PIB i emergència climàtica

El producte interior brut (PIB) és una magnitud macroeconòmica que comptabilitza els béns produïts o serveis prestats durant un període de temps determinat i en un territori concret. I si el valor es divideix pel nombre dhabitants de la regió, obté el PIB per càpita. Segons el Fons Monetari Internacional i en termes absoluts, els EUA amb uns 25 bilions de dòlars de PIB anual se situen a l’extrem superior mentre que Tuvalu, amb només 70 milions, és l’economia més feble del planeta. Si el càlcul es normalitza per habitant, els extrems de PIB per càpita els ocupen Luxemburg (amb gairebé 120.000 dòlars per habitant) i Burundi (amb menys de 200 dòlars per habitant). És evident que estem molt lluny d’aconseguir els objectius de l’Agenda 2030.

El PIB és una magnitud mesura la riquesa d’un país, però també posa de manifest les diferències injustes entre països rics i pobres. En conseqüència, els objectius econòmics solen basar-se en aconseguir un creixement continu del PIB (la seva mitjana mundial s’ha triplicat més en 50 anys), vorejant les situacions en què precisament es dóna una taxa negativa en el creixement del PIB durant diversos trimestres. Quan la pandèmia va suposar una aturada econòmica, el PIB es va reduir en un 10% a nivell mundial.

No sóc economista pel que em limito a exposar conceptes i dades bàsiques abans d’entrar a l’anàlisi del meu àtom. A costa de què creix el PIB? Si es tracta de la producció de béns i serveis, és necessàriament a costa dels recursos, tant materials com energètics, que la Terra ha posat a la nostra disposició. Per exemple, els països amb pobresa energètica extrema consumeixen menys de 3 KWH per càpita, mentre que els països més desenvolupats superen els 15 KWH. Alhora hi ha una relació directa amb l’emissió de gasos amb efecte hivernacle, que és més elevada als països amb més PIB.

En definitiva, el PIB és depredador de recursos. Fins i tot en cas que s’aconsegueixi que les fonts energètiques (no només elèctriques sinó també de combustió) siguin totalment renovables, malgrat que l’energia solar sigui gratuïta (sempre que a algú no se li acudeixi gravar-la amb un impost) requereix elements per a la seva producció (des de formigó i acer fins a neodimi i liti) que són finits i, per tant, limitants. Per tant, un model de desenvolupament de la societat basat en un consum continuat de recursos no renovables no sembla compatible amb la lluita contra el canvi climàtic que, sens dubte, és el principal problema a què s’enfronta la humanitat.

S’han proposat altres maneres de mesurar el grau de desenvolupament. Per exemple, l’Organització de les Nacions Unides (ONU) té un programa des del 1966 conegut com a Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), dins de les estadístiques que relleva aquest organisme, ha construït un Índex de Desenvolupament Humà (IDH), l’objectiu de ser un indicador del desenvolupament al país, i comparable a nivell internacional. Aquest índex està compost per tres variables fonamentals: salut, educació i riquesa (mesura a través del PIB). Amb aquest índex, els països més rics siguin apropen al valor 1 mentre que els més pobres no superen un 0,5.

Malauradament, en el càlcul de l’IDH intervé també el PIB, i de nou desenvolupament s’assimila a riquesa i, en conseqüència, a depredació de recursos.

Què passaria si es mesurés el desenvolupament humà en altres termes? Per exemple, amb índexs que tinguessin en compte la igualtat de gènere, l’accés a la cultura, la capacitat de reducció de la petjada de carboni, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica a la sanitat pública, el percentatge de territori (terrestre i marí) protegit per a la conservació de la biodiversitat, el percentatge de població amb accés a aigua potable, etc. Quina societat té més grau de desenvolupament? La que és culta, justa i compromesa amb la protecció del medi? La que té simplement més valor econòmic, basat en el consum de recursos? Les polítiques públiques s’haurien d’enfocar cap al desenvolupament del primer model o del segon?

Ja sé que són preguntes retòriques, sense resposta possible ja que les urgències que imposa l’economia (cal produir cada cop més com a part d’un engranatge que alimenta l’estat i els altres elements socials) impedeixen una reflexió serena sobre el que he proposat. En el fons es tracta de decidir si com a societat és més feliç com més rica sigui o potser hi ha altres elements que no s’han introduït en cap dels índexs de mesura objectiva.

Penso que estem abocats a un model de decreixement causat per la limitació dels recursos. S’hauria de reflexionar en els termes que he fet en aquest àtom però, en tot cas, cal decidir amb urgència si el decreixement ens acabarà sent imposat (com en el cas de la pandèmia) o bé serem capaços de gestionar-lo.

(Visited 49 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari