“Eppur si muove”

La cita atribuïda a Galileo Galilei ve a tomb perquè, igual que al segle XVII, cal continuar defensant davant de l’obscurantisme el pensament racional i lliure, l’evidència empírica i científica, contrastada, la llibertat de pensament i el pensament crític també, la passió per conèixer, per la solidesa d’aquest coneixement, per l’honestedad intel·lectual i personal; cal continuar defensant la virtut de fugir de dogmatismes i credos, siguin metafísics o no, es presentin sota la capa d’un pretès progressisme o no. Jo, que vinc del món universitari, no puc evitar quedar-me bocabadada davant del “dret” al·legat pels estudiants d’algunes universitats nord-americanes a no ser molestats/inquietats en les seves creences/idees; doncs per a què aneu a la universitat, fillets de Déu? Quedeu- vos a casa!

Tanmateix, aquesta no vol ser exactament una reflexió al voltant del món universitari d’avui, no; ho deia més aviat com a exemple de la realitat dislocada, confusa, de nou dogmàtica i propensa als anatemes en la qual ens toca viure arreu i aquí també. D’aquell tradicional i carca “d’això no se’n parla”, dels tabús que havíem conegut imposats per una societat autoritària i ultraconservadora, fortament patriarcal; de la censura que havíem patit no fa pas tant en tots els àmbits del coneixement, del pensament o de la cultura; de les imposicions que crèiem ja superades no només perquè vivíem en llibertat i segons valors democràtics, sinó també perquè érem més cultes –ai, Espriu!– i cosmopolites, resulta que tornem a un cert punt de partida del tot intolerant i autoritari, només que ara, ves per on, s’han canviat en certa forma les tornes.

El censor actual es presenta avui sota la capa d’allò políticament correcte, la qual cosa li permet evitar la més mínima reflexió i tota mala consciència, atès que el fet de seguir un cert mainstream ideològic ho fa, pensa, del tot innecessari, furtant així a més el requisit d’un indispensable debat racional i lleial al voltant de qüestions de seriós impacte humà i social. Posem que parlem de la qüestió trans, però no sols això.

El món anglosaxó, as usual, amb el seu segell purità, ens marca el pas a Occident, i, així, estem veient que les obres de no pocs i reconeguts autors i autores de la literatura occidental són censurades per considerar –de manera més que discutible i del tot anacrònica– que no s’ajusten als valors actuals, sense que això, l’anatema, contribueixi ni un bri a millorar el món ni a canviar en res les coses. Cal de debò prescindir de la veu d’aquests autors o cal més aviat transformar la societat sabent d’on partim i on volem anar i quina és la millor manera de fer-ho, disposant de tot el coneixement acumulat?

A casa nostra, els escraches, la censura o el boicot a llibres, obres, actes, cursos, classes i persones, la “cancel ·lació” i la censura de valuosos acadèmics i professionals que expressen les seves cauteles i dubtes i les seves certeses també, a partir de la seva pròpia experiència professional i d’allò que ja s’ha experimentat i contrastat en altres països, ja formen part del nostre panorama habitual; professionals que demanen –dissortadament debades– que se’ls escolti i se’ls tingui en compte a propòsit de com estem abordant, nosaltres i el món, algunes qüestions relatives a com es legisla i amb quin abast i efectes sobre altres qüestions la indispensable equiparació en drets de les persones transsexuals.

Resulta molt difícil poder debatre serenament pros i contres de lleis quan qualsevol consideració sobre solucions aportades o possibles efectes indesitjats de la norma provoquen que, a qui les formula, li sigui atribuïda immediatament ni més ni menys que una patologia, una fòbia; és a dir, un trastorn mental o, en llenguatge vulgar, un odi o animadversió envers alguna cosa o alguna persona.

No és que sigui precisament una forma nova d’abordar la discrepància, però és una forma lamentable. Això tanca immediatament tota possibilitat de diàleg enraonat, estalvia tota explicació a qui formula l’acusació, acusació que, en contrapartida, se suposa que incapacita o inhabilita de soca-rel a qui la rep. No hi ha forma més eficaç i rotunda de silenciar el discrepant, per més lleial i assenyada que sigui la seva objecció. Queda clar, però, que el problema no desapareixerà i que, com acostuma a passar, el problema es farà present amb el pas del temps, de fet ja ho està fent, en llocs on ens porten la davantera.

Eppur, sí, eppur, la terra gira al voltant del sol.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides