A principis de març, una jove gaditana que es diu Begoña Suárez i que exerceix com a infermera a l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona, publica al seu compte personal de Tik Tok un vídeo on mostra el seu rebuig a l’obligació de posseir el nivell C1 de català per a poder participar en unes oposicions. Ho fa, certament, amb un llenguatge entre menyspreatiu i xulesc: “ens diuen que per treure les putes oposicions hem de treure’ns el puto C1 de català”. I afegeix: “doncs resulta que es treurà el nivell C1 la meva mare, perquè jo no”. Es podria pensar que estem davant l’aspre rebuig a un requisit considerat abusiu. Però en un moment donat, la infermera es gira cap a una companya, i visiblement molesta li recrimina que es posi a parlar en català: “Vols parar de parlar-lo, si us plau?”
Fins aquí, els fets. Davant ells, la primera pregunta que cal fer-se és la següent: Perquè, d’entre tots els subproductes que genera aquella gran fàbrica d’odi que són les Xarxes Socials, s’ha filtrat i magnificat precisament aquest video? La segona és: Perquè ara, en aquest moment? I la tercera –i no menys important- podria formular-se utilitzant la famosa expressió llatina “Qui prodest?” (és a dir, “a qui beneficia?”)
Per a les dues primeres preguntes només tinc conjectures. Però resulta cridaner que aquesta polèmica sorgeixi immediatament després del recent suïcidi de dues bessones argentines d’amb prou feines 12 anys a la petita localitat barcelonesa de Sallent. Encara que el succés està encara sub iudice, està provat que va haver-hi bullying. El problema comença quan s’intenten indagar-ne els motius: Mentre els mitjans de comunicació catalans tenen en compte sobretot la hipòtesi que la bessona morta va ser assetjada pel seu desig de canviar de sexe, persones del seu entorn i el col·lectiu “Sallent no calla” la descarten i apunten a diversos factors, entre ells el lingüístic. Un factor sobre el que, curiosament, planeja un silenci sospitós i incòmode: “Vaig parlar amb les petites fa uns mesos” -va declarar l’avi, Gustavo Lima, al diari argentí La Nación– “i em van dir que els nens de la seva classe es reien d’elles perquè no parlaven bé el català”. També nombrosos estudiants van manifestar al diari ABC que hi havia “un grup gran” que “estava sempre ficant-se amb elles i rient-se del seu accent”. Les fonts de Sallent assenyalen també que entre els assetjadors hi havia nens de diverses procedències.
Encara és aviat i convé ser prudents. Però el sol fet que es plantegi com a real la possibilitat d’un cas de bullying a Catalunya, amb resultat de mort i on la xenofòbia lingüística hagi pogut jugar algun paper (encara que sigui en conjunció amb altres factors), consituteix ja un escàndol: Com és possible que en un territori on el castellà és la llengua materna de més de la meitat dels seus habitants i cooficial per llei, la forma de parlar d’una nena castellanoparlant pugui ser percebuda com a quelcom “aliè” o “estrany” i, per tant, susceptible d’escarni? Els nens, cal recordar-ho, no són més que el reflex de la societat on viuen. Paradoxalment, la societat catalana viu instal·lada des de fa temps en una percepció complaent (i victimista) de si mateixa: Catalunya mai és xenòfoba; si de cas són els demés els qui són catalanòfobs.
I llavors apareix del no-res el video de la infermera de Cadis. Mai sabrem si la seva difusió té relació o no amb els esdeveniments de Sallent; però sigui como sigui, ha resultat molt oportú en contribuir a “eclipsar” la sospita de xenofòbia lingüística, apuntalant el relat de què qui és veritablement objecte de xenofòbia és, sempre, la llengua catalana. En aquest sentit, Begoña Suárez hauria fet un servei inestimable, sense voler-ho, als que avui la crucifiquen.
Que la infermera va gravar un video amb un biaix catalanòfob, és evident. Que una part considerable de la societat catalana és hispanòfoba, també: des dels milers de missatges d’aquest tipus a Internet comparables -o pitjors- al video de Begoña, als crits de Puta Espanya llençats, no des d’un compte privat, sinó des d’un mitjà públic com és TV3. El respecte comença sempre per un mateix, i qui veu la catalanofòbia a la infermera aliena i no la hispanofòbia en ell mateix, és això: un puto fariseu.
La gran diferència és què avui Begoña Suárez ja està patint la mort civil i professional, l’insult i l’amenaça. “Em fa por sortir al carrer, em poden donar una pallissa”, ha declarat. Per contra, els qui protagonitzen gestos hispanòfobs es passejen tranquil·lament pel carrer, entre la complicitat i el suport de tants.
