la barbàrie, de tots els valors destruïts que ens porten a ser pitjors que el pitjor animal de la terra. Som la pitjor espècie. Ho sento, podeu pensar que sóc molt pessimista. Però sí, ho tinc clar, som la pitjor mena de la terra. Com si no podríem destruir-nos d’una manera tan cruel sense ruboritzar-nos? Com ha trigat tant la comunitat internacional a reaccionar davant de la brutalitat que s’està perpetrant a Gaza? Per què no s’acaba amb Hamàs? És cert que Israel és el primer interessat que existeixi i fins i tot ho finança? Moltes preguntes. Poques respostes. Massa morts. Massa morts innocents. Massa innocents patint l’indecible. Massa injustícia. Massa barbàrie.
I al mig jo. Jo que em nego. Em nego a acceptar aquesta bogeria. I per aquests aquest Àtom. Un Àtom absolutament visceral. Que no té més pretensió que això, vomitar tota la ràbia i el dolor per una barbàrie que el meu cos i la meva ànima no poden, ni volen, assumir.
