Fa uns dies em vaig deixar caure per la llibreria Altair per escoltar com Ismaël Haidara parlava de Tombuctú i la defensa del pensament lliure front el dogmatisme gihadista. Com sempre que vaig a petar a aquella casa no puc resistir la temptació de comprar un llibre. Vaig veure que hi havia “Dones valentes”, de la periodista de TV3 Txell Feixas. Vaig pensar que era el que havia estat un dels més venuts aquest sant Jordi. Va ser el llibre que em vaig comprar aquell dia.
De fet, el llibre de Txell Feixas que va ser el quart més venut de no ficció era un altre: “Aliades”. “Aliades” tracta d’un equip de bàsquet format per noies que viuen al camp de refugiats de Xatila, als suburbis de Beirut, i de la seva lluita per obrir-se camí i que es respectin els seus drets i la seva dignitat al món patriarcal en què viuen.
A “Dones valentes”, Feixas ens plantifica als nassos les dures històries vitals de Khadija, Melissa, Alaà, Fatma, Hiyam, Gulan i Lara, Maya i Nancy, Benchymer, Majd, Diala, Joumana, Samar, Bushra i Malak. Alguns d’aquests noms són inventats perquè les protagonistes dels relats prefereixen ocultar la seva identitat real.
Són prop de dues-centes pàgines que et remouen l’estómac i el cor. Et fas la pregunta de sempre: Com pot ser que al segle XXI, al mateix Planeta, convisquem amb realitats tan intolerables, tan insuportables, tan injustes? Feixas ens introdueix així les seves “Dones valentes”: “Nenes que neixen vives malgrat que les desitgen mortes; que es refan malgrat haver-se casat amb qui les ha violades; obligades a treballar al carrer, on les tracten com a criminals. Noies que combaten el gihadisme amb kalàixnikhovs i teràpia, malgrat jugar-s’hi la vida; que se sobreposen a Estat islàmic, malgrat haver-ne estat esclaves sexuals. Joves que desafien un altre esclavatge, el domèstic, malgrat esdevenir il·legals; que planten cara al patriarcat amb enginyeria i enginy, malgrat rebre amenaces constants; mares i àvies erigides com a puntals familiars, malgrat la més absoluta invisibilitat”.
Feixas ens acosta els testimonis d’aquestes nenes, noies, dones. No podem tancar els ulls i la ment davant el que ens explica. De tant en quan, testimonis com aquests passen per casa nostra. Una altra periodista, Sylvie Luzala, de la República Democràtica del Congo, està acollida a Barcelona en el marc del Programa Català de Protecció de Defensors i Defensores dels Drets Humans. Ha patit detencions, amenaces i assalts a casa seva per les seves informacions i el seu activisme a l’associació Étoile de Sud. Ho va explicar també aquesta setmana en un acte celebrat al Col·legi de Periodistes de Catalunya organitzat amb el suport de la Lliga dels Drets dels Pobles.
Mentre esperem trobar resposta a perquè vivim en un món covard, tan mal repartit i farcit d’injustícies, cal aplaudir el treball de Txell Feixas i de totes les persones i associacions que, com ella, ens recorden que no podem quedar-nos de braços creuats davant aquesta trista realitat i que cal trobar la manera d’acompanyar i ajudar aquestes “dones valentes”.
