Pels cristians, avui és Dissabte Sant o de Glòria, l’endemà de la crucifixió de Jesús i la vigília de la seva resurrecció. Un dia de silenci en què es commemora la soledat de Maria, mare de Jesús. En alguns llocs, durant la vigília pasqual es beneeix el foc, les aigües i s’encenen espelmes com a símbol d’il·luminació pel retorn del Messies. El foc, empès per una climatologia boja, ha fet enguany Pasqua abans de Rams, i els boscos han començat a cremar abans d’hora. I l’aigua, ai l’aigua, no plou i la sequera es presenta amb més impietat que mai. Ens hem de remuntar quinze anys enrere, el 2008, per trobar una eixutor similar.
Va ser quan l’agnòstic Francesc Baltasar (ICV), llavors conseller de Medi Ambient, va implorar a la Moreneta que fes ploure, ho va fer durant els funerals de l’exabat de Montserrat Cassià Maria Just. I, miracle o casualitats, va ploure. No sé si l’ara consellera, Teresa Jordà, s’ho hauria de plantejar… Encomanar-se a la verge o dansar, a criteri. La primera dansa de la pluja prové de l’antic Egipte, s’invocava la pluja amb una dansa cerimonial per protegir la collita. També és una tradició americana, de la tribu dels Cherokees, en aquest cas per netejar la terra d’esperits malignes.
Segueix la mala ratxa, després de la pandèmia de la covid, aquella que ens havia de fer més humans, recorden? I de la guerra d’Ucraïna, aquella que confirma la nostra malícia, arriba la sequera, aquella que certifica les nostres incapacitats. Quinze anys hem tingut des que Baltasar va implorar a la Moreneta, i què hem fet al respecte?, doncs res o ben poca cosa, la veritat. A les proves em remeto: els pantans estan secs. I ni així aprenem la lliçó: la cimera catalana de la sequera va concloure fa una setmana sense que els partits arribessin a un acord, ni tan sols de mínims, tot i que el necessitaríem de màxims. L’estiu és en tombar la cantonada, i els nostres polítics no són capaços, ni els uns ni els altres, de consensuar un pla de xoc. Sembla que l’escull que no han estat capaços de salvar ha estat el de les sancions als ajuntaments que incompleixin les restriccions, que proposa el Govern. Ai, les municipals…
Si bé és cert que en un tema tan delicat com el que ens ocupa tothom ha de posar l’espatlla, no ho és menys que no podem tornar a carregar els neulers de la sequera als ajuntaments. Uns ajuntaments que duran aquests darrers quinze anys amb prou feines han rebut inversions en matèria hidràulica per part de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). La deixadesa de l’ACA els ha forçat a fer mans i mànigues per intentar pal·liar la situació. Això, la setmana que descobríem una dada prou eloqüent i reveladora: una quarta part de l’aigua potable es perd per fuites a les canonades públiques municipals. I ni això sabem resoldre.
Quinze anys després de la darrera gran sequera (2008), aquella que va resoldre la Moreneta (?), tornem a implorar-la, es veu que és més fàcil això que fer la feina que toca. Deixarem passar quinze anys més? Potser sortiria més a compte, posats a fer, implorar a la Moreneta la renovació de la classe política, que no pas unes poques pluges cada quinze anys… Amén.
